Borja de Riquer: "Tots els projectes catalans de concòrdia amb Espanya han fracassat"

BarcelonaDesprés de 30 anys de recerca, l’historiador Borja de Riquer publica a Edicions 62 la seva monumental biografia, de 900 pàgines, sobre una figura clau per a la història contemporània catalana i espanyola: Francesc Cambó (1876-1947). Farcida de descobertes, Riquer desconstrueix les memòries del factòtum de la Lliga i treu a la llum molts angles ocults de la seva complexa trajectòria: ens descobreix la faceta del Cambó multimilionari (tacada per la corrupció a gran escala), la seva desconeguda i intensa vida íntima (amb diverses amants i amigues), fa un ampli recorregut per la rellevant i fracassada carrera política del líder conservador (el més preparat i modern del seu temps), reconstrueix com va aconseguir la seva excepcional col·lecció d’art (es va gastar en 10 anys l’equivalent a 300 milions d’euros) i detalla el seu cabdal i generós rol de mecenes de la cultura catalana.

El polític

Per què ha trigat tant a fer el llibre?

— Al llarg dels anys no he parat de localitzar documentació, per exemple un text inèdit de Cambó dels anys 1930-31 que desmenteix totalment el que ell explicava a les seves memòries: és de quan volia tornar i presentar-se com un home no hostil a la República. Carrega les tintes amb el dictador i explica que si el 1923 no el van nomenar cap del govern no va ser per la malaltia, el famós càncer, sinó per l’oposició a la seva persona dels primoriveristes, que van amenaçar Alfons XIII amb un cop d’estat. Per tant, d’una banda, he completat molta informació que Cambó no havia donat i, de l’altra, incorporo opinions d’ell que el fan més contradictori i alhora més humà, algú que dubta, que té problemes. Un altre exemple: davant del 18 de juliol del 36, ¿és cert el que diu a les memòries? “Jo ja havia previst...” Doncs no. No solament no havia previst una guerra civil, sinó que estava en contra de la militarada, creia que seria perjudicial i en tot cas temporal. La seva opció era que continués el govern del Front Popular fins que es desprestigiés, no pas enderrocar-lo.

Però amb la guerra se’l volen carregar. 

— Si l’haguessin trobat a Barcelona, l’haurien matat. I a partir d’aquí fa un altre discurs, pren partit per l’ordre, encara que l’ordre sigui Franco i els militars, i això ho ha de justificar a les memòries, on desapareixien els dubtes i els matisos.

Cambó es va veure mai amb Franco?

— No. Durant la guerra, la seva mà dreta, Joan Ventosa, s’entrevista amb Franco moltes vegades. Ell no. Ni tampoc l’havia tractat abans. A Primo de Rivera sí, però poc. Creu que és impossible que Franco es consolidi al poder, i que al final caldrà recórrer als polítics i per tant la seva gent ha d’estar ben posicionada.

¿Cambó va ser el polític més influent i preparat de Catalunya i Espanya del primer terç del segle XX?

— El més preparat, sense dubte. I entre els que jugaven dins el món de la política legal, el que tenia més projectes de canvi. Estava ben considerat pels seus competidors, tant els dinàstics com fins i tot els republicans. Però Cambó volia fer una cosa extremadament complexa: aconseguir una certa autonomia catalana dins una Espanya nova, renovada, més moderna, més europea, en la qual els catalans influïssin més. I això tenia un gran consens a Catalunya, però gens a Espanya.

Es va preparar tota la vida per manar i només va acabar sent ministre dos cops, i per vuit mesos cada vegada.

— Sí, i al final el seu moment va passar. Després de la dictadura, quan el novembre de 1930 torna, molta gent ja s’ha republicanitzat, entre ells els intel·lectuals. És una de les grans errades de Cambó: no copsar el moment republicà. Acaba sent l’últim gran defensor de la monarquia. 

A Catalunya, la imatge que n’ha quedat és la de “Visca Macià! Mori Cambó!”, la de l’home que dona suport a Franco, i una mica la del mecenes. 

— Sí, perquè el seu projecte polític fracassa, tant a Catalunya com a Espanya. La Lliga aconsegueix la Mancomunitat. Però l’autonomia a Catalunya la porta la gent d’esquerra, als quals ells menyspreava. 

A Espanya ningú el recorda, tot i que va tenir, per exemple, una interlocució molt directa amb la monarquia. 

