Superats? Respireu fondo!

Hem superat la primera quinzena d’agost i falten tres setmanes perquè es reprengui l’escola. Potser us trobeu enmig de les vostres vacances en família, potser les esteu acabant, potser tot just les acabeu d’estrenar. Sigui com sigui, pares, mares, nens i nenes porten al damunt el pes de les setmanes prèvies, omplertes amb cursets d’estiu, o campus esportius, o campaments, o colònies, o estades a casa els avis per fer més fàcil la conciliació, o la solució que cadascú hagi pogut trobar per fer combinable el final de curs amb les vacances estivals dels progenitors.

Heu esperat durant mesos aquests dies de desconnexió, de temps per estar junts i bé, heu engreixat il·lusions i expectatives i ho heu fet pensant que, després d’un any difícil, amb confinaments comarcals i municipals de cap de setmana, restriccions de mobilitat i limitacions horàries, us tocava més que mai una mica de descans, de tranquil·litat i de bon rotllo. I, tanmateix, sense saber ni com ni per què, les vacances també porten estrès, nervis i frustracions. I, potser, arribats a aquest punt, us sentiu superats. Si és així, no passa res. Calma i respireu fondo, que l’estiu és per a tothom i tot té solució.  

Admet-ho i fora culpes

Anna Manso és escriptora i guionista, i mare d’una filla i dos fills. És l’alter ego de la pitjor mare del món, que li permet escriure columnes d’opinió en aquest mateix suplement o en forma de manual, que acaba d’editar Arpa Editores (vegeu destacat). La seva militància com a pitjor mare del món va començar al portal Criatures.cat, que aleshores havien impulsat els periodistes Eva Piquer i Carles Capdevila. “Amb l’Eva ens teníem vistes pel barri. Em va trucar i em va proposar escriure sobre la vivència de ser mare”, admet. Després de pensar-s’ho, es va dir: “Si em sembla que ho faig tan malament, me n'enriuré una mica i, almenys, faré teràpia”. 

“Llavors encara no hi havia Instagram, però ja havien proliferat blogs de cookies i festes d’aniversari meravelloses. Ja hi havia pressió interna i externa i un corrent de mares perfectes”, explica. Però buidant el pap de les situacions que la feien sentir superada, va trobar aixopluc amb lectores que li escrivien per compartir escenes similars i li va servir per canviar el punt de vista: “Escriure sobre certs tràngols, em va ajudar a donar-los la volta, posar-hi distància, deixar-ho refredar”. 

Per això, Manso recomana que si les mares o els pares se senten superats per situacions quotidianes o tenen la sensació de desesperació “ho admetin, per evitar entrar en bucle”. Es tracta de “parar el cop i, després, fer els mínims”. Aquestes circumstàncies són molt pròpies de les vacances estivals. Per a l’escriptor Sergi Pons Codina, pare de dues nenes i un nen, aquest tipus de problemes de relació derivats de passar més temps junts “s’incrementen durant les vacances”. A parer seu, tot prové “d’un error de concepte (o de la ingenuïtat més absoluta): l’equació vacances és igual a descans podria funcionar si la variant nens no en formés part. Matemàtiques pures”.  

Crua realitat

“És aquí on la majoria de progenitors s’estavellen contra la crua realitat”, assegura. “Aquella estampa familiar tan gratificant de crits i nervis a llocs predestinats a ser paradisos d’oci i repòs: escridassades paternes, discussions conjugals, nens marranejant... carretades de frustració”.

En efecte, les vacances poden portar molta frustració, malestar i desengany si no s’equilibren les necessitats de tots els membres de la família. Per a Teresa Ribalta, psicòloga clínica i directora de la Fundació Orienta, fundada l’any 1974 amb l’objectiu de defensar una atenció pública i gratuïta de salut mental d’infants, joves i les seves famílies, adverteix que “sovint, quan els nens no es porten bé o tenen comportaments que poden fer desesperar una mica els seus pares, és perquè no s’estan complint les seves necessitats emocionals, i no saben expressar-ho d’una altra manera”. Com que molts pares i mares arrosseguen la culpa de no passar prou temps amb els fills durant la resta de l’any, “tendeixen a cobrir les exigències sense aturar-se a avaluar si són realment o no prescindibles”. 

Per posar-hi remei, Ribalta fa servir un símil: “Els fills són com un arbre i necessiten aliment i poda. Quan els fills reclamen constantment l’atenció i expressen el seu malestar és perquè necessiten més cura o més límits”. Traslladat en plenes vacances, l’experta suggereix que cal tenir en compte quines són les necessitats dels pares i dels fills. Sovint, però, no s’assemblen gens les unes a les altres. Per tant, el més convenient és “buscar fer coses que siguin d’interès mutu, o combinacions que satisfacin perquè la conseqüència no sigui que tothom s’acaba frustrant”. Es refereix a aquelles escenes en què un infant “no para de cridar l’atenció i ho fa portant-se malament i els pares acaben per desitjar tornar a la feina com més aviat millor per recuperar l’espai propi”. 

