"Abans prenia sis pastilles diàries, ara en necessito dues"

Barcelona“El cos no oblida”, els diu Marta Galán. La directora d'escena i dramaturga s'adreça a set barcelonins del barri de Sant Pere que, com cada divendres, assagen a l'Antic Teatre. Alguns fa una dècada que formen part del projecte comunitari de l'espai que dirigeix Semolina Tomic i ja han aixecat cinc espectacles, l'últim dels quals es diu Les vedettes, estrenat l'estiu passat dins la programació del festival Grec. Galán i Montserrat Iranzo els guien i per a aquest divendres de febrer volen recuperar-ne escenes, sensacions, alguna coreografia, moments en què els artistes explicaven parts de la seva vida. En falten uns quants i tot va al seu ritme. Si algú es cansa, sempre té una cadira al costat. “Si expliquéssim tot el que ens passa, guanyaríem un Pulitzer”, diu rient la Mari Creu. Durant l'hora i mitja d'assaig, escalfen, riuen i es belluguen. 

Aquest març fa deu anys que l'Antic Teatre va posar en marxar el seu projecte comunitari amb la gent del barri. Galán ens explica que tot va néixer de la inquietud de Tomic de vincular-s'hi i de la preocupació del districte, que havia detectat molta gent gran tancada a casa que se socialitzava poc. La Mari Creu, que fa sis anys que forma part del grup, confessa que abans prenia sis pastilles diàries i que ara només en necessita dues. El teatre com a remei.

Al principi, el grup estava dirigit pels coreògrafs Isabel Ollé i Quim Cabanillas, que van ser-hi quatre anys. Van crear Ritme en el temps, que es va fer en diferents versions, de 2013 a 2017. Galán es va fer càrrec de la companyia el 2017 amb la missió de portar-la cap a un altre lloc, cap al relat de vida i “la memòria històrica del barri i la ciutat”. I no va ser fàcil, ja que el grup estava molt unit a Ollé i Cabanillas. Volien seguir ballant i van buscar una sala al Centre Cívic Convent de Sant Agustí per fer-ho, cada dijous. “Encara segueixen”, indica.

El grup té l'objectiu d'aixecar un muntatge cada any. Són els intèrprets els que trien què volen fer, de què parlaran i de quina manera. Per això l'any passat van estrenar Les vedettes. Havien passat dos anys en blanc per mor del covid. “No volien fer una cosa tan profunda i tenien ganes de ballar”, recorda Iranzo. Per això van aixecar un musical. “El covid va provocar que baixessin molt a nivell físic, social i cognitiu”, afegeix. 

De les catorze persones que formaven part de la companyia no fa gaire, ara en queden nou. Una va morir, dues han canviat de domicili i dues més pateixen problemes de salut que els impedeixen assajar. Les que queden, van a totes. Quan es troben en la recta final de la preparació d'un espectacle, apunta Galán, assagen tres setmanes seguides, sis hores al dia. Poca broma. De cara a aquest estiu, han pensat treballar Bob Fosse i les repeticions coreogràfiques. 

Passat teatrer

Cada artista té el seu passat i gairebé tots han mantingut alguna relació amb les arts escèniques, ja fos regentant el bar Carlos que hi havia davant de l'Institut del Teatre, quan era a l'edifici que ara ocupa la biblioteca Francesca Bonnemaison, com la Mari Creu; o bé formant part d'esbarts i companyies de dansa, com la Montserrat Cussó. Ella és la més nova, ja que només fa dos anys que va entrar al grup, precisament perquè es va traslladar al barri, des de la Sagrada Família. “Si faig una mica d'exercici ja en tinc prou”, diu. El cert, tanmateix, és que la Montse balla des dels 2 anys i fins i tot va formar de la companyia de dansa neoclàssica Vola Colom. 

La Mari Creu s'havia mirat el teatre des de darrere d'una barra de bar, fins que va entrar al projecte comunitari de l'Antic. “Vaig aprendre moltes coses de la gent de l'Institut del Teatre que venia al bar”, recorda. Hi havia professors que la volien tant sí com no als assajos generals, perquè hi digués la seva, perquè, recorda, tenia “la mirada neta”. I quan era a Barcelona la companyia d'Alicia Alonso, per exemple, li duien de Cuba rom i sucre. 

A l'Aurora Roig, en canvi, l'afició al teatre li ve per via paterna. El seu pare, Josep Maria Roig Batlle, havia treballat amb Enric Borràs i Margarida Xirgu. Però la victòria franquista a la Guerra Civil el va allunyar dels escenaris, “per roig”. Més enllà d'això no havia tingut cap més relació amb les arts escèniques que ballar sardanes. “I quan em vaig casar, ho vaig deixar”, es lamenta. És la veterana del grup i hi és des del primer dia. “Al principi, quan sortia tremolava”, recorda. Ara té una seguretat aclaparadora: domina l'espai, recorda els passos i fins i tot fa bromes. “Em considero artista... però amateur”, puntualitza. 

Testimonis dels canvis 

El Jonathan Carrilero és un dels dos homes de la companyia. Tampoc no havia fet teatre abans, llevat d'algunes aparicions com a rapsode amb l'Enrique Ibáñez, l'altre home, en un petit local del barri on ara punxen música brasilera. I és que el barri de Sant Pere ha canviat molt en les últimes dècades: gent vinguda de fora, turistes... “Robatoris sempre n'hi ha hagut, abans i ara”, diu la Mari Creu, a qui li venen al cap pispes famosos com el Mortadel·lo, el Titi, els Germans Karamàzov, el Carahuevo... “Als veïns no ens robaven”, apunta.

Tant l'Aurora com la Mari Creu recorden que abans es jugava molt al carrer, cosa que ara no passa. L'Aurora mateix pensa en una tarda en què tenia els seus dos fills fent xivarri mentre ella planxava a casa. “Va venir la Guàrdia Urbana i em van renyar: jo els vaig dir que tenia un pis petit, que estava treballant i que si jugaven sota el balcó, els podia vigilar”, explica. “Em van dir que els fes entrar mitja horeta i que després ja podien sortir”, riu. Feta la llei, feta la trampa.

Els divendres a la tarda, per si l'assaig a l'Antic Teatre no fos prou, alguns membres del grup van a ballar al casal. Ja ho diu en Jonathan, que el seu és un grup “molt consolidat”. Galán i Iranzo ho confirmen. El que fan al centre creatiu del carrer Verdaguer i Callís neix i mor allà. Vistos els resultats finals, podrien fer bolos per mig Europa, com tantes altres companyies continentals, que introdueixen gent corrent als seus espectacles, però Galán deixa clar que aquest no és l'objectiu de la seva feina. “Aquest és un projecte amb base social enfocat a l'excel·lència, simplement perquè elles s'ho mereixen”, diu. L'equip que envolta els artistes és de primera. I ells, a més, són com una mena de públic VIP de l'Antic. “Venim sovint juntes al teatre”, diu l'Emi, que viu just al davant.

A dins la sala d'assaig, l'Aurora, la Mari Creu, en Jonathan, la Montse, l'Enrique, l'Emi i la Mari són feliços. “El millor que pots fer a la vida és que t'agradi el que fas”, assegura la Mari Creu. I tots ells, en escena, saben fins a on poden arribar. En algun moment, l'Aurora s'ha d'asseure i no pot deixar d'exclamar: “Fa ràbia!” 84 primaveres no són poques.