Surf en femení: "Quan alguna cosa t’apassiona, no t’importen tant les dificultats"

Barcelona"Quan hi ha bones onades, els surfistes competeixen per elles amb molta agressivitat. Aquí tenen avantatge els mascles alfa que intenten atemorir els altres". Ho explicava en una entrevista el surfista i periodista William Finnegan, que l'any 2015 va guanyar el premi Pulitzer gràcies a la seva autobiografia, Els anys salvatges, on relatava la seva obsessió per trobar, i cavalcar, l'onada perfecta. Si ser surfista en una ciutat amb poca tradició –i poques onades grosses– com Barcelona és una feina sacrificada, ser-ho sent dona en aquest món de "mascles alfa" ho multiplica. Encara en ple 2023, sovint s'enfronten a certa "falta de presumpció d'innocència", com diuen elles, quan entren a l'aigua. Però hi ha una cosa molt més poderosa i que deixa en anècdota l'energia negativa que desprenen certs comentaris i mirades: remar una onada mentre notes com se't tensen els músculs i el cor et batega amb força.

Àngela Turró balla per sobre la mar amb el seu longboard (planxa grossa i llarga) des de fa divuit anys a la costa barcelonina. "La meva família està molt vinculada a la mar i jo abans de fer surf m'hi havia relacionat d'altres maneres: pescant, navegant o fent apnea", explica Turró, que avui dia compta amb diversos patrocinadors que li donen suport per la seva perícia sobre la planxa.

L'Àngela, com la majoria de surfistes locals, viu amb resignació això de practicar aquest esport vivint en una costa en què les grans onades brillen per la seva absència. "Quan alguna cosa t'apassiona, no t'importen tant les dificultats", relata. Com ella, la Marta Terrasa, que comparteix amb William Finnegan això d'agafar onades i ser cronista de l'entorn, ja que és periodista i col·laboradora de l'ARA. També és surfista mediterrània i aquest fet la porta a la pulsió del sacrifici: "És frustrant massa sovint, perquè o no hi ha onades o quan n'hi ha ets amb massa gent a l'aigua. Costa progressar en aquest entorn". Això sí, la Marta no va aprendre en una mena de plat aquàtic com són la majoria de jornades a les platges catalanes, ella va viatjar fins a les assolellades costes de San Diego per posar-s'hi seriosament aprofitant una beca que va guanyar sent estudiant. Va començar una afició que l'ha portat a voltar per mig món i a viure experiències al·lucinants.

"He practicat molts esports i t'asseguro que com el surf no n'hi ha cap", diu la periodista, que reconeix que encara que sigui un dia amb onades petitones "de mig metre", la sensació d'eufòria és "incomparable". Això es nota quan es baixa una onada, però sovint el surf també és sinònim d'estar-se molta estona esperant que arribi l'acció. Aquí el mapa mental canvia radicalment: "Llavors es torna una activitat molt similar a fer una meditació activa. És estar a l'aigua surant, relaxat, pensant en les teves coses, esperant. I mires al teu voltant i penses: «Quina sort ser aquí»". Una opinió similar és la que té l'Àngela Turró, que descriu a la seva manera el contacte amb la mar: "És com jugar-hi, com un diàleg entre l'aigua i la planxa".

Actituds masclistes

Encara que el surf sigui un esport que aplega comunitats minúscules amb gustos similars, les reproduccions a petita escala de la societat patriarcal no han escapat de les seves urpes: "Sí, s'hi reprodueixen actituds masclistes. I les dones les vivim com ens passa en qualsevol altra esfera de la vida", explica l'Àngela Turró. La Marta Terrasa també les viu i ens posa un exemple del tipus de problemes que s'ha trobat: "Quan vaig començar a fer surf era una nena de 20 anys i tothom em reia les gràcies, però quan en vaig saber més i entrava en spots més complicats, ja no tenia tants amics, perquè era un rival més. Fora de l'aigua recordo que vaig anar a comprar una planxa i que, d'entrada, me'n van recomanar una per aprendre, encara que els vaig dir que ja en sabia i que volia una mida concreta". Un fet que, per cert, ha passat a les dues protagonistes d'aquest article, surfistes amb nivell, experiència i molt recorregut.

Per sort, diuen, ja no hi ha tantes mirades estranyes per fer surf i no ser un home, però som en una etapa en què, quan es veu una noia entrant a l'aigua, el que pot sorprendre és que tingui un nivell avançat. L'Àngela reconeix que les dones es posen unes "barreres mentals molt inconscients que s'han gravat a còpia d'anys", però que cal fomentar pel desenvolupament del seu sostre de nivell: "I ja veurem si n'hi ha o no, de sostre, perquè la història ens demostra que nosaltres anem avançant i no el tenim a la vora".

El futur és aquí, a tocar, i són totes aquestes noies joves que potser observen des de la costa com cavalquen les onades riders com la Marta i l'Àngela, s'enlluernen i volen viure les mateixes sensacions indescriptibles que tenen elles dues. És un esport meravellós, que et fa veure món, amb un ambient magnífic i que tothom que el prova s'hi enganxa. "Les aventures que vius i la gent sana que coneixes fan un pack molt maco de viure", explica Turró. Remata Terrasa amb una última recomanació: "A la nena que vol començar li diria que compri una planxa grossa i que aprengui tranquil·lament, que no es gasti molts diners per si no li agrada. I que s'informi bé sobre els llocs, les normes, les platges... Que no sigui perillós ni per a ella, ni per als altres. Al mar s'hi ha d'anar amb respecte, però sense por". El present i el futur del surf català és als seus peus i en el seu exemple.