Per què ha costat tant poder tornar a llegir 'Els tres mosqueters' en català?

BarcelonaAlexandre Dumas (1802-1870) va ser un novel·lista i dramaturg francès prolífic i un dels més populars del segle XIX. El 1844 va publicar, per entregues, dues de les seves obres més populars, El comte de Montecristo i Els tres mosqueters. La primera té una traducció molt elogiada de Jesús Moncada, publicada a La Magrana el 2002 i reeditada a Edicions 62 el 2017. La segona, que Proa acaba de presentar en una nova versió –impecable– d'Anna Casassas, ha tingut una història editorial molt més llarga i accidentada. "Feia anys que la novel·la no es trobava en cap llibreria, sempre que no fos de vell", recorda l'editor Jordi Rourera.

Aquest clàssic de les ficcions de capa i espasa es va poder llegir per primera vegada en català gràcies a Josep Navarro i Costabella (1898-1949). L'escriptor i redactor en cap de La Veu de Catalunya va inaugurar la col·lecció Les grans novel·les populars i il·lustrades de l'editorial Central Catalana de Publicacions amb una traducció que va aparèixer primer en quinze fascicles i, més tard, dividida en tres volums. El Diccionari de la traducció catalana (Eumo, 2011) data a la dècada dels 20 la versió catalana pionera del llibre, titulada Els tres moscaters. "Durant molt de temps s'ha llegit com una novel·la juvenil perquè la història t'arrossega, l'acció és trepidant –explica Anna Casassas–. Quan la llegeixes de gran notes des del principi que Dumas escriu amb una gran ironia i finor. I que és un llibre on també abunda la transgressió moral".

Des de la dècada dels 80 hi ha hagut nombroses adaptacions de la novel·la per al públic infantil i juvenil. No va ser fins al 1999 que David Paloma i Sanllehí va tornar a encarar-se amb el text íntegre. "Vaig traduir els mosqueters amb presses –recordava poc després de la publicació a Quaderns divulgatius–. Ara mateix, sé que això, en aquest terreny, no és gens extraordinari. Aleshores a mi m'ho va semblar: tres mesos per escriure 881 pàgines! –que és l'extensió total que em va ocupar la traducció–. Com que se'm devia embotir la cara, l'editorial Edebé em va ampliar el termini fins a sis mesos. Era del tot necessari, sobretot pensant que jo ja seguia una jornada laboral tradicional".

Mesos després de la versió de David Paloma, La Magrana va recuperar la traducció de Navarro i Costabella, que ja havia reeditat, el 1985, a la col·lecció L'Esparver, revisada per Josep Estruch. Va ser aquesta mateixa editorial la que va fer l'encàrrec de tornar a traduir Els tres mosqueters a Anna Casassas, a finals del 2015. El projecte va quedar interromput quan el segell, vinculat a RBA, va reduir el ritme editorial. En paral·lel, el llibre de Dumas continuava reapareixent en format abreujat a les llibreries: en van publicar adaptacions Vicens Vives (2008), Grup 62 (2009; se'n va ocupar Toni Sala), Bromera (2013) i Barcanova (2016).

Herois imperfectes

A la novel·la, d'Artagnan viatja a París i es fa amic de tres dels millors mosqueters del rei Lluís XIII, Athos, Porthos i Aramis, amb els quals viu peripècies de tota mena i s'enfronta a les maquinacions del cardenal Richelieu, el comte de Rochefort i Milady de Winter. "Els mosqueters són molt imperfectes –explica Jordi Rourera–. Són borratxos, s'aprofiten de les dones tant com poden... no són modèlics en res, però cauen bé als lectors". Anna Casassas promet que la lectura del llibre "no avorreix mai: no hi ha res pesat ni res que hi sobri". La traductora recorda també que, tot i que les dones que apareixen a la novel·la "són decidides i intel·ligents", ni els mosqueters ni d'Artagnan les tracten "gens bé a vegades".

Rourera defineix la novel·la com "una història d'aventures i d'amor que acaba amb un cop de destral". Si l'edició de Proa, que supera les 800 pàgines, té "prou èxit" –potser hi ajuda la nova adaptació cinematogràfica, que s'estrenarà a l'abril, amb Vincent Cassel, Louis Garrel i Eva Green–, el projecte de recuperar Dumas continuarà amb la traducció de la segona i la tercera part de la novel·la, Vint anys després (1845) –traduïda parcialment per Josep Navarro i Costabella– i Le vicomte de Bragelonne (1848). "Les faria amb molt de gust: només cal que m'ho demanin", assegura Anna Casassas.