— Només se l’esmenta com un catalanista que va tenir una certa influència. Res més. S’ha oblidat la seva dimensió política i intel·lectual, molt superior als seus contemporanis: ni Maura ni Canalejas ni ningú té uns assajos com ell, ni la seva visió i el seu projecte. 

Ja l’any 1912 protagonitza un episodi amb Alfons XIII quasi esperpèntic.

— Cambó visita el rei. Hi ha sobre la taula la proposta de fer la Mancomunitat unint les quatre diputacions provincials. Però davant les reticències dels sectors espanyolistes, Alfons XIII, reflectint la seva manca de cultura política i la seva frivolitat, li diu que d’acord, però que en lloc de Tarragona hi posi Osca. Cambó reacciona d’una forma bastant comprensible: majestat, això és una “tonteria”. I el rei s’ofèn. 

Però al cap d’uns anys, el 1922, Alfons XIII el torna a cridar per fer-lo primer ministre i que li arregli el país.

— De nou amb una condició impossible: que no actuï com a catalanista, que faci només de reformador d’Espanya. És una trampa. I Cambó no accepta, esclar. 

D’això fa exactament 100 anys. I el plet català segueix irresolt.

— Han fracassat tots els projectes catalans que volien vincular una millor situació de Catalunya a la construcció d’una Espanya diferent, més moderna, avançada, tolerant i plurinacional, en la qual els catalans es puguin sentir reconeguts i còmodes. Van fracassar Prat i Cambó, Macià i Companys, Pujol i Maragall. Aquests quatre projectes buscaven el que Cambó va batejar com la “concòrdia”, un pacte cap al futur, superar diferències anant cap a realitats noves. En canvi, els polítics espanyols, almenys els de centre i esquerra, són hereus de la conllevancia d’Ortega y Gasset, que vol dir suportar-nos, però no canviar la situació, simplement tolero que existeixis però no accepto el teu projecte de concòrdia. Aquesta és la realitat de la política espanyola i de la situació actual. 

¿Es pot dir que en Cambó acaba pesant més el conservador i l’home ric que el polític catalanista i reformista? 

— És un home superbiós, molt pagat de si mateix. I, per tant, creu que ha de ser el protagonista dels grans canvis. I si el 1931 hagués optat per la República, ell no n’hauria sigut el líder. Per tant, la clau personal també pesa. Veu Macià i els seus com una colla d’arreplegats...

...tot i que venien de les experiències conjuntes de la Solidaritat Catalana del 1906 i de l’Assemblea de Parlamentaris del 1917. 

— Sí. Però això ja queda lluny. I és veritat que el 1930 Cambó ja és un milionari i, per tant, té una visió dels interessos globals molt amb una pauta conservadora. I això explica les seves tries del 1931 i del 1936. Fins a quin punt això posa en qüestió la seva catalanitat? Aquesta és una de les grans contradiccions del personatge i també de la política catalana. 

Vostè remarca que Prat de la Riba i Cambó anaven molt més d’acord del que s’ha dit. 

— Prat fins i tot li aconsella que vagi a viure a Madrid perquè només des d’allà es governa Espanya. Li diu que ha de tenir un diari espanyol. I li diu: “T’atacaran a Catalunya, però quan triomfis a Madrid ja vindran tots; en canvi, si et quedes a Barcelona els catalans et devoraran”. Prat té claríssim que per obtenir l’autonomia catalana s’ha de ser fort a Madrid i fer-hi política, governar. 

Les friccions, per no dir odis viscerals, d’avui entre les diferents faccions de l’independentisme, ja hi són des del minut u del catalanisme polític.

— Sí, el 1898 ja hi havia els intransigents de La Renaixença i de les Bases de Manresa, els del tot o res, i a l’altre costat els possibilistes, que eren precisament els joves Cambó i Prat de la Riba. 

El que els passa a Prat i Cambó anys després també els passarà a Macià i Companys. 

— Hi ha persones per a qui tothom és traïdor menys ells. 

El milionari

¿Cambó ha estat el polític més ric de l’Espanya contemporània? 

— Entre els que s’han dedicat a la política, dels més rics, sí. 

Quin era el seu patrimoni? 

— No és fàcil de dir. Si comptem la seva col·lecció de quadres, en la qual devia invertir l’equivalent a uns 300 milions d’euros en només 10 anys, possiblement la seva fortuna superaria els 800 milions d’euros d’avui i s’acostaria als 1.000. Però això, amb la capacitat adquisitiva d’aquella època, i amb la fiscalitat d’aquella època, suposa molt més. 

