Tetris: per què és tan addictiu tot i el pas dels anys?
Aquest joc, creat a l'antiga Unió Soviètica i que va fer fortuna gràcies a la unió amb Game Boy, torna a estar d'actualitat per una pel·lícula que explica els seus orígens
Nova YorkFer girar una figura de colors amb el comandament abans que encaixi en la posició perfecta que ens va bé. Aquesta és una sensació indescriptible que només tens amb aquest joc superpopular i addictiu anomenat Tetris, que avui dia s'ha fet un lloc semblant al dels escacs en el firmament dels jocs universalment coneguts. Però no és gaire sabuda la història real de com es va crear, ja que va ser fruit d'un prototip creat el 1984 per un enginyer de programari de l'Acadèmia de Ciències de la Unió Soviètica, que mai va arribar a pensar que acabaria captivant milions de jugadors a tot el món. Tot això ho hem pogut veure a la pel·lícula Tetris, protagonitzada per Taron Egerton, que es va estrenar a Apple TV+ al març i que explora els humils orígens del joc.
El senzill i addictiu trencaclosques consta de set peces amb figures úniques, cadascuna formada per quatre blocs quadrats. Els jugadors mouen, giren i col·loquen les peces amb la finalitat de formar línies contínues, que un cop completes desapareixen. Aquest mètode tan simple dona peu a un joc que pot durar hores. El nom Tetris és un derivat de les paraules tetra (que en grec significa “quatre”) i tenis (l'esport predilecte del creador del joc, el rus Aleksei Pajitnov), i fins i tot ha entrat en el nostre vocabulari del dia a dia com a descripció d'una acció: quan dius que fas un tetris amb la maleta tothom t'entén, ja que és un sinònim de l'acció d'endreçar. En una entrevista amb el diari The New York Times, Pajitnov va descriure el Tetris com “un joc atractiu per a tothom” i confessava que esperava que el seu futur inclogués esports electrònics i la integració de la intel·ligència artificial. El creador també està treballant en el desenvolupament d'una versió del joc per a dos jugadors, tot i que “encara no està llesta”.
Abans que el Tetris es consolidés i fos mundialment conegut, Henk Rogers, el personatge que interpreta Egerton a la pel·lícula, va haver de viatjar a la Unió Soviètica i vèncer la competència que hi havia per aconseguir els drets del joc. Tot aquest procés s'explica molt detalladament a la pel·lícula, que retrata com en aquell moment va suposar una feina duríssima però que a la llarga va generar immensos beneficis.
La Game Boy de Nintendo
En les quasi quatre dècades que han passat des que Pajitnov va crear el Tetris, fet amb el llenguatge de programació Pascal a l'Electronika 60, un ordinador fabricat per la Unió Soviètica, se n'han llançat al mercat més de 215 versions oficials. Segurament la variant més notable i reconeixible per a tothom és la que es va incloure a cada consola portàtil de Nintendo, la Game Boy, quan es va llançar el 1989. Però aquesta combinació increïblement efectiva –ja que sumant Game Boy i Game Boy Color s'han venut més de 120 milions de consoles– va estar a punt de no passar.
En un inici, Minoru Arakawa, president de Nintendo of America (la divisió de Nintendo als Estats Units), volia incloure el joc Super Mario Land al paquet inicial de la Game Boy. Això era per l'èxit que havia aconseguit l'empresa amb la inclusió del Super Mario Bros a la videoconsola Nintendo Entertainment System (també coneguda com a Nintendo NES). Tot i això, Rogers va aconseguir convèncer Arakawa d'optar pel Tetris, en part perquè podia ser més atractiu per a una forquilla més àmplia de jugadors. Finalment van optar pel Tetris, que es va convertir en un èxit a tot el món. Avui dia Pajitnov descriu l'associació de la Game Boy i el joc com “dues criatures creades una per a l'altra: la Game Boy per al Tetris i el Tetris per a la Game Boy”.
Com sap qualsevol jugador que hagi passat hores amb el Tetris, la gràcia és que és un joc summament addictiu. Això sí, hi ha moltes persones que juguen durant períodes prolongats i que expliquen que després de moltes hores acaben veient peces del Tetris fora del joc, quan tanquen els ulls o fins i tot en somnis. És un fenomen conegut com a efecte Tetris. En diversos estudis professionals, el psicòleg Richard Haier va descobrir que jugar al Tetris de manera habitual provocava que l'escorça cerebral es fes més gruixuda. Els estudis Haier també van demostrar que el Tetris pot afectar la plasticitat de la substància grisa a l'escorça del cervell i, com a resultat, millorar la capacitat de memòria d'una persona i potenciar el desenvolupament motor i cognitiu.
Un estudi del 2017 a càrrec d'investigadors de la Universitat d'Oxford i l'Institut Karolinska va revelar que el Tetris tenia el potencial per alleujar l'estrès posttraumàtic en persones que pateixen aquest trastorn si jugaven mentre recordaven un esdeveniment estressant.
Buscant la perfecció
Han passat dècades des de la seva invenció i el Tetris continua perseverant. Entre les versions més noves del joc hi ha el Tetris Effect, que crea una experiència zen amb música de fons, i el Tetris 99, en el qual els jugadors intenten superar adversaris que ataquen els seus taulers. En la branca més competitiva del joc es continuen descobrint nous mètodes per moure les peces. La manera estàndard de jugar al Tetris per a Nintendo NES és sostenir el control rectangular gris de manera que la mà esquerra controli el moviment de les peces i la dreta s'encarregui de la rotació. Però aquest mètode, conegut per la comunitat competitiva com a delayed acte shift, ha estat substituït per les tècniques de l'hypertapping i el rolling. L'hypertapping consisteix a pitjar els botons amb molta rapidesa, cosa que contraresta la sensació tradicional que les peces s'arrosseguen amb lentitud fins a la seva posició. El rolling, en canvi, permet moure les peces encara més ràpid, ja que es fan tamborinejar els dits, a molta velocitat, a la part posterior del control. El poder de l'hypertapping va quedar clar l'any 2018, quan un jugador de 16 anys, Joseph Saelee, el va fer servir per derrotar Jonas Neubauer, l'heptacampeó mundial. Però des de llavors ha estat el mètode rolling el que ha dominat la competició, perquè no només és summament efectiu sinó que sembla menys cansat per als dits i les mans.