Mai he estat gaire amant de l’acumulació d’objectes, i ni tan sols tinc el fetitxisme dels llibres: els deixo i els perdo amb facilitat. Però hi ha un objecte que m’ha acompanyat molts anys d’ençà que el vaig comprar en una estranya botiga de Boston, l’amo de la qual no se sabia si era un antiquari o un drapaire: un petjapapers de bronze, amb diverses figures, entre les quals hi ha un gat, i la llegenda nevermore. Evidentment, el petjapapers al·ludia a Edgar Allan Poe i al seu poema El corb. He retingut sempre aquest objecte, en part per la meva admiració a Poe, en part perquè l’he considerat irònicament una mena de fetitxe mediador. En realitat, m’hauria agradat conèixer Poe, cosa que no em passa amb la majoria dels escriptors, als quals considero que és millor llegir-los que conèixer-los.
A Poe, sí. I en això estic d’acord amb Baudelaire, que no només va traduir l’escriptor nord-americà sinó que aspirava a convertir-se en el seu alter ego a aquesta banda de l’Atlàntic. Sense arribar a la passió de Baudelaire, penso que Poe, en si mateix, és una obra mestra, una gran història que conté múltiples històries i que, en conjunt, és dels autors que més bé han aconseguit representar la naturalesa humana. Potser per això pot ser considerat com l’iniciador de molts dels camins que es creuen en la literatura moderna. El que més m’atreu de Poe és l’equilibri gairebé exagerat entre raó i instint, entre realitat i fantasia. Era lògic, rigorós, meticulós, maniàtic per introduir-se en la desraó, en el caos, als territoris limítrofs de la consciència.
És difícil quedar-se amb un relat que destaqués per sobre dels altres. Obligat a fer-ho em quedaria amb Un descenso al Maëlstrom, una dissecció extraordinària del temps humà i una demostració de l’eternitat que pot contenir un instant. Poe es va preparar, com sempre, minuciosament per escriure el relat i després va alliberar les paradoxes: la vellesa és joventut, la bellesa és foscor, el perill és la força que salva. Sempre descendim al Maëlstrom amb profit. I entre descens i descens miro el petjapapers de Boston com si fos el talismà que provoca les grans metamorfosis que fa un parell de segles Poe va saber intuir i, cosa que és més difícil, descriure.