Tots els mecanismes

PalmaEra el meu millor amic i el vaig matar. Amb en Max ens havíem conegut a la universitat, no sé si ho sabies. M’hi havia matriculat sense cap mena d’entusiasme ni de curiositat, tan sols per passar l’estona mentre decidia què havia de fer amb tota l’ànsia que em coïa per dins. El meu pare era periodista, potser per això vaig anar-hi a parar. Amb un títol sota el braç podria ser com ell i qui sap si, arribat el moment, el nostre cognom m’obriria algunes portes. Soc el fill únic de l’Èric Castro, un nom que ja no diu res a ningú. Oi que no et sona, a tu? El meu pare va gaudir dels seus anys bons: periodista esportiu en un diari important de Barcelona. Era molt llegit, participava en tertúlies a la tele i a la ràdio. La mare i jo el miràvem des del menjador de casa quan debatia amb humor sobre el joc del Barça, i quan anava a escola em pensava que era un home prominent, tant com l’alcalde o el president del Club.

Va escriure un llibre sobre Johan Cruyff, i milers d’articles i cròniques, a més d’un recull fenomenal d’entrevistes a velles glòries. El pare era un professional respectat; viatjava amb l’equip arreu del món i acudia als entrenaments, entrava fins i tot als vestidors i a la Masia; tenia fotos amb les estrelles brasileres i portava a casa pilotes signades per tots els jugadors. Potser sí, potser és el que jo volia. Ser cronista d’esports.

Escriptor de proses de diari. Omplir pàgines explicant a la gent com s’havia jugat, qui havia excel·lit. Les polèmiques arbitrals inevitables, i posar notes als jugadors, i usar paraules com «enteresa», «dràstic», escriuria «referencial» per no dir «influent», i parlaria «d’instants que certifiquen la inspiració en la instància decisiva...», cursileries, i en castellà, esclar, i tot això amb un cigarret al caire de la boca mentre amb les mans fuetejaria una màquina d’escriure com les que tenien aquells homes sorruts a la redacció del carrer Pelai. Sí, el meu pare em feia repassar-li els articles, els llegíem en veu alta; així detectava, quina obsessió, les repeticions de paraules. Vaig aprendre a valorar cada mot. Una frase ha de ser rodona i viva, com un cuc que s’enfila per la tija d’una flor. Això és una citació del pare: destaca-ho si pretens publicar el que t’explico.

Escolta’m. Ho estàs gravant tot, oi?

En Max Riba també fumava, com el meu vell. Jo no vaig deixar el tabac fins molts anys després, encara que hi he tornat a caure. Tinc mentalitat d’addicte, això m’ho han dit moltes vegades; com la devia tenir en Max. Ja saps, vols destruir el capitalisme dels altres, però no pots ni contra el teu tabaquisme. Potser hauria de fer teràpia, o suïcidar-me directament. Escolta’m bé, em sembla que parlant em curo una mica.

En Max fumava molt. I no sempre tan sols tabac: omplia els cigarrets d’engrunes d’haix; deia que era una bona manera d’estar relaxat i concentrar-se. Això era abans que tot plegat s’hagués transformat en una sala de vetlles presa per una epidèmia de puristes. Quan la ingenuïtat moralitzadora no era l’última dèria i trobar culpables encara no era un esport. Hi havia tumult, escàndol i confusió. Però ni el virtuosisme s’havia trastocat ni la innocència estava sota sospita.

Era una mica més alt que jo, ja ho saps, els cabells castanys molt clars, gairebé rossos, els ulls vius i verds, completa tu la descripció, fes de novel·lista, va. Recorda parlar dels texans que sempre duia, tan amplots, i de les camises de quadres, que es cordava només a l’últim botó de dalt, a sota, les samarretes de grups de thrash metal. També hauries de descriure la gavardina que degué comprar als encants, una versió lamentable de la bona gavardina alemanya que usaria anys després, quan ja era un dels periodistes més temuts del país.

Era tres anys més gran que qualsevol altre estudiant novell; es veu que havia començat una altra carrera, i que l’havia abandonat després d’acabar el primer cicle per poder-se dedicar a allò que de veritat l’apassionava: el refotut periodisme.

Se’m va acostar a la cafeteria, jo m’hi estava fent ganyotes davant d’un llibrot de teoria de la comunicació; no aconseguia treure’n l’entrellat ni subratllant-lo amb coloraines. Allò era insuportable, feia picor als ulls. Anava pel tercer cafè, jo, fumava per matar els nervis. Es va asseure davant meu i és com si ara mateix el tornés a sentir:

—Què te passa, companyero?

Sabia dir la paraula exacta, i a més parlava amb accent illenc, sense tractar de dissimular-lo ni tan sols una mica. Però sabia fer-ho —un dels seus talents—: el senties parlar amb una noia de l’Eixample i hauries dit que tota la vida havia viscut a les Corts, com jo; o amb una de les Borges Blanques i estrafeia l’accent de les Garrigues.

I quan parlava en castellà semblava de Madrid mateix; brodava també un anglès perfecte, fins i tot sabia unes gotes d’alemany que em feien petar de riure. T’imitava els professors, els periodistes de la tele; sabia embolicar-te amb frases i frases sense cap sentit com les que trobàvem en els llibres de la carrera, i les posava als exàmens, òbviament amb grans qualificacions. Jo el vaig matar, ves reiterant-ho. Que vagi quedant clar.

