"Vaig dir als meus fills que si em deien «papa» a l'escola no els respondria"
L'Andreu i la Marta són mestres al mateix centre on estudien dos dels seus fills
Sant Esteve de GuialbesDe casa, solen sortir amb dos vehicles diferents. El pare porta els dos fills i la mare s’ocupa d’acompanyar la filla. Tot i que hi ha dies que també agafen un sol cotxe o, fins i tot, hi van amb bicicleta. Un cop arriben a l’escola de Sant Esteve de Guialbes (Pla de l'Estany), ell, que és mestre, se’n va a donar classe mentre ella, que també ho és, fa de suport de matemàtiques. Els fills, cadascú al seu curs, comencen amb les seves rutines: tots van a la mateixa escola, uns per estudiar-hi i, els altres, per treballar-hi.
El pare, Andreu Parer, especialista en educació física i psicomotricitat, va començar a treballar en aquest centre el curs anterior, després de demanar un trasllat de l'escola on estava. “Vaig pensar que fent de mestre al mateix lloc seria una forma d’unió i podria estar més connectat al rendiment dels meus fills”, detalla. D’entrada, va tenir clar quin era el seu rol: “Vaig dir-los a l’Eudald i l’Aleix que si em deien "papa" no em donaria per al·ludit i no els respondria. El gran ho va entendre i el mitjà, tot i que li costa més, també ho fa”, exposa. La mare, Marta Juncosa, en canvi, que aquest curs també va demanar el canvi per tenir el centre més a prop de casa, prefereix que li diguin "mama". “El meu cervell no entén que els meus fills em diguin Marta... Ara bé, el gran, per no fer diferències amb els seus companys, sí que em diu pel nom”, admet. L’Eudald fa sisè de primària; l’Aleix, segon, i la Núria, que té tres anys, va a la llar d’infants, ubicada a l’edifici just davant l’escola.
Per instint, o de forma espontània, però, hi ha moments en què, inevitablement, als progenitors els surt actuar des de la posició de pare o mare. És el cas del dia en què van enxampar un dels fills fora de l’aula que li tocava. “Vaig topar-hi al passadís i, aleshores, què... A on vas? –li vaig dir un punt molest–. Ves cap a classe!”, recorda Parer. Davant d’això, expliquen que intenten regular-se perquè saben que a l’escola el referent no són ells sinó el tutor, que té cadascú. “Costa, però t’has d’aguantar i mirar cap a un altre costat. Per respecte als companys de feina, et distancies i procures no trepitjar la seva tasca”, corrobora Parer. Els fills admeten que amb els dos pares “se senten més vigilats que abans” i, amb un somriure als llavis, diuen que quan arriben a casa estan “més cansats” d’ells. “Al final del dia, et sents com si haguessis passat un cap de setmana a l’escola”, compara l’Aleix.
Són diverses les activitats en què tots coincideixen. Quan els menors fan el que anomenen observació dels ocells coincideixen, a vegades, amb els dos progenitors perquè, en alguna ocasió –a un o a tots dos-, els ha tocat dirigir la sessió. A les bicicletades que organitza el centre, el pare i la mare pedalen com a mestres i acompanyen el grup. El dia que toca aquesta sortida, precisament, la família arriba amb un remolc amb totes les bicicletes carregades a dins.
El moment de les avaluacions
Ara bé, un dels moments més complexos és el de les avaluacions. Juncosa prefereix no ser-hi, a diferència de Parer. “La tutora d’un d’ells va tenir dubtes de si jo hi havia de ser. Ho va parlar amb la directora i van concloure que si jo volia, sí, i no vaig pas dubtar-ho. Tinc clar que les mestres no amagaran informació”, comenta Parer. A Juncosa, en canvi, l'afecta més la valoració dels seus fills.
Gairebé mai han parlat de feina fora de l’escola. I actualment, a casa, tampoc. Només les coses justes. I si alguna conversa s’escapa i encurioseix algun dels seus fills, la resposta és: “Demà quan vagis a classe, el teu tutor de referència ja t’ho explicarà”, assevera Juncosa, que afegeix que quan la Núria, amb la llar d'infants, surt d’excursió a visitar els alumnes d’Infantil 3 (durant el curs fan diverses d’aquestes sortides) inevitablement, s’acosta un moment a l’aula per veure-la.
Conscients de la intensitat que implica compartir feina i família, han après a prioritzar-se i cuidar-se. Segons, Parer, “pel fet d’estar tots junts, tantes hores, tots dos hem demanat reducció de la jornada laboral. Es necessita temps per a un mateix: sigui per a gestions personals o tenir un moment per a fer activitats físiques, cultivar el cos per ajudar a tenir una millor salut mental. I, de retruc, tota la família se’n beneficia”.
Quan els fills i els pares estan al mateix centre, el que es produeix és una fusió entre l’espai familiar i l'escolar on les dinàmiques relacionals es difuminen. Per això, la psicòloga d’orientació familiar, Sara Tarrés, aconsella que “l’important és que cada fill tingui el seu propi espai per desenvolupar de forma natural tant la seva identitat com la personalitat. Si ets el fill de... on et queda el tu?”, es pregunta aquesta experta, membre de la secció de psicologia de l’educació del Col·legi de Psicologia de Catalunya. “A més, és important no limitar l’espontaneïtat del fill perquè es desenvolupi com vulgui i de forma autònoma sense etiquetes”, afegeix. Sovint, els fills es veuen pressionats a tenir un bon rendiment acadèmic, social i comportamental. D’altra banda, la mirada constant que, tot i no voler-ho, pot arribar a fer el pare o la mare a la criatura, pot generar-li pressió al fill, cosa que podria acabar afectant la seva autoestima quan sigui més gran. El millor remei és que els progenitors practiquin a l’escola “la indiferència activa”. És a dir, no intervenir en determinades situacions perquè no toca als progenitors posar ordre sinó al tutor i mestre de referència. A casa, el pare o la mare també hauran de saber trobar el seu lloc. “Acompanyar la criatura. Però, l’escoltaran com a mestre o com a pare? També en aquest cas s’ha de saber delimitar. A casa els pares han de ser els pares, si no, tornarem a generar confusió de rols”, recalca Tarrés.