Del soterrani al cel

BarcelonaDe vegades sabem el moment exacte de la detonació. L'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, la primera aparició dels Sex Pistols a la BBC, el dia que Messi va signar el mocador de paper. Aquesta història té un dia concret en què tot es posa en marxa, la nit del dijous 26 d'octubre del 2017. També un lloc: un bar atrotinat del Barri Gòtic de Barcelona descrit com "de decoració tipus cova i llum tènue". Els parroquians habituals el coneixen pel seu nom de fantasia, Las Cuevas de los Rajahs, però qui sap si d'aquí a unes dècades serà popular per una placa que col·locaran a la porta. Hi esculpiran la frase següent: "Aquí va començar la comèdia de stand-up en català. Aquí va néixer El Soterrani".

La tardor del referèndum era impensable imaginar què hi hauria pocs anys després a Barcelona: un circuit regular amb espectacles independents de comèdia, públic consolidat i figures reconeixibles i carismàtiques. No s'ho pensaven, però aquella nit els membres d'El Soterrani estaven començant un xou regular de monòlegs en català que acabaria sent clau per a l'escena. Una aposta que el temps ha demostrat ser guanyadora: és a partir de la seva popularitat que s'explica la presència de la nostra llengua als festivals de comèdia i escenaris de tot el país.

Des del principi tot va anar de cara. Setmanes després de la primera actuació es van traslladar a la planta subterrània de Casa Gràcia, un luxós hotel amb begudes caríssimes a tocar dels Jardinets. La nit del debut ja van omplir i desenes de persones es van quedar fent cua al carrer. A la segona jornada, el diari ARA els feia el primer reportatge. "Un fenomen que promet sortir de les catacumbes", s'escrivia al text interior. I així fins avui: del soterrani al cel.

Una anomalia absoluta

Hi ha dos factors indivisibles per entendre l'èxit: el primer és que hi ha una generació de còmics amb un gran talent i el segon és que es van trobar un terreny erm, però preparat, el del monòleg tipus club de comèdia en català. "Si ho penses amb deteniment era molt boig –recorda Manel Vidal–, a Catalunya hi havia una escena vertebrada i estructurada de stand-up en castellà i anglès i no en català. Una absoluta anomalia".

A banda de Vidal, el nucli fundador el completen Maria Rovira, Magí Garcia, Joel Díaz i Josep Català, que va ser el principal instigador del projecte. "Ens va escriure un a un per Twitter, com si fos Ocean's Eleven, fent-nos entrevistes personals. Al principi vaig pensar: 'Què coi faig quedant amb aquest senyor de Cambrils?'", recorda Rovira, coneguda artísticament com a Oye Sherman. El seu mèrit va ser detectar el talent i posar-lo al servei d'una mancança històrica: "Volia fer l'humor que m'agradava en la meva llengua i tenia la intuïció que hi havia un públic objectiu. El problema és que, literalment, hi havia zero espais on es poguessin fer espectacles de stand-up en català". L'olfacte no li va fallar. Comptaven amb una petita però creixent i fidel base de seguidors, perquè estaven molt vinculats a Twitter i els seus projectes fora d’El Soterrani funcionaven bé. A partir d'aquí, el temps ha demostrat que de gent amb ganes d'assistir a aquesta mena de xous a Barcelona n'hi havia més de la que semblava. "Nosaltres no hem generat cap públic, el públic ja hi era", diu Maria Rovira.

Durant les dues temporades en què el col·lectiu va residir mensualment a Casa Gràcia sempre es va repetir el mateix esquema: s'anunciava data, hora i cartell i les entrades s'exhaurien en pocs minuts. El fenomen va arribar a tal nivell que hi va haver mesos en què aconseguir-ne es va convertir en una competició de velocitat. Sempre seguien la mateixa estructura de funció, amb Manel Vidal fent de mestre de cerimònies i presentant els monòlegs de la nit. "M'ho va proposar la Maria i no només no ho havia fet a la vida, sinó que tampoc tenia cap aspiració de fer-ho", recorda. Durant els primers mesos, completaven la vetllada convidant alguna figura consolidada i popular. Una mena de padrinatge amb noms com Carlo Padial, Jaïr Domínguez i Elisenda Carod. "No era tant que vinguessin famosos com portar gent que ho feia millor que nosaltres", justifica Vidal. Fos pel motiu que fos, avui els reclams són ells per si sols.

