Tocats per l'Esperit Sant
BarcelonaUna noia de 17 anys, filla d'una amiga meva, m'explica una experiència ben curiosa. Ha assistit a la cerimònia de confirmació d'una companya i ho ha trobat tan sorprenent, tan estrany i tan absurd, que no se'n sabia avenir. La noia, gens avesada a assistir a cerimònies religioses, em diu que, com que la seva àvia és molt creient, ha mirat de fer l'esforç d'entendre els missatges del capellà. Volia descobrir alguna revelació, algun missatge profund, una espiritualitat que li fes més comprensible en què consisteixen les creences de la seva àvia. No hi ha trobat res d'això. Només frases incomprensibles, amb paraules per a iniciats. El mossèn deia: "Amb la confirmació se'ns dona l'Esperit Sant, que ens omple i ens fa més semblants a Jesús". A la filla de la meva amiga, tot això li semblava un deliri col·lectiu. "Què és l'Esperit Sant? Per què no aprofiten que tenen l'església plena –em deia– per mirar de dir alguna cosa que arribi a la gent? Alguna cosa que et faci pensar, que et convenci i et faci descobrir què proposen. Quin és el do de Déu que rebem en ser confirmats? Què vol dir ser testimonis de Jesucrist?"
La seva visió distant i al·lucinada em fa riure, i encara més quan m'explica que el senyor bisbe "s'ha posat a fer coses estranyes, a posar un oli que es diu Sant Crisma al front dels nois i les noies mentre deia «rep el signe del do de l’Esperit Sant», i a imposar-los les mans com un bruixot, com si els pogués transmetre la força o alguna cosa així, i després han començat a repartir bocins de pa, i la gent feia cua perquè els capellans els hi posessin a la boca".
Tot plegat li ha semblat ben estrany, i no s'està de comparar el que ha vist i sentit amb les pràctiques de sectes minoritàries que considerem una pura bogeria i amb els curanderos, les teràpies energètiques, la medicina del lleixiu o la dels imants.
Les reflexions d'aquesta noia il·lustren bé l'enorme distància que hi ha entre la manera de veure el món de moltes de les nostres criatures, allunyades ja de les creences –és a dir, de les idees que no són lògiques ni provenen de la raó–, i la dels seus avis i besavis, i constaten també les dificultats o la mandra dels religiosos a l'hora d'explicar el sentit profund i la utilitat de les seves conviccions. Pobra noia, ha intentat entendre la fe de la seva àvia a través de la raó i no se n'ha sortit. Jo tampoc.