O sigui: era immensament ric.

— Només un exemple. Quan mor Cambó el 1947, la seva casa de la Via Laietana és valorada en 12 milions de pessetes. L’any passat els seus nets se la van vendre per 96 milions d’euros. 

Com va ser l’operació político-financera fruit de la Primera Guerra Mundial que el va fer milionari?

— Cambó estava molt ben situat. Ja havia demostrat ser un ministre de Foment competent. També era un gran especialista en bancs, molt ben relacionat. Coneixia molt bé i tenia molt d’interès per la indústria elèctrica: havia estat el promotor de la famosa exposició d’indústries elèctriques de Montjuïc que no es faria i que anys després va acabar sent l’Exposició Internacional del 29. I era un gran americanista, havia creat la Casa d’Amèrica per fomentar les relacions comercials entre Llatinoamèrica i Espanya. 

Llavors els alemanys de la CADE, que volen salvar l’empresa després de la derrota i el previsible càstig del Tractat de Versalles, el van a buscar. 

— És l’home ideal per a ells. La CADE, companyia alemanya transatlàntica d’electricitat, és l’elèctrica més important de Llatinoamèrica, la que dona electricitat al gran Buenos Aires, amb capital alemany de l’AEG i de la belga SOFINA. Necessiten una cobertura per deixar de ser una empresa alemanya. Llavors apareixen uns espanyols dirigits per Cambó que fan veure que la compren, tot i que de fet només n’adquireixen el 15%. A més, com que el marc s’ha enfonsat, compren marcs per pessetes a la quarta o cinquena part del que tocaria cinc anys abans. Fan un negoci impressionant. 

L’empresa passa a ser la CHADE i Cambó de cop és milionari. 

— Ho és tant que el 1920 decideix tancar el seu despatx d’advocat: ja pot viure només del que li dona la CHADE. A part de les accions, té un tant per cent dels beneficis molt alt d’una companyia que, per exemple, l’any 1928 dona un 20% de dividends als accionistes. 

I guanya molta influència. 

— Es vincula a homes de negocis de nivell internacional com cap altre polític i ciutadà espanyol. Té cadira en 20 consells d’administració d’empreses franceses, belgues, alemanyes, nord-americanes, argentines, uruguaianes... Es fa amb el president del Banc d’Anglaterra, l’home que ha negociat gran part de les compensacions econòmiques alemanyes de guerra. O amb el comte Volpi, ministre d’Hisenda de Mussolini i dirigent de l’empresa elèctrica més important d’Itàlia. Volpi li deixa un avió privat per anar de Venècia a Barcelona quan la mare de Cambó és al llit de mort. Es relaciona amb excancellers alemanys i ex primers ministres belgues. Quan va a París, despatxa amb el president del Banc de França. Aquest és el seu nivell de contactes. 

Però hi ha també l’altra cara de la moneda: la corrupció com a pràctica habitual de la CHADE a l’Argentina.

— Sí, chadista passa a ser sinònim de trampós, com estraperlista aquí. Cambó està al cas d’aquelles pràctiques corruptes. Entre el 1943 i el 1945 es fa un informe oficial explicant la corrupció de la companyia, demanant que es nacionalitzi i que siguin processats els seus dirigents, entre ells Cambó. Però Perón ho atura. 

Rep diners de la CHADE. 

— Li financen la campanya electoral. Un català, Josep Casabó, és qui porta la maleta amb els diners. És molt possible que la CHADE també donés diners a candidatures antifeixistes, jugant a dues bandes. Amb Perón, però, ja estan salvats. El seu home fort, Pepe Figuerola, era un català que de jove havia treballat a la CHADE. 

El mateix Cambó que accepta aquesta corrupció a l’Argentina és qui com a ministre d’Hisenda d’Espanya havia intentat acabar amb el tràfic de tabac i s’havia enfrontat a Joan March.

— La gran fortuna de March s’havia fet amb el contraban. Tenia fàbriques de tabac a Algèria i l’entrava de contraban amb barques ràpides i amb la complicitat dels carrabiners. Cambó i Bertran i Musitu li enfonsen el negoci. Amb Franco, March es venja i fa que s’ensorri la CHADE a Espanya.

El mecenes

¿La tasca com a mecenes l’ha redimit?

