La tria del nom d’un nadó ha deixat de ser una qüestió purament mecànica on el pes de la tradició familiar esdevenia el factor decisiu, per assolir una manifestació de caire social i cultural en el seu sentit més ampli. Val a dir que l’estudi dels noms i cognoms va donar lloc a l’aparició de l’onomàstica, una disciplina científica que interpreta els usos dels noms en el marc dels corrents de pensament, de les creences religioses o bé de costums locals profundament arrelats amb el temps.
Per conèixer els noms que posaven els nostres avantpassats cal recórrer als arxius municipals, eclesiàstics, notarials i al Registre Civil, principalment. En aquest sentit les fonts documentals més útils són els antics fogatges –cada casa era considerada un foc, i es relacionava usualment el nom i els cognoms del cap de família–, els padrons d’habitants i els censos de població i, sobretot, els registres parroquials de batejos, casaments i òbits, on apareix una gran pluralitat de noms que permet copsar l’evolució al llarg del temps. És un inconvenient el fet que molts documents només esmentessin el nom dels caps de casa, i per tant és més fàcil resseguir els noms masculins que no pas els femenins.
Podem aportar algunes dades que il·lustren sobre els noms que es tendien a posar al nostre país en temps ben reculats. Al segle XVI hi ha una gran abundància dels noms de Joan, Pere, Miquel, Antoni, Francesc o Jaume, al costat d’altres que havien desaparegut però que han tornat a renéixer els darrers anys, com Guerau, Bartomeu, Jeroni i, sobretot, Guillem. Més tardanament apareix amb molta força els noms de Josep, Salvador, Pau, Benet, Domènec o Ramon. Al llarg del segle XVIII es posen noms com Magí, Onofre, Ferriol, Llàtzer, Eloi, Genís, Roc o Montserrat, algun dels quals ha caigut actualment en desús. Per cert, Montserrat era un nom masculí –hi havia alguna Montserrada femenina–, i l’ara omnipresent Jordi és un nom gairebé desconegut fins ben entrat el segle XVIII.
Pel que fa a noms femenins, predominaven els noms de Maria –en múltiples variants compostes–, Margarida, Isabel, Magdalena, Anna, Teresa, Caterina o Francesca. Com a noms més inusuals: Casilda, Matilde, Arcàngela, Agnès, Elionor i Martina. Alguns estudis comarcals assenyalen la pèrdua progressiva de noms que a l’Edat Mitjana havien estat majoritaris: és el cas de Bernat, Aimeric, Berenguer, Jofre o Vidal, i en el cas femení, de noms com Elisabet, Guillema, Brunisenda, Ermessenda, Alamanda, Elisenda, Sibil·la, Violant, Antiga, Dolça o Cecília. També alguns d'aquests noms han reaparegut en els darrers temps.
Actualment hi ha una tendència a posar noms considerats profundament catalans, d’origen medieval, i també la introducció de noms referits a indrets, santuaris o protagonistes de pel·lícules o cantants de fama. Dels topònims o santuaris locals augmenta el nombre de nenes amb el nom d’Urgell, Brugués o Bruguers, Queralt, Vinyet, Farners, Tuixén, i l’encara present Núria. Hi ha una presència estable de Raimon i Maria del Mar, en referència als reconeguts cantants valencià i mallorquina, respectivament, o de sèries de televisió com Biel, Isona o Arnau.
Una lectura de les dades estadístiques que ofereix l’Idescat referides als noms més freqüents dels nadons a Catalunya l’any 2009 assenyala que pel que fa als nens els capdavanters són Marc, Àlex/Álex, Pol, Pau, Arnau, Eric, Biel, Martí, David, Jan, Daniel, Hugo, Iker i Oriol. Pel que fa a les nenes, abunda el nom de Paula, seguit de Laia, Júlia/Julia, Martina, Carla, Maria, Lucía, Sara, Clàudia/Claudia, Alba, Ariadna, Aina, Noa, Jana, Laura i Anna. Es constata la forta davallada de noms com Jordi, Guillem, Mireia o Èlia.
Les sèries de televisió mostren una forta influència en els noms autòctons; la irrupció dels Arnau després de la sèrie de TV3 potser té continuïtat amb el nom d’Ermessenda, objecte també d’una minisèrie ben recent. Ben cert és que cada vegada som més lluny d’acomplir amb una tradicional dita catalana: “De Joseps, Joans i ases, n’hi ha a totes les cases”.