Terry Pratchett, el mestre de la literatura fantàstica que tuitejava després de mort

BarcelonaPosem que el món té forma de pizza geològica i s'aguanta sobre quatre elefants gegants que se sostenen alhora sobre una enorme i lenta tortuga prehistòrica. Que té un mar circular i una cúpula que és el cel i astres que li orbiten al voltant. No és la Terra, és el Discmón, l'univers que va crear Terry Pratchett en una de les sagues més populars de tots els temps. Però no difereix gaire de la nostra visió aparent de la realitat. En el seu món, la màgia juga un paper quotidià i superflu que la societat intenta sense èxit gestionar (com ens passa amb tantes coses: per exemple, Pratchett fa una al·legoria de l'energia nuclear a El color de la màgia).

"Els seus llibres són un mirall distorsionat del nostre món. Utilitza elements de la literatura fantàstica per allunyar les situacions dels lectors i facilitar-los poder-se'n fotre de tot sense que s’ofengui ningú. Posa el món sobre la taula per mirar-se’l juntament amb el lector i riure’s de la humanitat en general", diu Xavier Bruguer, lector entusiasta de Pratchett. Els lectors i Pratchett, Pratchett i els lectors. I és que aquest escriptor britànic (1948-2015), un dels primers que es va comunicar amb els fans per internet, sempre preocupat per respondre les cartes que rebia, no es pot explicar sense qui el llegeix. "Fa gràcia, perquè en parlo com si el conegués i sabés el perquè de com escriu i del que fa. Suposo que de tant llegir-lo és com si em pensés que hi tinc una relació personal", riu Bruguer. De fet, a la llibreria Gigamesh de Barcelona s'hi reuneixen molts dels seus seguidors per fer clubs de lectura i xerrades temàtiques, i internet està ple de continguts que contextualitzen o continuen els personatges i llocs del seu univers.

El Discmón, en català

Amb més de 100 milions d'exemplars venuts i traduït a 42 llengües, no és fins al 2021 que podem llegir la seva obra en català, quan l'editorial Mai Més es decideix a publicar les 41 obres del Discmón (ja n'ha publicat set; l'última, El meravellós Maurice i els seus rosegadors il·lustrats, a més del llibre coescrit amb Neil Gaiman Bons averanys i la biografia Una vida amb notes a peu de pàgina de Rob Wilkins). "El seu premi era el reconeixement del públic. T’estimes molts d’aquests personatges que surten en diferents històries i fan que te l’estimis a ell. Més que un èxit de vendes, era un autor molt estimat", insisteix Sergio Pérez, editor de Mai Més, que ja considera Pratchett el seu "vaixell insígnia". Els primers volums ja els han reimprès i ara preparen un llançament en edició econòmica: "Hi ha gent que té la col·lecció en anglès, castellà i català, gent que els col·loca tots junts i els dedica un moble", afirma amb entusiasme.

De fet, Pratchett era un dels motius pels quals van fundar l'editorial, tot i que era un repte que no esperaven afrontar tan aviat. Llavors ja col·laboraven amb el traductor Ernest Riera, que els havia passat una llista amb propostes de llibres per traduir. Al final de tot, afegia: "Tot això ho podeu obviar si feu el que realment importa, que és traduir Terry Pratchett". ¿Com és que l'autor més venut al Regne Unit fins que el va destronar J.K. Rowling amb Harry Potter ha trigat tant a arribar en català? "La indústria editorial catalana és una bèstia estranya. Senzillament, m’imagino que les editorials van pensar que això ja estava publicat en castellà [primer per l'editorial Martínez Roca i, actualment, per Debosillo i Plaza&Janés]", explica Riera, que ho troba una mancança habitual com passa amb moltes altres obres encara no traduïdes: "Som un país petit amb una indústria de la mida que té i amb uns lectors que són els que hi ha. No és estrany que hi hagi moltes coses que la indústria no s’atreveixi a tocar".  

"A Catalunya no ha sortit del nínxol de la fantasia. No es coneix si no ets lector d'aquest gènere", afegeix Marina Vidal, il·lustradora i lectora de Pratchett des que era adolescent. Esperava amb candeletes que Mai Més s'hi llancés per donar forma a la Gran A'Tuin, la mítica tortuga gegant que acompanya els llibres originals de Pratchett, primer il·lustrats per Josh Kirby i després per Paul Kidby. Considera que hi ha una falta d'inversió i que hi ha un menyspreu per la fantasia, que s'entén com un gènere per a friquis menys elevat que d'altres o que s'encasella en la literatura infantil i juvenil, tot i que creu que el gènere està començant a despuntar.

