La tristesa és blava i la ràbia vermella? Polèmica sobre els colors de les emocions

Barcelona¿L'alegria es mostra amb el color groc? ¿I la tristesa amb el blau o la calma amb el verd? I què passa amb les diferents tonalitats que pot tenir un color com el verd clar o fosc o el blau marí o cian?

Un nou llibre de literatura infantil, El rojo no está enfadado, el azul no està triste –escrit per Alicia Acosta, Anuska Allepuz i Luis Amavisca i publicat per NubeOcho– qüestiona la relació que s'estableix entre un color i una emoció concreta al bestseller de literatura infantil El monstre de colors, d'Anna Llenas (Flamboyant). Aquest èxit ha venut més de sis milions d'exemplars a tot el món i s'ha traduït a 40 idiomes.

¿Realment una emoció té un color específic o pot variar segons la criatura o el context? ¿És positiu associar un únic color amb una emoció o, per contra, condiciones i dirigeixes l'infant? El primer que s'ha d'agrair, explica Toni Vila, mestre d'educació artística de l'Escola Virolai de Barcelona, és que El monstre de colors ha sigut un revulsiu per identificar i parlar de les emocions amb els més petits. "Com a societat tenim un dèficit en el reconeixement de les emocions, i el llibre ajuda a superar-lo", assegura.

Ara bé, aquest docent deixa clar que no s'ha de prendre com un "dogma" perquè limitar un color concret a una emoció determinada "condiciona i coarta la llibertat del nen" a l'hora de viure aquest estat d'ànim. Imaginem –exemplifica Vila– que el peluix preferit d'una criatura és blau. Per a ell, segurament aquest color no significa tristesa, com l'identifica El monstre de colors, sinó alegria perquè passa molt bones estones amb ell. "Les emocions tenen un context i no es poden treballar de forma aïllada d'aquestes experiències que viuen les criatures a casa, a l'escola o durant les vacances".

En la mateixa línia es mostra Ernest Rossell, artterapeuta de Girona: "Hi ha un fonament científic darrere dels efectes sensorials que desperta cada color; ara bé, les vivències de cada persona condicionen la percepció subjectiva d'un color", especifica. Tampoc s'ha d'oblidar, apunta Rossell, la influència cultural del país on vius a l'hora de percebre un color. "La mort, aquí, per norma general, la relacionem amb el color negre, però al Japó, en canvi, la relacionen amb el blanc", exemplifica.

Cal parlar amb l'infant

Per a Vila, que juntament amb dos mestres més, forma part del grup 3art, que treballa per millorar la formació artística a escoles i instituts i fan acompanyament a museus, El monstre de colors hauria de ser "una eina" més per endinsar-se el món de les emocions. "La riquesa està en el fet que els nens mirin endins i també cap als seus companys per reconèixer les seves pròpies emocions i les del seu entorn", explica. Aquest fet pot produir que per a un infant un dia l'alegria pugui ser de color verd i per al del costat groc, però l'endemà sigui d'una altra tonalitat. "Per aprofundir-hi cal conversar amb la criatura i que t'expliqui per què avui ha agafat aquest color i l'endemà n'agafarà un altre per expressar la mateixa emoció", explica el docent.

I en aquest punt Vila també recorda un altre aspecte que sovint s'oblida: com es parla dels colors. "Si tu dius que la tristesa és blava es perden molts matisos perquè oblides que hi ha molts tipus de blaus, com el petroli, el cian, el cel o el marí, cosa que fa que siguin més subjectius i personals. Tot plegat enriqueix i permet entrar en el món dels matisos, que és un tema molt de colors però també d'identitat".