La tartamudesa infantil

És habitual que els nins petits d’entre dos i cinc anys no tinguin fluïdesa total en parlar. Això passa perquè han d’aprendre a organitzar les paraules i les frases. Existeix, en aquest sentit, la possibilitat de la desaparició d’aquesta dificultat, en el vuitanta per cent dels casos, quan evolutivament els petits van creixent i aconseguint objectius generals. De qualsevol manera, són un signe d’alarma, un símptoma que s’ha de vigilar, ja que les dificultats de què parlam poden ser atípiques (no coincideixen amb allò més apropiat per patró evolutiu), per la qual cosa és imprescindible diferenciar aquests casos i tractar-los de manera ràpida.

La tartamudesa o disfèmia a la parla és un trastorn de comunicació, no un trastorn del llenguatge, com la majoria de la gent pensa. És més comú en nins que en nines i es caracteritza per interrupcions involuntàries quan el nin o nina es posa a parlar. Aquestes interrupcions van acompanyades de tensió muscular a la cara i al coll i provoquen por i estrès. Aquesta sintomatologia és la suma de determinats factors amb els quals l’infant conviu: factors orgànics, socials i psicològics, que orienten en el nin la formació d’una manera de ser, fer i sentir amb característiques pròpies.

A pesar de les creences populars, la tartamudesa no està associada a l’ansietat ni n’és un efecte en el desenvolupament general i integral dels petits, però és curiós el fet que la tartamudesa sí que genera aquesta ansietat en els individus que la posseeixen, i s’arriba a convertir en una fòbia social per la qual els nins tenen por de tartamudejar davant les altres persones. Aquesta circumstància provoca en molts de casos l’aïllament i la manca de relació dels nins que en pateixen. 

Per tant, la manera d’ajudar els nostres nins és mostrar una conducta confiada, segura i serena que els covidi a entendre que les seves dificultats es poden enfocar des d’aquesta posició, l’autoconfiança. Partir d’aquesta posició és importantíssim.

A partir d’aquest moment hi ha diverses coses a fer per donar suport als infants:

– En primer lloc, avisar la família més propera del que passa. És fonamental que tots entenguin aquesta disfunció i que en tractin els episodis amb naturalitat. L’exigència al nin del que no pot donar l’angoixa encara més. Dins aquest àmbit és important fer una mica de revisió del que passa internament que pugui afectar el nin. La mala gestió de l’emoció augmenta la pressió, que no saben reduir i que els trastorna, en aquest sentit, encara més.

– En segon terme, posar aquesta dificultat en coneixement dels professionals que conviuen amb els nins: escola, activitats complementàries, mares i pares dels companys… La detecció de circumstàncies adverses que es poden produir en el sistema educatiu també són determinants per a la bona resolució del problema. Així, el suport precís per part dels mestres donarà seguretat i protecció adequada als nins que es troben en aquest moment del seu desenvolupament.

– I també, per descomptat, al més aviat possible cercar ajuda de professionals que puguin valorar el cas i orientar les famílies sobre què es pot fer i com fer-ho. Es tracta d’afavorir el procés de la manera més precoç. Quan més aviat es fa una intervenció, més fàcil és que la resposta sigui òptima, sobretot en el món infantil, quan els pacients encara es poden reconduir més fàcilment. La pitjor opció és la d’esperar que el problema se solucioni tot sol. Les complicacions que pot determinar la manca d’actuació seran més difícils de resoldre.

Idò, d’aquesta manera, el fet que tots els que intervenen en l’educació del nin estiguin preparats per acompanyar-lo en aquest procés farà que el nin trobi un punt de sostenibilitat indispensable per comprendre el que li succeeix. Aquest punt no deixa de ser l’equilibri que els adults troben entre la preocupació pel tema que es mostra i l’acció d’ajudar des dels àmbits més estrets fins al més terapèutic. Posar l’atenció precisa i justa a la dificultat comunicativa dels infants amb aquest diagnòstic els encaminarà, sense cap dubte, a la meta de sortida i a poder mantenir una comunicació que s’ajusti, sense que signifiqui un problema, a les seves capacitats comunicatives.

Acompanyar-los sense jutjar-los és aportar-los una eina d’autoconfiança més que necessitaran i aprofitaran en aquesta i altres situacions adverses que aniran arribant al llarg de la vida. 

Beatriz Martínez és logopeda de Salut i Moviment