Torns i espai propi

Ribalta encara fa un altre suggeriment. “Satisfer les necessitats de cada individu de la família, també passa per la parella: es poden repartir el temps perquè cadascú tingui una mica d’espai per llegir, per fer esport o per prendre el sol, perquè, com a família, tothom pugui gaudir de cada dia”. Recorda això tan bàsic perquè, com és sabut, “només que n’hi hagi un de mal humor, aconseguirà fer-hi posar a tots els altres”. 

Manso encara va més enllà: la clau per aconseguir portar aquest espai d’esbarjo i descans que són les vacances a bon port és “canviar de plans”. Que t’havies plantejat fer una ruta, una excursió, arribar caminant a una platja paradisíaca o volies visitar un museu i això volia dir fer cinc coses cada dia i només se’n pot fer una, doncs “t’atures i t’adaptes i fas les coses fàcils. Perquè voler fer tot això amb aquesta exigència respon més a la dèria de les vacances que volies fer i vols poder explicar”. Coincideix amb la visió de Ribalta que és saludable fer torns perquè tothom tingui temps per a ell mateix, “aquesta imatge idíl·lica que tothom ho ha de fer tot és absurda”. 

“És evident –ironitza Pons Codina– que els desitjos i la realitat no acostumen a anar de bracet. Però tot té una solució: només és qüestió d’adaptar les expectatives vocacionals als bioritmes infantils. Així de senzill”. Al final, com diu l’Anna Manso, “ningú et posarà nota per les teves millors vacances”. I es tracta de fer que siguin tan profitoses com es puguin, rebaixant expectatives i adaptant-se, perquè, per estressants que siguin, passen volant. 

Propostes de lectura

La intenció d’aquest llibre és petita, ínfima i modesta: només pretén canviar la vostra vida de dalt a baix perquè sigueu uns nous progenitors... més relaxats. Si voleu que els matins de cada dia deixin de semblar la Tercera Guerra Mundial i aconseguir que els vostres fills surtin del llit, es vesteixin, i se’n vagi a l’escola o a l’institut nets i polits; si no hi ha manera que els vostres fills mengin res sense acompanyar-ho amb quètxup; si us sentiu els pitjors pares i mares del món, necessites aquest manual. En aquest llibre, l’Anna Manso descobreix el seu secret més ben guardat: el bon humor. Perquè riure’s d’un mateix és la clau per no tornar-se boig mentre cries un fill. I ho fa intentant que t’espolsis les culpes de sobre i recordis sempre que la perfecció mata i l’humor salva vides. "Y yo, harta de repetirle la palabra no, probé a descolocarlo poniéndome las gafas. Entonces, al ver mi imagen en el espejo del comedor, experimenté una epifanía. El milagro de la claridad mental me dejó muda. De repente entendí que no hay nada que entender. Que un niño con la piel azul y roja siempre parece menos tocapelotas. Que los progenitores ideales con supuestas vidas ideales con los que me comparo son un atajo de mentirosos compulsivos y que sufren igual que yo. Y que la señora loca del espejo se merecía salir del armario. El poeta J. V. Foix decía: «Es cuando sueño que lo veo todo claro» («És quan dormo que hi veig clar»), y le fusilé el verso para afirmar con orgullo que «es cuando llevo gafas 3D que de una maldita vez lo veo todo claro». La peor madre del mundo acababa de nacer y nada volvería a ser igual".

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir -lo a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

La tercera novel·la de Pons Codina és un al·legat d’humor i narrativa corrosiva, i explica les vicissituds de Carles Vila, que, a punt de fer-ne quaranta i sent pare de tres nenes que gairebé pugen soles, veu com la vida que augurava tranquil·la salta pels aires amb un embaràs inesperat. Aquesta quarta criatura li barra el camí de la llibertat i el porta a enfrontar-se a la realitat d’una família nombrosa, una feina tediosa, uns pares ultraconservadors i uns sogres benpensants. Un antiheroi condemnat a arrossegar el pes de la paternitat incessant amb diàlegs i situacions còmiques i hilarants. "Em mirava aquella panxa fixament i m’imaginava la vida que allí s’estava gestant, el petit embrió que s’hi ocultava, i me’l suposava flotant, aliè a tot l’enrenou que la seva futura presència provocava a fora, i com a poc a poc aixecava aquelles extremitats mig fetes i em dedicava una botifarra; una botifarra a càmera lenta que venia a ser un «fote’t!» rotund".

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir -lo a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.