Així fa de pare

Alain Vigneau: "Vaig tenir una infància tràgica"

Clown, escriptor, fundador de la companyia La Stravagante i pare de quatre fills, de 43, 40, 33 i 12 anys. Ha treballat amb Pallassos Sense Fronteres i el Circ Cric i ha creat del mètode Clown Essencial, que s'explica al llibre que ara publica, 'El camino del clown' (Ediciones La Llave). En el llibre anterior, 'Vida de clown', narra la seva vida.

3 min
Alan Vigneau

BarcelonaEls nens i les nenes, quan gaudeixen d'unes condicions mínimes de seguretat i dignitat, posseeixen una alegria natural, lleugera. És el plaer d'estar vius. En ells l'humor conviu amb la creativitat, l'espontaneïtat, la capacitat de sorprendre's, l'atreviment, la generositat. Això ho observo en la meva filla petita. El seu humor sempre és lluminós. Quan se'n riu de mi ho fa amb afecte.

Què li fa gràcia?

— Que ja no tinc cabells, el meu aspecte de persona gran. Quan l'humor es dona en un entorn afectuós, és tot benefici, dessacralització. Torna a dimensionar les coses en la seva justa mesura.

A vegades els fills ens fan de clowns.

— Aprenen a fer-nos riure per tal que el silenci no pesi a casa, per fer que uns pares tristos o preocupats se sentin alegres. Però també pot passar que a vegades els adults o altres nens es burlin d'una criatura. D'aquesta manera queda incrustat en el nen o nena un sentiment de vergonya i d'exclusió que el marca. L'humor és bo, però l'humor sarcàstic o irònic es troba sovint en els nostres pitjors records d'infància. Quan la burla ve d'un adult, pot provocar una ferida que costa anys de cicatritzar.

L'humor és una arma per fer bullying.

— Això que et diré ho considero important. Quan els nostres fills són petits, es fan juraments a si mateixos. Un nen, davant d'una situació dura, pot decidir que a partir d'aquell moment sempre serà d'una determinada manera. Sempre seré dur. O em faré transparent. O deixaré de sentir. Quan fem mal a un nen petit amb l'humor irònic o sarcàstic, aquest nen pot jurar-se apartar-se del món i tornar-se una persona tímida, tancada, introvertida.

Però l'humor també et pot protegir.

— Sí, però un nen que ha hagut de trobar una manera de no ser vulnerable, d'endurir-se perquè els companys s'enriuen del seu aspecte o de la seva família, es tornarà un adult intolerant, un adult que tampoc no permetrà que els altres puguin ser persones vulnerables. Es diu: si jo vaig haver d'endurir-me, si vaig haver de matar-me a mi mateix, no ho posaré fàcil a ningú.

Tens 43 anys d'experiència com a pare i una filla a punt de fer-ne 13.

— En aquestes quatre dècades he passat per situacions molt diferents. Han estat cicles de vida diversos, sotmesos a condicions econòmiques a vegades molt dures. Del pare que soc ara encara en podríem dir que soc força absent, perquè continuo viatjant molt. Però l'amor ara potser és encara més gran i segurament ara tinc els ulls més oberts. Segueixo el treball que faig amb mi mateix, que no s'acaba mai.

Què enyores del pare que vas ser amb vint anys?

— L'energia, la il·lusió que sentia, la capacitat d'emprendre projectes. Als 64 no puc tenir la mateixa energia que tenia als 22. Però no enyoro gaire. Ara tinc més consciència. Tot i les limitacions, ara soc millor pare del que vaig ser.

Ho afirmes amb rotunditat.

— Quan som joves tenim molt bona voluntat, tenim molt d'amor, però jo als vint tenia ferides sense curar. Arrossegava molt dolor per la meva infantesa. Vaig tenir una infància tràgica, i quan vaig ser pare vaig voler fer una família perquè la meva estava destrossada.

Què et va passar, quan eres un nen?

— Quan tenia set anys, la meva mare va ser assassinada. Ella tenia 34 anys i tres fills. Jo era el petit. Això va passar en una petita ciutat francesa, als anys 60. Llavors vaig anar a viure amb un pare que gairebé no coneixia, molt exigent, molt dur i violent. Va ser terrible. Vaig créixer en una família on pesava molt el secret, el misteri, tot allò que no es podia dir.

Ho entenc.

— Cinc anys més tard, la meva àvia materna, que havia mig embogit per la mort de la seva filla, mentre estava netejant en una casa de les muntanyes, va trobar una vella granada de la Segona Guerra Mundial i li va explotar. Així que vaig créixer envoltat de morts inexplicables i sagnants. La meva mare era artista, pintava, sovint pallassos, per això me'n vaig fer. Va ser la manera de salvar-la, de mantenir-la dins meu.

No és fàcil tancar l'entrevista després d'aquesta història. Has escrit que tots riem i plorem en el mateix idioma.

— I Claret Papiol diu: el riure és la distància més curta entre dues persones.

stats