Toni Cruanyes: "Tinc la sensació que la gent sempre m’està jutjant"

BarcelonaToni Cruanyes (Canet de Mar, 1974) debuta a la narrativa amb La vall de la llum (Destino), un homenatge a la generació nascuda als anys 20 del segle passat. A partir de la història del seu avi, a qui anomena V., el periodista i presentador del Telenotícies vespre de TV3 enfila un llibre de memòries sobre la seva nissaga familiar a Canet de Mar. La infantesa entre pagesos, la inclemència de la fam durant la Guerra Civil, el franquisme i les esperances de la Transició configuren aquest retrat fet de personatges reals i amb el qual ha guanyat el 54è Premi Josep Pla.

Què té el seu avi per dedicar-li un llibre?

— Els últims anys de la seva vida, el meu avi va patir Parkinson i Alzheimer i buscàvem punts de connexió amb ell. Ho vam fer amb fotografies antigues i coses d’abans. Això em va portar a remenar papers i fotos. Tenia moltes històries que podien donar joc a fer un llibre per a consum familiar. El meu avi va morir durant el covid en una residència, i això em va empènyer a tirar el llibre endavant. Després m’he adonat que la història del meu avi dona per a molt. Amb el meu pare i les meves ties hem trobat sorpreses que m’han fet mirar la vida del meu avi amb uns altres ulls. Ha sigut una feina detectivesca que ha tingut premi.

Va començar el llibre quan ell ja no hi era. ¿La seva mort era important per a la història?

— Si ell hagués estat viu el llibre hauria sigut diferent. La seva mort li ha donat un toc més dramàtic i transcendent. El que potser hauria sigut un recull de records ara s’ha convertit en un balanç de la seva vida mirat amb la tendresa del net. No vull jutjar l’avi, sinó entendre què va fer la seva generació. 

Escriu que "els nets reclamen saber-ho tot de la guerra". Com era aquest silenci a la seva família?

— Al meu avi li agradava explicar històries de quan era molt petit vinculades a l’escola i a la guerra, que va viure a la rereguarda, al poble. Explicava que passaven gana, com s’organitzaven a casa. Ara, no parlava de la cruesa d’algunes coses, com la presència contínua d’armes davant dels nens, els accidents i les malalties vinculades a la falta d’alimentació, que van fer que a la seva infantesa hi hagués violència i mort.

¿Ell n'hauria volgut parlar?

— Hi ha un silenci sobre un tema clau al llibre del qual a casa no s'havia parlat mai. Quan ho havíem fet, era en secret de l’avi. No el vull desvelar perquè seria un espòiler, però aquest element està vinculat amb la infantesa, i és una d'aquelles coses que curiosament quan ets gran tens més a dins. Quan estava a la residència geriàtrica, el meu avi parlava dels primers records de la infantesa, de quan tenia tres o quatre anys. Per a ell eren molt més importants que no pas coses que va fer en la seva joventut o maduresa. Són detalls al costat d’allò que va marcar tant la seva vida.

¿Hem sigut injustos amb la generació dels nostres avis, la gent nascuda abans de la Guerra Civil?

— És una generació d’herois per a la supervivència. Van viure la guerra, la postguerra, es van il·lusionar a finals del franquisme, van disfrutar i patir el boom del turisme. Com a societat hem sigut injustos a l’hora de jutjar els seus silencis. I després la injustícia més cruel ha sigut la que s’ha viscut a les residències geriàtriques amb el covid. Es va gestionar molt malament. 

En un moment explica el dilema sobre si saltar-se una restricció per veure l'avi abans de morir, amb el risc que algú el reconegui i transcendeixi la seva esfera privada. Com gestiona el fet de ser una figura pública?

— M’afecta molt. Ja fa anys que surto a la tele sovint, i això té alguns avantatges. Per exemple, la gent és molt amable amb mi al carrer. Però tinc la sensació que la gent sempre m’està observant i jutjant. Segur que tothom es mira al mirall abans de sortir de casa, però jo ho faig dues vegades. Sobretot intento protegir els de casa d’aquesta exposició que a mi em toca.

El llibre fa públiques històries íntimes de la seva família. On va posar les línies vermelles?

— Amb el meu pare i les meves ties hem tingut un debat, perquè en el fons obro en canal la vida del meu avi i la seva personalitat. Fins i tot relato coses que ell no ens va voler explicar personalment. Una de les decisions va ser canviar els noms de les persones que apareixen al llibre, perquè estan vinculades a coses que van passar durant la guerra i la postguerra. Tot el que surt al llibre és veritat.

¿Se sent més escriptor que periodista, després del llibre?

— No, soc periodista. La ficció m’interessa per passar-m’ho bé, però no soc imaginatiu, m’interessa la realitat. Una amiga em deia que el llibre entraria a la categoria de periodisme literari, que ara està més de moda amb escriptors com Emmanuel Carrère i Patrick Radden Keefe. És una altra manera de fer periodisme, i em veig fent algun altre llibre així, però ha de ser que el tema em reclami a mi. La meva vocació no és la del poeta d’emparaular les coses. Jo tinc ganes d’explicar coses per entendre com vivim ara. 

Arran del premi va rebre algunes crítiques que deien que l'hauria d'haver guanyat Joaquim Carbó. Com ho va viure?

— Estic acostumat a les crítiques a les xarxes socials. Soc una cara visible de la televisió i, per tant, soc la diana de moltes coses. Entenc perfectament que a la literatura li costa treure el cap als mitjans de comunicació de masses i que un premi és una oportunitat. També entenc que hi hagi gent amb un currículum literari molt millor que el meu i amb l’aspiració a guanyar-lo. Em vaig presentar amb pseudònim, i entre els finalistes hi havia una persona que es va presentar a cara descoberta, el Joaquim Carbó. Quan em van trucar per dir-me que havia guanyat i que entre els finalistes hi era ell vaig tenir una sensació molt estranya. Vaig pensar que segur que ell mereix el reconeixement més que jo. Però al final el que competeixen són les històries, i sembla que la meva era poderosa. Potser els sentiments i la sinceritat del que explico han fet pujar punts respecte a una qualitat literària que segurament el Joaquim Carbó té per sobre.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir La vall de la llum a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.