Totes les fugides acaben en un pantà

BarcelonaEl canvi climàtic ens deixarà sense rock'n'roll. Ho diu la revista Investigación y Ciencia d'aquest mes d'abril. Al riu Mississipí (des de Moisès, al Nil, fins al blues i el rock, al Mississipí, totes les religions venen d'un riu) darrerament les crescudes es prolonguen més del que resultava habitual i les freixedes que l'habiten es tornen inaccessibles. I encara més: els freixes més joves romanen submergits durant massa temps i tenen dificultats per sobreviure. I, per acabar-ho d'adobar, ja fa temps que la plaga d'un escarabat invasor destrueix aquests arbres amb les seves larves.

Les mítiques guitarres Fender Stratocaster i Telecaster (les trobem al so de Patti Smith, Eric Clapton, Deep Purple, Jimi Hendrix..., les primeres, i de Muddy Waters, Chrissie Hynde, Rolling Stones, Prince..., les segones) es fabriquen amb la fusta dels freixes de l'espècie Fraxinus pennsylvanica, que creix en aquests pantans del Mississipí. Però ara la casa d'instruments haurà de buscar-se una altra matèria primera: potser el vern, amb què també treballen. Així que de guitarres de freixe n'hi haurà ben poques i seran ben cares. Al mateix temps que es confirma el que ja sabíem: el rock dels verns és de pobres.

Això ho vaig veure a l'època d'estudiant que vaig gaudir a la Verneda, nom que vol dir lloc de verns. D'aquest barri de Barcelona havia sortit La Banda del Extremo Placer Solitario (rock de cabells llargs) i a continuació sortirien Primera Línea, Distrito 5, Cacao Pal Mono... (amb els cabells fent noves ones). A prop de l'institut hi havia un ateneu llibertari i un parc que rebia el nom de Hyde Park, de manera que sacsejat per una força interior deixava el meu honorable doctor Jekyll mesurant espondeus a classe de llatí per fer campana i anar al parc a la recerca del meu indigne Mr. Hyde. Volent ser l'Stevenson de L'illa del tresor estava atrapat en l'Stevenson de les foscors. Darrere cada Hyde Park hi ha uns jardins de Kensington amb la seva estàtua a Peter Pan. És una àrea que anomenem la dimensió desconeguda, per citar els clàssics. Aquest lloc és una barreja de garfis i de potes de fusta, de Jim Hawkins i de Campanetes. Mai no ens n'escapem del tot. Totes les fugides acaben en un pantà. Ho diu el cinema.