— És el seu llegat més important. És un cas excepcional de polític ric que fa de mecenes, un mecenatge molt pensat amb pautes polítiques: per prestigiar la cultura catalana, que es vegi com a homologable internacionalment, i per incrementar l’autoestima dels catalans. Paga la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecollatins traduïts al català, encarrega la història de Catalunya a Ferran Soldevila, finança Sagarra perquè tradueixi la Divina Comèdia, compra una col·lecció de quadres excepcional que acaba donant a Barcelona (és la donació més important de l’actual MNAC), menys 8 quadres per al Prado, inclosos tres Boticelli. Paga traduccions de la Bíblia, les pintures de Sert per a la catedral de Vic, a Bosch i Gimpera per l’estudi del món ibèric, fa possible la publicació del diccionari de Pompeu Fabra... 

I després té intel·lectuals a sou com Joan Estelrich, Pla i Gaziel. 

— Sí, són tres tipus diferents de relació, però tots ells tindran el complex d’haver estat els homes de Cambó.

Se’l pot considerar un intel·lectual.

— Tenia unes grans inquietuds intel·lectuals, era un home molt culte. Era un gran aficionat a visitar museus i jaciments arqueològics. No hi ha gaires polítics als quals els agradi anar a dormir llegint Plutarc o saber qui era el Tiepolo, o interessar-se per les cròniques venecianes del segle XVIII. I tenia un servei d’estudis propi, amb joves molt preparats que li feien informes, gent com Vidal i Guardiola, Sardà Dexeus, Vandellós, Romà Perpinyà, Xavier Ribó (pare de Rafael Ribó)... 

L'amant

La vida privada de Cambó va ser un tabú en vida i s’ha mantingut oculta un cop mort.

— Tant ell, com després la seva família, la van amagar. M’ha costat molt reconstruir-la, sobretot les relacions sentimentals amb bastantes senyores. 

Va tenir una vida amorosa intensa.

— Sí. Un dels seus grans amors va ser la cantant Maria Gay –el seu nom real era Maria Lourdes Pichot–, amb qui intueixo que es va voler casar el 1905. El 1908 també va estar a punt de casar-se amb Josefa Güell, filla d’Eusebi Güell, però va morir de tuberculosi. A partir d’aquí ja decideix consagrar-se a la política i renunciar a una vida familiar convencional. Una altra seva gran amant és la també cantant Maria Barrientos, que sovint l’acompanyava en els viatges pel Mediterrani amb el seu luxós iot Catalònia, on va passar els moments més feliços de la seva vida. Públicament, però, sempre va mantenir la imatge de polític conservador, creient. Va tenir molts amics capellans.

Amb cap d’elles va tenir fills, però sí amb dues secretàries.

— Sí, primer amb Montserrat Ribera, amb qui va intimar el 1920 i amb qui va tenir una filla, la Montserrat. Ell sempre la va presentar com a fillola. Es va fer càrrec de mantenir-les a totes dues, tot i que la mare es va casar després amb un tal Girona. El segon cas, el de Mercè Mallol i la filla Helena, és més conegut. La Mercè, filla d’un metge rendista de Roses, va entrar al servei de Cambó el 1927 com a secretària i traductora. El 1929 va néixer l’Helena. Cambó la va reconèixer legalment quan tenia 11 anys, el 1940. I el 1946, a Buenos Aires, es va casar amb la Mercè per poder fer hereva universal l’Helena, que llavors tenia 16 anys. L’any següent mor Cambó i comença un plet per l’herència que dura 7 anys i que acaba separant mare i filla, la qual es casa als 21 anys amb l’advocat que la Mercè havia contractat, Ramon Guardans. Hi havia molt a repartir: accions, propietats en diferents països, els quadres, comptes corrents...

N’ha quedat la imatge d’un home sever. 

— Sí, i ho era. Però en petit comitè era un seductor. I era extremadament intel·ligent.

Però la salut no el va acompanyar. 

L’atemptat que va patir el 1907, amb una bala al pulmó, el va condicionar tota la vida. No està demostrat, però sembla que van ser pistolers lerrouxistes els que van disparar contra el cotxe on anava ell i altres solidaris, com Salmerón i Odón de Buen, per fer un míting a l’Orfeó de Sants. Només el van ferir a ell... I després va tenir el càncer, que va superar. Però va morir per culpa d'una septicèmia a causa d'una infecció després de ser vacunat: anava a tornar a Barcelona en avió, fent escala al Brasil i el Senegal. Era obligatori vacunar-se. Però ja no es va poder enlairar. En 15 dies va morir.