Toni Sala: "La gent que ara té 25 o 30 anys ja ha estat escolaritzada amb un rebuig total a la literatura"

BarcelonaUn consell que Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) donava als seus alumnes quan feia classes a la universitat era que no ho volguessin llegir tot. Els deia que "no s'atabalessin per la quantitat sinó per la qualitat" del que llegien, i que "amb un tast n'hi havia prou, si era bo". El més important era tenir "una relació conscient i constant" amb la literatura. Ha estat així que, al cap dels anys, Sala –al marge de novel·les com Rodalies (Edicions 62, 2004)i Els nois (L'Altra, 2014)– ha acabat escrivint sobre algunes de les lectures que més l'han marcat, recollides en dos volums, Notes sobre literatura (Empúries, 2012) i el recent Tradició i creació (L'Altra, 2024). En una societat que aposta per arraconar cada vegada més les humanitats als plans d'estudi, llegir les paraules de Sala sobre Josep Pla, Àngel Guimerà, Mercè Rodoreda i Víctor Català no només reconforta, sinó que revifa l'esperit crític.

A Notes sobre literatura escrivies que "Harold Bloom va comparar la persistència de la cultura catalana amb la de la jueva". I més endavant afegies: "M’impressiona que els tres autors que per mi han marcat més la nostra literatura siguin Llull, Verdaguer i Carner, que escriuen des de la fe". ¿Hi ha cap autor dels que comentes a Tradició i creació que escrigui també des de la fe?

— Així d'entrada et diria que Josep Pla. Però la seva és una fe diferent de la de Llull, Verdaguer i Carner, que sí que tenen present la religió. En un determinat moment de la seva obra Pla diu: "Nosaltres havíem cregut en els llibres, i després vam veure que la vida era una cosa i els llibres n'eren una altra". Fa referència al país d'abans de la guerra. Més endavant comença el seu gran desengany, que pren molt de relleu a la biografia que ha publicat fa uns mesos en Xavier Pla. Però Josep Pla no és l'únic que se sent així. Tard o d'hora, tots els catalans acabem desenganyats amb la nostra cultura. No parlo només d'escriptors. Em refereixo a tothom.

En aquesta situació de desengany, Pla va reordenar la seva obra i la va ampliar considerablement amb projectes com el dels Homenots, que suma més de 2.500 pàgines i al qual dediques un dels capítols del llibre.

— Quan es posa a fer aquest gran treball de recuperació de la memòria després de la guerra, Pla agafa una idea que li ve d'Eugeni d'Ors, la de "la santa continuïtat". I diu: "L'únic que he fet com a escriptor és agafar un ciri i posar-me a la cua de la processó". La fe de Pla és l'optimisme, és un acte de confiança que tot això que fem porta a alguna banda o té algun sentit.

Escrivint sobre noms clau de la tradició catalana del segle XX, també et sumes a aquest optimisme?

— Sí, esclar. Aquest acte de confiança no el podem perdre, tant si escrivim en català com en qualsevol altra llengua, fins i tot en anglès. La literatura en si mateixa sempre està al límit de la irrellevància o de l'extinció. Els que ens hi dediquem tenim la sensació que la literatura no està ben bé en aquest món. Sempre sembla que s'hagi d'acabar: demà mateix podria passar que ningú vulgui llegir més llibres.

Cada autor contribueix a eixamplar una mica la seva tradició, però n'hi ha que acaben sent fonamentals. Josep Carner deia que tothom que és significatiu per a la cultura catalana cabria a dins d'un autobús. Creus que encara és així?

— La gent que és insubstituïble en una cultura és molt poca. La imatge de l'autobús vol dir això.

Gaziel va ser important per a tu per entendre la idea de tradició perquè compartíeu Sant Feliu de Guíxols, el lloc on ell va néixer i estiuejar i on tu vas créixer i encara vius. Abans d'això, una de les teves experiències iniciàtiques com a lector de literatura va ser a l’escola, gràcies a un company de col·legi que et va recomanar Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders. Me la pots explicar?

— Un amic meu que es deia Bolaño me'l va recomanar. Teníem 13 o 14 anys; per tant, encara anàvem a l'EGB. Vaig agafar l'edició de Les Millors Obres de la Literatura Catalana. Encara recordo els prismàtics que hi havia dibuixats a la coberta. Vaig tenir molta sort, perquè Calders és un autor molt adequat per llegir quan tens aquesta edat: és un autor de primer ordre, perfectament seriós, però es deixa llegir perquè té aquest vessant màgic i misteriós que en aquest llibre li ve d'Edgar Allan Poe.

Em costa imaginar que ara un llibre de Calders caigui a les mans d'un noi de 13 anys. A dins de l'aula seria gairebé impossible: la literatura catalana té un paper cada vegada més residual als plans d'estudis, idea que reculls a Tradició i creació.

— Hi apareix perquè per a mi és molt important. Vaig començar a fer de professor de secundària quan començava a aplicar-se la reforma [la Logse, llei del 1990]. En aquells moments, els instituts encara eren un lloc de cultura. Portem més de 20 anys de degradació, fins a arribar a la situació límit actual, que ja diuen que cal donar importància a la intel·ligència artificial. Per què no eliminen els professors i posen, en lloc seu, màquines? Encara hi hauria algun pedagog a qui li semblaria bé.

Encara que faci molt de temps que vas deixar les aules d'institut, la situació encara t'indigna.