Humor corrosiu

"La intenció és fer riure, però sense burlar-se de la gent, sinó burlant-se de les coses que fa la gent, donant protagonisme a persones normals que no acostumen a ser protagonistes, i menys a la literatura fantàstica, i que actuen d’una manera extraordinàriament ridícula", comenta Riera, que explica com l'escriptor parodia els tòpics del gènere fantàstic i els contraposa amb el realisme de la quotidianitat. Fan màgia "com si estiguessin demanant un pa de quilo", amb escenes de personatges que quan estan a punt de fer un ritual arriba un criat i diu: "Ens hem quedat sense aigua". "La gent era estúpida, a vegades –escriu Pratchett a Guàrdies, guàrdies!–. Es pensaven que la Biblioteca era un lloc perillós perquè estava plena de llibres màgics, cosa que era ben veritat, però allò que la convertia en un dels llocs més perillosos que han existit mai era el simple fet de ser una biblioteca".

Riera s'ha posat a disposició de l'humor mantenint "els ritmes que condueixen a fer que el lector rigui" i s'ha hagut d'enfrontar a traduir els particulars jocs de paraules, sobre els quals el mateix Pratchett deia que eren "dignes d’agafar algú per escanyar-lo". Un humor irònic i corrosiu que li serveix per criticar la realitat que l'envolta, com fa a Igualtat de ritus (en versió original, Equal Rites, que fonèticament també vol dir igualtat de drets), un llibre amb reflexions feministes escrit als anys 80 en què Pratchett narra la història de l'Esk, una nena amb poders de mag (restringits als homes) educada com a bruixa que posa contra les cordes les tradicions patriarcals: la màgia dels mags "només és llums i foc i aprofitar-se del poder", mentre que la de les bruixes "tenia a veure amb les herbes i les malediccions i volar de nit", escriu Pratchett.

"Critica molt el capitalisme salvatge i la gent que té pensaments homòfobs o poc permissius", afegeix Vidal. De fet, la teoria socioeconòmica del personatge de Sam Vimes (Homes d'armes) que denuncia la paradoxa que la gent més rica té accés a comprar sabates que duren més que les sabates que poden comprar els pobres dona nom al Vimes Boots Index (VBI) del Regne Unit, que recull els preus més baixos dels aliments bàsics.

Fins i tot quan li van diagnosticar una forma rara d'Alzheimer el 2007 va decidir compartir-ho i fer campanya a favor de l'eutanàsia amb el documental guanyador d'un Emmy i d'un Bafta, Terry Prachett: choosing to die, en el qual acompanya a morir l'empresari australià Peter Smedley.

Una espasa feta amb un meteorit

¿Qui hi havia sota el mític barret, a l'altra banda d'aquestes pàgines curulles de creativitat, humor i crítica social? Terry Pratchett era tot un personatge: va publicar el seu primer text en una revista escolar amb 13 anys i va abandonar els seus estudis als 16 per dedicar-se al periodisme, una etapa en la qual destaca l'entrevista que va fer a Roald Dahl comentada per Wilkins a la biografia, en la qual Dahl va fer declaracions que influenciarien Pratchett: "L'objectiu d'un escriptor com jo és entretenir, res més [...], cosa que la majoria d'escriptors de ficció obliden, moment en què es converteixen en moralistes".

Li van atorgar el títol de Sir quan la reina el va nomenar Cavaller de l'Imperi Britànic pels seus "serveis prestats a la literatura", tot i que ell va dir que el servei més gran que li havia fet a la literatura era evitar fer-ne cap. Va decidir que si era cavaller li calia una espasa de metall de meteorits i se la va fer. Després de l'èxit de vendes, es va comprar una granja on es va muntar un despatx per escriure que anomenava "la capella". "Va continuar sent el mateix adolescent friqui, però amb molts més diners", diu l'editor Sergio Pérez. Va morir el 2015, no sense abans deixar escrit al testament que volia que una piconadora destruís en un acte públic els discs durs on guardava les idees de les seves futures novel·les. També va preparar una trama de tuits posteriors en què feia parlar el personatge de la Mort, protagonista d'una de les sèries del Discmón. No volia marxar sense un últim somriure dels lectors: "FINALMENT, SIR TERRY, CAMINAREM JUNTS", "Terry va agafar del braç de la Mort i la va seguir a través de les portes i pel desert negre sota la nit interminable", "Fi".