El traductor que feia espòilers als pròlegs dels llibres

Barcelona"Abans, el traductor proposava a l'editorial i l'editorial es convertia en un agent de renovació. Un traductor és algú que no només tradueix, sinó que també introdueix. Té una capacitat propositiva", diu l'escriptor i assagista Antoni Martí Monterde. Joan Fuster era un d'ells. Als anys 60 ja havia publicat diversos llibres de poesia i s'havia consolidat com a articulista de premsa als mitjans de comunicació. La seva faceta d'assagista començava a enlairar-se després d'El descrèdit de la realitat (1952), i va ser a partir d'aleshores que va interessar-se també per les traduccions. Fuster era un lector voraç i crític, i tenia tots dos ulls posats en la intel·lectualitat europea, en especial en la creació francesa. Era molt conscient que les traduccions de les grans obres europees al català eren fonamentals per a la cultura del país, i que aquesta era una de les grans mancances de l'època, així que va posar fil a l'agulla.

El 1951 va provar de traduir La putain respectueuse de Sartre, però no va tirar-la endavant perquè li va semblar massa complicada, sobretot pel que fa a l'argot i els matisos del text. Nou anys després va publicar a El Club dels Novel·listes la seva primera traducció, La quarta vigília, de l'escriptor noruec Johan Falkberget, feta a partir d'una versió en francès. "Coneixent la seva curiositat intel·lectual, la seva intenció de professionalitzar-se com a escriptor i l’interès per europeïtzar la cultura literària catalana, resulta sorprenent que Fuster no hagués començat a traduir abans", explica el poeta i filòleg Vicent Salvador.

Ben aviat, Fuster va topar amb un escriptor que marcaria pràcticament tota la seva trajectòria com a traductor i que tindria una influència cabdal en els seus assaigs: Albert Camus. "El Fuster d’aquells anys sentia una atracció extraordinària pels autors europeus que s’havien debatut entre el doctrinarisme i la disciplina dels partits comunistes d’aleshores i, per l’altre costat, la convicció de la necessària independència dels intel·lectuals, tal com s’entenia la funció social d’aquests en el segle XX", assenyala Salvador. La primera vegada que va abordar Camus va ser per un encàrrec editorial del seu amic Josep M. Boix i Selva, que li va proposar de traduir La pesta. Es va publicar el 1962 al segell Barcelona Vergara i va ser el primer llibre del filòsof francès en català.

Un traductor a quatre mans

Durant la dècada dels anys 60, Fuster va traduir cinc obres de Camus, tres de les quals a quatre mans amb el poeta Josep Palàcios: El mite de Sísif (1965), L’home revoltat (1966) i L’exili i el regne (1967), totes elles a Vergara. "Palàcios, suecà com ell, poeta i home d’una extensa cultura, va ser amic i deixeble seu des de molt aviat. Tot i que Fuster era un bon coneixedor del francès, degué ser útil la col·laboració amb un altre col·lega instruït també en la llengua gal·la, amb el qual comentar i avaluar les diferents opcions traductores", apunta Salvador. El 1967 Fuster va traduir en solitari L'estrany de Camus, una obra "d’una forta complexitat estilística i d’una gran singularitat idiomàtica: exigia una competència exquisida en les dues llengües", afegeix Salvador. La majoria d'aquestes traduccions estan vives i recentment Raig Verd ha publicat L’home revoltat, revisada per Anna Casassas.

La tendència a treballar a quatre mans li va portar una petita polèmica. Per traduir Fontamara de l'escriptor italià Ignazio Silone, Fuster va demanar ajuda a l'escriptor i traductor Joan F. Mira, bon coneixedor de l'italià. La versió en català de la novel·la es va publicar el 1967 al Club dels Novel·listes atribuint la traducció únicament a Fuster. "Mira ha declarat que la traducció material del text va ser tasca seva, tot i que hi apareixia com a obra de Fuster perquè l’editor insistia a disposar de la seva firma com a traductor: és una afirmació molt versemblant, malgrat que no s’ha comprovat encara quines modificacions estilístiques va poder introduir Fuster en el text finalment editat", subratlla Salvador, que afegeix que "el més rellevant és que l’escriptor de Sueca és qui va tenir la iniciativa de traspassar aquesta obra al català i avalar-la amb el prestigi del seu nom". 

La mirada crítica i en diàleg amb els autors

Fuster entenia les traduccions com una manera de dialogar amb els escriptors que valorava, i per això la seva feina com a traductor va lligada a una mirada crítica. "Estableix una mena d’estira-i-arronsa que estimula el pensament del traductor. Són traduccions acompanyades per pròlegs intensos en els quals el traductor pren la paraula en primera persona, es posiciona obertament fent uns espòilers que avui escandalitzarien, i fins i tot gosa oposar-se a l’autor traduït", assenyala la traductora i periodista cultural Valèria Gaillard, que cita un fragment del Diari 1952-1960 de Fuster (Edicions 3i4) per exemplificar la idea que el traductor re-crea: "En traduir-se una obra, se’n perd també una part, potser no la més insignificant. La creació literària —i a major creació, major risc de pèrdua— es fa amb l’idioma, amb un idioma concret: si la’n desglossem, si l’arranquem d’aquest medi originari i nutrici, algunes de les seves virtualitats insignes s’esvaeixen irremeiablement".

Les traduccions de Fuster van ajudar a eixamplar els horitzons de la cultura catalana de l'època i van suposar "una alenada d’aire fresc", diu Gaillard. L'escriptor traçava aquesta mirada ambiciosa i global en dues direccions: "Considerava que les traduccions són essencials per al clima literari de qualsevol cultura, i en particular la catalana, tan malmesa per culpa de la prohibició de publicar en català i la censura posterior –assenyala la traductora–. Al mateix temps, també era conscient que calia que la literatura catalana es traduís a altres llengües i defensava que tenia una qualitat prou digna perquè es fes".