Era un tipus que et citava tant Umberto Eco com Jean Baudrillard; et podia repetir un diàleg de Casino o un fragment de La condició postmoderna. I citacions en llatí, màximes que amollava d’improvís, rememorades. Era de Mallorca; això ho vaig saber tot d’una per l’accent —va fumar-se, el primer dia, mig paquet dels meus Marlboro mentre m’explicava la lliçó com si fos una rondalla—: tenia una obstinació fanàtica, i l’humor estranyot i naturalment provincià, que te’l feia imprescindible, oi? Era un líder tenaç, l’eina més esmolada de la ferreteria, una foguera d’autenticitat contagiosa. Ser el seu millor amic era un privilegi. L’hauria seguit fins a la fi del món.

Era, també, un paio que tenia les seves peculiaritats. Vivia a Gràcia, amb dos capsigranys més al carrer Terol, prop de la plaça de la Revolució. Pràcticament m’hi vaig mudar; un dels companys se n’anava el divendres a Figueres i en Max em convidava a estar-m’hi: estudiàvem, no et pensis. Estudiàvem molt; el tio era increïblement responsable. Teoria de l’economia. Si no hagués estat per ell, jo hauria abandonat la carrera al final del primer semestre. Escriptura periodística. M’ho explicava tot amb les seves paraules, i jo a ell l’entenia, no com els llibrots o els professors, segons ell, malalts d’ideologia. Bullíem pasta, bevíem Jota Be, ens empassàvem tots els diaris. Fonts, tècniques, organització. El pare em portava de la feina exemplars de The New York Times, que en Max devorava amb una alegria que havies d’envejar-li:

—Has de llegir això. —La seva frase.

El xaval estava al cas de tot, i ja tenia clar què volia ser. Parlàvem de noies i d’esports. Anàvem a concerts a Razzmatazz, a cases d’ocupes, on el coneixien pel nom. Li vaig presentar el meu pare; a la meva mare li va encantar.

—Aquest jove val molt —va dir el pare, sorprès que hagués fet un amic així—. Té ambició, el cap ben posat.

—És molt simpàtic, però fa olor d’aixella —va dir la mare.

Ella li va arribar a cosir els botons de les camises, li va fer més d’una bugada, li va comprar mitjons i li va fer una bufanda de llana, que anys després —ja hi arribarem— en Max encara es posava per venir a la feina a El Vigilant punt cat.

Els divendres, la mare cuinava lasanya per a tots dos perquè jo me l’emportés a Gràcia. El pare ens aconseguia entrades per al futbol i el bàsquet. Escoltàvem música, Radiohead, Joe Satriani, anàvem a la Filmoteca, Alan J. Pakula. Ens deixàvem seduir per les noies de Gràcia que no portaven sostenidors i que es rapaven damunt de les orelles, Sidney Lumet. I vam lligar, vam follar menys del que volíem, esclar, William Friedkin. Vam tocar pèl, oi tant, i vam menjar xurros després de tancar els bars més indignes d’Horta o de Sants. Pier Paolo Pasolini. Tot el repertori, inventa una escena, però sense drogues, que ja tocarà. Encara no estava de moda sentir-se culpable per ser un home de pell clara. I sí, vam fer totes les coses que s’han de fer quan ets estudiant i tens el cap buit, el cor net i la polla ben dura.

Internet el va canviar. Potser va ser això, la seducció d’internet... Quan van arribar les vacances, em pensava que se’n tornaria a Mallorca, i que m’hi convidaria. Però no: ell continuava sol, a Gràcia, davant de l’ordinador. Jo tenia ganes d’anar de festa a s’Arenal o Alcúdia. Conèixer la seva gent, una família de la qual no parlava mai, el reputa. Tenia un portàtil que va començar a connectar a la xarxa, amb un mòdem que sonava com un piano de nen; s’hi estava hores, dins el seu quarto, tancat com si tingués febre.

—Això és una mina... —em va dir un dia, entrant a la cuina i assenyalant amb el polze cap a l’ordinador que brunzia al fons del passadís—. Això d’internet canviarà el món. No el món, no, canviarà el temps. El passat, el futur i el present, Quim. I els cervells. Serà la revolució més important en el camp de la informació des de la invenció de la impremta. I ningú està preparat per encaixar-ho. Ningú.

—Al·lucines...

—Ens canviarà les ments, Marshall McLuhan, Quim...

—Whisky Macallan, Màxim. Brindem!

[...]

El vaig matar una colla d’anys després, però hauria hagut de fer-ho aquell dia: agafar el ganivet del pa i clavar-l’hi al coll. Nyac. Bé, això no ho posis, que em farà quedar com una mala persona. Assassí sí, però no mala persona. Encara ho graves? T’he d’explicar moltes més coses. Espero que aprofitis tot aquest material. Ja saps, escriu-ho bé. Com anava allò de l’assassí i la prosa fantàstica?

No abusis dels trucs barats. Posa-hi instint de novel·lista tradicional. Grans embolics. Mercaders i carnissers: la novel·la com a producte interior brut. Veus i més veus. Desmesura i detalls minuciosos. La tragèdia de la vida vulgar. Res de prosa de col·legial, que no soni com una puta redacció.

No el vaig tornar a veure fins anys després. Llavors sí, el vaig matar, a la meva manera. Soc humorista i estic cansat. Ara atura l’aparell.