Català i paritari

Des del primer dia l'arquitecta del cartell ha sigut Maria Rovira. Ella s'encarrega d'assegurar que es compleixin les dues normes sagrades d'El Soterrani: que els monòlegs siguin en català i que hi hagi paritat entre còmics. "Com a mínim sempre haig de ser-hi jo i una altra dona, tot i que una nit hem arribat a tenir més ties que tios", diu amb orgull. A poc a poc, també s'hi van anar incorporant convidats esporàdics que destacaven en altres xous barcelonins, com els provinents de l'Altre Mic, l'espai de trobada del bar Mediterráneo en què es barregen còmics novells amb altres de més coneguts que proven textos nous. "Ens portem molt bé amb els organitzadors –els humoristes Irene Minovas, Marc Oliva i Charlie Pee– i hi estem en contacte permanent. Sempre els estic a sobre per veure si hi ha algú nou que valgui la pena", assegura Rovira.

Una de les còmiques que va debutar a El Soterrani després de passar per l'Altre Mic va ser Marta Bosch. Recordant la seva primera actuació a Casa Gràcia, recorda que els nervis li van jugar una mala passada: "Volia impressionar el públic i els còmics, però el text no va acabar de funcionar. La setmana següent el vaig canviar i va ser tot un èxit". En un tres i no res El Soterrani es va convertir en el lloc on havies d'actuar si feies monòlegs en català i tenies una mínima aspiració. "Ara mateix el que ens motiva és donar veu a gent nova", remata Manel Vidal.

A finals del 2019 va venir el primer contratemps: es van prohibir les funcions a Casa Gràcia. Però el col·lectiu no es va moure del barri, perquè es va traslladar a l'Almeria Teatre del carrer de Sant Lluís, on actuaven els tres últims dimarts de cada mes. No va ser l'únic canvi a El Soterrani, que alguns mesos després, i per primera vegada des de la fundació, perdia dos dels membres originals. Joel Díaz i Magí Garcia, amb altres aspiracions respecte a la comèdia en viu, van deixar pas a Marc Sarrats. La seva entrada es va concretar el setembre passat: "Els vaig preguntar directament si podia formar part del nucli dur. Tenien molta feina, poc temps per dedicar-hi i jo la meva energia habitual", descriu Sarrats. Aquest fitxatge ha resultat ser "una de les millors decisions" que mai han pres, destaca Vidal. "Ens va molt bé perquè no s'està per ximpleries: és un tipus ambiciós, amb empenta, moltes idees i resolutiu".

Amb la temporada a punt d'acabar-se, El Soterrani celebra la tornada a la normalitat després de dos anys de pandèmia. A més, l'espectacle s'ha fet encara més gran, amb la consolidació del Legends: una funció mensual en què actuen els quatre membres del col·lectiu i altres convidats, tots recreant els textos més celebrats de la temporada. La gran diferència amb la funció corrent, a banda de reciclar monòleg, és l'aforament, perquè se celebra al Teatre Victòria i se superen les 1.200 localitats. Si ho comparem, en quatre anys s'ha multiplicat per deu l'audiència.

Després de tot aquest temps en actiu, sembla evident que la comèdia independent i en català d'avui, sobretot a Barcelona, no s'entén sense ells. "Vam posar una llavor que ha anat donant fruits, perquè s'ha demostrat que la idea que defensàvem va agradar", explica Josep Català. En aquest sentit, Magí Garcia creu que l'existència i la permeabilitat del xou ha animat més gent a provar-ho: "Abans l'stand-up comedy en català era l'erm de Mad Max i ara és el Jardí de les Hespèrides".

