Per què es trien malament les lectures escolars?

BarcelonaEl mes de gener de l’any passat, Vicenç Pagès Jordà –que hauria arribat a ser un referent en el món intel·lectual de Catalunya– lamentava que les lectures escolars no es triessin adequadament, que no s’hi treballés de manera rendible per a la capacitat de comprensió dels textos i que, en termes generals, la lectura es convertís en una tortura per als estudiants, en especial a partir del primer any de BUP.

Pagès Jordà escrivia –en un article que fins ara només ha merescut dos comentaris a la pàgina web d’aquest diari, mal senyal– que una vegada havia tingut sort, quan va haver de llegir contes de Mercè Rodoreda –molt més avinents que qualsevol de les seves novel·les, com ara Mirall trencat, que els estudiants no entenen, o La plaça del Diamant, que els sembla cursi–, o La meva concepció del món, de Bertrand Russell.

També hi deia que un any va haver de fer llegir No demanis llobarro fora de temporada, d’Andreu Martín i Jaume Ribera, “protagonitzat per un conserge d’institut pederasta que trafica amb heroïna i que designa el seu membre viril amb el nom del peix”. El títol pot semblar engrescador a uns joves que s’inicien en la vida sexual, però el llibre posseïa, segons Pagès mateix, molt poca qualitat literària.

L'absència del gust per la literatura

Aquesta és la qüestió que es debat des de fa molts anys i que no sembla que s’hagi de solucionar. Qui tria les lectures obligatòries per a les escoles són professors o càrrecs administratius de la conselleria que, probablement, no tenen ni la més lleugera idea de dues coses: què és la literatura i què pot interessar a nois i noies de 15 i 16 anys.

Tot va començar amb el mestratge de Joaquim Molas, que tampoc no tenia cap gust per la literatura –i, endemés, desconeixia gran part de la literatura estrangera de qualsevol temps–, ni sabia, perquè no havia tingut ni fills ni nets, què pot interessar a una persona jove. L’ensenyança que va fundar a la UB va multiplicar aquesta doble ignorància fins a aconseguir, ara ja és molt clar, que la major part dels professors de llengua catalana i literatura (no es diu “llengua i literatura catalanes”) estiguin avui perfectament desconcertats, si no avorrits, si no melancòlics i amb accídia.

Ens caldrien molts Vicenç Pagès Jordà per redreçar una situació que està portant els escolars del país a la indiferència més visible envers un dels productes més grans del geni dels homes i les dones: la literatura.