— Fa poc llegia un article de Jaume Funes on deia, dels alumnes: "No saben llegir i no cal que en sàpiguen". És per posar-se a plorar, i ho dic molt seriosament. La irresponsabilitat d'aquests pedagogs passarà a la història de la destrucció cultural catalana. El que s'ha fet amb l'ensenyament català és comparable a la destrucció dels budes de Bamian, si no pitjor. Igual que els talibans, ni saben realment què fan. Per a qui escriurem, quan la gent no sàpiga llegir? És una cosa que no només passa aquí, és bastant universal, però en el cas dels catalans em sembla que ha sigut un procés especialment devastador.

No és només que la literatura no aparegui als plans d'estudi o sigui matèria d'examen, sinó la poca importància que es dona a les humanitats, oi?

— La gent que ara té 25 o 30 anys ja ha estat escolaritzada amb un rebuig total a la literatura, el pensament i l'humanisme. Ja s'han educat en la substitució de la persona per la màquina, i això vol dir la irresponsabilitat, i vol dir també la burocràcia. Un professor de filosofia que és amic meu em deia que s'ha adonat que quan és a la sala de professors els altres se'l miren malament si llegeix. Suposo que hauria d'estar fent paperassa, powerpoints o corregint exàmens.

A Petita crònica d'un professor a secundària (Edicions 62, 2001) reivindicaves la importància del professor.

— És el meu bestseller, i és el llibre pel qual em van caure més pals. Des que ho vaig deixar, les classes magistrals cada vegada s'han mirat amb més suspicàcia.

També vas donar classes de literatura a la universitat.

— Vaig deixar les classes a la Pompeu Fabra de seguida perquè com que era professor associat estava infrapagat. Per arribar a ser doctor i aspirar a una bona plaça també hauria hagut de seguir molta burocràcia.

Deies als teus estudiants que era millor que llegissin poc i bé que molt i malament.

— Llegir-ho tot és com enfrontar-te amb un oceà. Desconfio bastant de la gent que ho vol llegir tot, que vol estar al dia perquè creu que dona un prestigi. La relació que has de tenir amb la literatura ha de ser més tranquil·la i profunda que no ampla. Aprendre a llegir bé demana molt de temps.

Un dels autors que apareix tant a Notes sobre literatura com a Tradició i creació és Víctor Català. Tornar-hi sempre et desperta noves idees.

— Aquesta vegada he relacionat Solitud amb Sigmund Freud. Ell es va dedicar a detectar les repressions sexuals, o més aviat eròtiques, des de la psicoanàlisi, i Víctor Català ho va fer a través de la literatura. A principis del segle XX, el mateix que va passar a Viena en el camp de la psicoanàlisi, els autors modernistes més potents ens ho van donar als seus llibres. Passa amb Víctor Català, però també amb Prudenci Bertrana. Em sap greu no haver pogut incloure res sobre Bertrana en aquest volum; em van demanar que fes una conferència sobre ell i excepcionalment no la vaig redactar. Era sobre els seus contes i sobre la trilogia Entre la terra i els núvols. L'última novel·la del cicle, L'impenitent, em sembla fabulosa i molt reivindicable.

En un dels textos del llibre expliques que els escriptors catalans tenen la tendència a girar-se d'esquena a "la tradició imposada". Què volies dir, amb això?

— Em refereixo a una prevenció en contra de la literatura castellana, perquè et ve imposada pels mitjans de comunicació i l'entorn. No és la teva, igual que l'anglesa o la francesa, però amb una diferència: sovint s'interposa entremig de les altres, però no està en igualtat de condicions que les estrangeres, hi està sobreposada, i amb una certa violència, perquè surt constantment als mitjans i té un circuit de premis enorme. Jo tenia un sogre que em preguntava: "I per què no escrius en castellà i et presentes al Planeta, que guanyaràs més diners?" Hi ha gent que tira per una altra banda: "Si escriguessis en castellà, series més universal". Una cosa i l'altra t'acaben cansant, quan escrius en català, i això fa que acabis esquivant la literatura castellana.

Pensava que quan parlaves de girar-se d'esquena a la tradició imposada volies dir que les noves generacions d'autors es relacionen conflictivament amb el cànon.

— Això és molt típic de la joventut. Quan vaig començar a publicar hi havia aquesta colla que es feien dir els imparables. En literatura i altres àmbits hi ha tot de gent que treuen el prestigi de tenir la valentia d'oposar-se a coses a què ningú s'oposa o que són força indiscutibles. Ells ho fan i és un acte de joventut i valentia, però la valentia és problemàtica, perquè no hi pot haver intel·ligència si no hi ha valentia, però no tota la valentia és intel·ligent. Em sap greu parlar d'aquests imparables, perquè són una cosa molt passada i ridícula. On han anat a parar? Enlloc.

Els imparables no van ser els únics que van carregar contra autors com Josep Carner. A Tradició i creació expliques que Xavier Bru de Sala afirmava el 2020 que Carner "es va quedar a mig camí d’arribar a ser un Pessoa, un Neruda o un Eliot".

— El cas de Bru de Sala em sembla pintoresc. S'assembla a això dels joves que van contra la tradició però portat a un nivell de barra de bar i dit per algú que en aquells moments, el 2020, tenia gairebé 70 anys.

Aprofites per denunciar que el volum Poesia de Josep Carner fa dècades que no es pot trobar a les llibreries.

— Poesia de Carner és el gran llibre català del segle XX i no el pot llegir ningú. Té a veure amb en Jaume Coll, que controla l'obra de Carner, i que ni tan sols durant l'Any Carner (2020) va permetre que es reedités. Que un llibre com Poesia no estigui a l'abast dels lectors i no passi res demostra, una vegada més, quina importància donem a la cultura en aquest país.