Un circuit en creixement

Cenyint-nos a les xifres, és la funció de comèdia en català més popular de la ciutat, però paral·lelament, i amb ells com una de les puntes de llança tot i que no l'única, s'ha bastit un circuit que inclou sales i projectes que han donat una nova vida a l'humor de l'àrea metropolitana. Tot a partir d'una manera de fer i d'actuar independent, fora del circuit comercial de les grans promotores: l'Altre Mic, el Comedy Gold, la Tarantos, el Bon Cop de Hahas, Feísmo Cool, RLOL SUD (Vilanova i la Geltrú) o el Baix For Laughs (Sant Boi de Llobregat), a banda d'activitats que no són estrictament de monòleg clàssic però que també estan funcionant com el LOCA Comedy, el Bumping Mics i WeBitches. I, esclar, tot el que s'està organitzant des de la meravellosa botiga La Llama, amb cursos, tallers, podcasts i espectacles en viu.

"Hi ha un boom de xous i open-mic de stand-up a Barcelona. Cal celebrar-ho, sempre que no es precaritzi el sector i que es construeixi a partir de la diversitat, gaudint de còmics consolidats, però també descobrint nous talents", detalla Marta Bosch. L'èxit d'aquesta escena es dirimirà a llarg termini i dependrà de la renovació de còmics i del risc que vulgui assumir l'espectador. La clau perquè continuï gaudint de bona salut, expliquen els implicats, serà apostar per gent que comença en detriment d'entrar en un bucle de còmics. "No podem ser com el cartell del Canet Rock, amb una variació mínima d'un espectacle a l'altre. Fan falta cares noves", replica Marc Sarrats, que veu un punt més d'oferta que de demanda al circuit de la capital. Marc Oliva, de l'Altre Mic, observa un cert problema cultural en el nou públic de la comèdia: "Hi ha més tendència a anar a veure gent que coneixes que no pas a descobrir i deixar-te sorprendre. Tenim molta gent que repeteix, però hi ha setmanes que si no hi ha cap nom cridaner hi ve menys públic i això és simptomàtic".

El futur dirà cap on avança el circuit, quants xous de comèdia en viu són sostenibles a la ciutat i com s'expandiran pel país, una altra de les assignatures pendents .Caldrà estar atents a quin paper hi juga El Soterrani, que fins al dia d'avui ha crescut de manera orgànica. "Anar a un teatre gran ens ha funcionat bé, però tenim clar que el que ens dona valor és l'essència de club", remarca Maria Rovira. Hi coincideix Manel Vidal, que va més enllà: "Si haguéssim de triar entre un escenari gran i un de petit i ens quedéssim amb el gran, segurament ens equivocaríem". No és una decisió fútil perquè fa temps que tots ells naveguen a cavall de l'entreteniment de masses, amb desenes de milers de seguidors a les xarxes socials i espais als mitjans de comunicació generalistes, i el manteniment de l'esperit independent que els ha caracteritzat des del principi. Fins avui, El Soterrani ha funcionat com un col·lectiu autogestionat i assembleari, tenint un tracte directe amb els teatres i sense cap productora d'intermediària. "Ens fa dormir més tranquils saber que amb l'stand-up hem mantingut un peu a l'underground", explica Vidal, que és guionista de La competència a RAC1, un dels espais tradicionals de més èxit de la ràdio catalana.

Són populars, triomfen entre la generació mil·lennial i fins ara els ha anat bé. ¿Què els allunya de fer, per exemple, un programa de televisió? "No ens interessa gens –salta Rovira–. El nostre format és de proximitat de teatre en directe, d'un espectacle que es fa i queda allà". Una de les sortides habituals dels còmics és la gravació de xous especials més llargs, un format comú als països anglosaxons i que a Catalunya és de fàcil accés a través de Netflix. Magí Garcia serà el primer a provar-ho i pròximament publicarà el seu primer especial d'una hora, Quan això s'acabi. De nou, tot serà gestionat, produït i distribuït de manera independent. "El futur és fer créixer l'audiovisual català", proclama Garcia.

