Supersous a les elèctriques durant la pujada dels preus de la llum

Els preus de l'electricitat es van disparar l’any passat, com sap qualsevol persona que pagui mensualment el rebut de la llum. Això es va traduir en un fort augment dels beneficis d’aquestes companyies, que van triplicar-se, tal com explicava aquesta setmana l’ARA. El que no és tan conegut és que durant aquell exercici sis directius, els principals executius de les grans empreses d’energia espanyoles, van cobrar més de 27 milions d’euros. Dit d’una altra manera, els líders d’aquestes empreses van cobrar un 5,2% més mentre que, de mitjana, els sous dels seus treballadors van augmentar menys d’una tercera part, un 1,5%.

El gran guanyador va ser José Ignacio Sánchez Galán, president i conseller delegat d’Iberdrola, que tot sol va cobrar gairebé tant com els altres cinc grans directius junts. El polèmic Galán va guanyar 13,2 milions d’euros, un 8% més, tot i que des del juny passat està imputat per diferents delictes vinculats a la contractació del comissari José Manuel Villarejo per atacar rivals com Florentino Pérez o Manuel Pizarro, entre d’altres. A més, el salari mitjà dels treballadors d’Iberdrola va caure un 1,3% l’any passat.

Segons va explicar la companyia, bona part de l’augment del sou de Galán s'explicava per un variable plurianual que premia l’augment de les accions a la borsa. Però el cert és que els títols d’Iberdrola van caure un 11% durant el 2021.

El segon directiu que més va cobrar va ser Francisco Reynés, president i conseller delegat de Naturgy, que es va endur 5 milions d’euros, un 9% més. En tercer lloc va quedar Josu Jon Imaz, conseller delegat de Repsol, amb un sou de 4,2 milions (un 15% més), seguit de José Bogas, conseller delegat d’Endesa (2,2 milions, -24%); Antoni Llardén, president d’Enagas (2,1 milions, -2%) i Roberto García Merino, conseller delegat de Red Eléctrica (0,9 milions, +6%).

Una de les coses que criden més l’atenció en recopilar les dades que les mateixes companyies estan obligades a comunicar a la CNMV, l’organisme supervisor de la borsa, és la comparació entre els sous de la majoria d’aquests directius i el que cobren de mitjana els empleats de les seves empreses.

Galán, un cop més, bat tots els rècords, amb un salari que és 171 vegades el salari mitjà dels treballadors d’Iberdrola: si el president va rebre més de 13 milions, la plantilla va cobrar 77.000 euros.

El més sorprenent de Galán és que aquest multiplicador no ha fet més que créixer: el 2017 cobrava 99 vegades el salari mitjà dels seus treballadors i aquesta magnitud ha anat creixent any rere any sense excepcions.

En canvi, tota la resta de directius han mantingut aquesta proporció bastant estable. Reynés cobra 86 cops més que els seus treballadors (en el seu primer any al càrrec la xifra era de 78 vegades) i Imaz multiplica per 74 el salari mitjà (gairebé idèntic que cinc anys enrere), per exemple.

El directiu que té una retribució més baixa en comparació amb la seva plantilla és el cap de Red Eléctrica, el sou del qual és 12 vegades superior.

Aquestes dades reobren l’etern debat de quant haurien de cobrar els directius. Què és una retribució justa per algú que té la responsabilitat de dirigir una empresa de l’Íbex-35?

Tot i que hi ha propostes com la de Christian Felber –impulsor de l’economia del bé comú– que suggereix que el sou no ha de superar en 20 vegades el salari mínim de l’organització, el cert és que no hi ha una fórmula matemàtica. Depèn de la indústria, de l’empresa o fins i tot del país on aquella companyia operi. 

“El cafè per a tothom no funciona”, explica Ernesto Poveda, president d’Icsa, una empresa de recursos humans que, entre altres activitats, es dedica a fixar polítiques retributives. Tot i així, “cobrar 171 vegades el salari mitjà dels teus treballadors no és ni raonable ni justificable i només es podrà mantenir si l’empresa opera en un sector oligopolístic”, afegeix. Poveda posa un exemple: amb aquestes xifres “és molt difícil que quan negocies amb els sindicats els neguis el dret a apujar-los el sou un 5%”.

El paper de les consultores

Ruth Aguilera, professora de direcció general i estratègia a Esade, avisa del paper que juguen un altre tipus de consultores especialitzades en les retribucions d’aquestes grans empreses, com Aon Hewitt, Mercer o Meridian. “La compensació d’aquests directius la decideix el comitè de retribucions [que tenen totes les cotitzades], però aquests comitès el que fan és contractar una consultora que és qui analitza la complexitat de la indústria, els riscos i els reptes del directiu”, diu Aguilera. Ara bé, segons explica la professora, els honoraris d’aquestes consultores es fixen amb un percentatge de la retribució que cobrarà aquell directiu, cosa que crea un incentiu pervers. “El conseller delegat està més content si li posen un bon sou i així els torna a contractar, és una mica endogàmic”, remata.

Aguilera creu que el sector energètic té moltes dificultats al davant, com la transició verda, i que això podria justificar una retribució més elevada. Alhora, però, defensa que això no només afecta el principal directiu sinó també la resta de la plantilla, que s’ha d’especialitzar més i, per tant, també ha de cobrar més. “El multiplicador entre el sou de la direcció i la plantilla hauria de ser estable o anar baixant, però no pujar”, conclou.

Un últim factor que cal tenir en compte és la presència cada cop més habitual dels mateixos accionistes en aquest tipus d’empreses. Hi ha grans empreses d’inversió que estan a l’accionariat de les grans elèctriques espanyoles: BlackRock, per exemple, és un dels principals accionistes d’Iberdrola, Repsol i Enagas. I Norges Bank (que gestiona el fons sobirà de Noruega, el més gran del món) és un destacat inversor a Iberdrola i Repsol. 

El perill de compartir accionistes

Aquesta coincidència també genera incentius perversos, segons un article escrit el 2016 per dos professors de l’Iese, Miguel Antón i Mireia Giné, aquesta última consellera del Banc Sabadell. En la seva opinió, la inflació de supersous està relacionada amb la creixent presència d’aquests “inversors comuns”, com els bategen. Per què? Perquè si fixen sous alts als directius, i especialment si aquests sous no estan vinculats a l'evolució dels resultats de la companyia, aconsegueixen rebaixar l'exigència que aquests directius tenen per competir amb els seus rivals. I, en conseqüència, segons aquests professors, els inversors aconsegueixen que cap de les seves participades canibalitzi les altres empreses on tenen accions.

L’article cita unes dades dels Estats Units en les quals tres grans inversors com BlackRock, Vanguard i Fidelity voten a favor de les retribucions un 96% de les vegades, encara que aquestes no estiguin vinculades als resultats de l’empresa. La previsió d’aquests experts és que, com que la presència d’“inversors comuns” és cada cop més habitual, el problema no farà més que augmentar.

Potser ho podrem comprovar aquest mateix 2022: ens trobem amb un preu rècord de la llum i de la gasolina. Què passarà amb els sous dels directius? La resposta, d’aquí un any.