Sigui quin sigui el següent moviment dels còmics d'El Soterrani, l'objectiu final ha de passar forçosament per la professionalització del sector, una opció encara llunyana per a qualsevol que es dediqui a l'stand-up comedy dins el circuit de sales de l'àrea metropolitana. "Serà el pròxim gran pas: que la gent pugui viure de fer monòlegs. Hi ha casos incipients, com el de Sarrats i el Magí, però en català ningú ho està fent al nostre circuit". Són paraules de Josep Català i no és l'opinió d'un qualsevol. Ell va ser l'artífex d'ajuntar aquesta mena d'Avengers de l'humor en català a internet i posar-los davant un micròfon cada mes. Serà qüestió de creure-hi i seguir els seus passos de prop. Cordeu-vos el cinturó perquè ens ho passarem bé, que deia aquell.

Coneguda dins el món de la comèdia com a Oye Sherman, Maria Rovira (Barcelona, 1990) va ser una de les còmiques més populars del grup fundador d'El Soterrani. Això es devia a la seva trajectòria amb l'humor a internet, a través d'espais independents com el seu blog personal, Gent Normal, o ja més arrelada, dins el projecte web de Minoria Absoluta. Rovira, a més, ja feia de guionista i col·laboradora en diversos espais de la ràdio i la televisió públiques. Els seus primers contactes amb l'stand-up arriben al Cabaret Literari del Born, espai en què va començar a adaptar textos no pensats per llegir en públic, convertint-los en els seus primers protomonòlegs. Actualment, Rovira col·labora al programa de TV3 'Està passant', al podcast La Família, amb Roger de Gràcia, té una columna a El Periódico i és especialment celebrada a Oye Polo, el podcast d'humor feminista que comparteix amb Ana Polo.

Explicava en una entrevista publicada fa un parell d'anys que no li interessa ser conegut. Aparentment, i més respecte als seus companys d'espectacle, és una persona normal, amb una vida normal i una feina normal. Però no és ben bé així: el tarragoní Josep Català és el gran responsable que El Soterrani existeixi i un dels millors humoristes amb qui et pots topar a Twitter, on és fàcilment reconeixible per portar a l'avatar la cara de George Constanza (de Seinfield) i no evitar mai el combat cos a cos. Català és una de les persones que més ha apostat per l'stand-up clàssic en la nostra llengua, més allunyat del focus i centrat exclusivament en el club de comèdia. Ser l'únic que no es dedica professionalment a l'humor el fa ser més independent que ningú: no espereu veure Josep Català actuant en segons quin escenari. No li val la pena. 

Cap humorista d'aquest país negarà que Marc Sarrats és, avui, el còmic de stand-up més en forma de Catalunya. Com tots els seus companys, va bregar-se a Twitter, però a diferència de Vidal i Rovira, on s'ha fet fort ha estat a l'escenari, sobretot a partir de les seves col·laboracions amb el còmic de culte Godai Garcia i les incendiàries aparicions al 'FAQS', on va fer el seu salt al mainstream. A partir d'aquí la seva carrera ha estat meteòrica, fent una secció setmanal a l'Està passant de TV3 i treballant al matinal de RAC 105, des d’on desgrana temes que van de la actualitat més immediata fins a l'autorevisió de temes sensibles.

A més, és el fitxatge d'aquesta temporada a El Soterrani, on ha entrat dins el nucli organitzador. Acabat d'estrenar com a primera incorporació de comèdia al roster d'artistes que dirigirà el festival Cruïlla, ja és cap de cartell de qualsevol espectacle de stand-up, ja sigui un festival multitudinari o una festa major de poble. 

Manel Vidal és el membre més improbable d'El Soterrani. Saltenc de 32 anys, mai s'havia imaginat que faria espectacles de stand-up, i encara menys dedicar-se professionalment a la comèdia. Això és exactament el que fa cada dia al programa La competència de RAC1, on és guionista des de fa dues temporades. Tot i que la seva faceta com a monologuista i mestre de cerimònies no ha parat de créixer els últims quatre anys, el seu nom anirà eternament lligat a La Sotana, el podcast independent –i no independent– en català més popular i seguit del país. Compartit amb Andreu Juanola, Enric Gusó, Joel Díaz i Magí Garcia, La Sotana gira al voltant de l'actualitat del Barça i és un dels grans fenòmens de l'espai comunicatiu català fora dels mitjans tradicionals d'aquest segle: sense cap mena d'ajuda ha arribat a tocar les 3.000 subscripcions mensuals a través del sistema de mecenes.