Triturats o trossos: com han de començar a menjar els nadons?

BarcelonaFins als sis mesos es recomana que els nadons facin lactància materna o de fórmula en exclusiva. A partir d’aleshores, inicien l’alimentació complementària, que no és res més que anar introduint de forma progressiva fruites, verdures, carns i peixos, pasta i llegums en el dia a dia de les criatures. Fer el canvi en aquest moment respon sobretot a dos fets: que la lactància exclusiva no cobreix els requisits energètics d’aquesta edat i que es vol cobrir les necessitats d'oligoelements i minerals com el ferro, que en la lactància es troben minsament presents. A partir dels sis mesos, tal com explica Sara Serra, gastroenteròloga pediàtrica de l’Hospital de Sant Pau, també es produeixen “canvis a nivell psicomotor com que el petit comença a aguantar-se assegut, la qual cosa fa la deglució segura. Té la capacitat d’agafar objectes/aliments i dirigir-los a la boca i el reflex d’extrusió comença a desaparèixer, cosa que permet que l’aliment en format pastós o sòlid pugui ser empassat”. Un últim canvi té a veure amb la seva capacitat d’observació i és que, a aquella edat, els infants “al·lucinen quan veuen la resta de la família menjar”.

Rebaixar les expectatives

Els canvis a nivell psicomotor descrits són precisament els signes que com a pares i mares ens indiquen que la criatura ja està preparada per iniciar-se en l’alimentació complementària. Tot i això, hem de ser conscients que hi ha nadons que comencen menjant més i altres que amb prou feines fan un mos. “Ambdues situacions estan bé”, assenyala la nutricionista maternoinfantil Nuria Moreno, que en tot cas recomana “continuar-los oferint aliments, menjar amb ells, ja que sobretot aprenen per imitació. I molta paciència, ja que cada criatura necessita el seu temps”. El problema, prossegueix la també CEO de BLW A comer, és que “ens creem unes expectatives molt altes”, en part perquè les xarxes socials van plenes de criatures que mengen la mar de bé, quan la realitat, alerta, “no sempre és així”. Els nadons necessiten el seu temps per reconèixer cadascun dels aliments i per aprendre a gestionar-los. Cal recordar que fins almenys a l’any de vida el seu aliment principal continua sent la llet –materna o de fórmula–, per la qual cosa els primers mesos d’alimentació complementària “amb molt poca quantitat en tenen més que suficient”.

Preguntada per si cal ser estricte a l’hora d’introduir els aliments complementaris a l’edat de sis mesos, la doctora Serra apunta que cal fer-ho de forma progressiva. “Podem ser flexibles, però alhora ens hem d’organitzar per tal d’oferir aliments saludables i amb altes propietats per aportar allò que la llet ja no pot suplir”. Pot passar que hi hagi nens que els hi costi més menjar o que triguin més a acceptar algun aliment, però Serra insisteix: “Hem de tenir paciència i seguir oferint repetidament fins que ho accepten, així com ser receptiu i no forçar-los”, ja que es tracta de situacions “transitòries que tendeixen a millorar amb el temps”.

Respectar el ritme de cada infant

La Marta Bonilla va haver de ser pacient tant sí com no en la introducció de l’alimentació complementària del Fèlix, que ja té 13 mesos. Quan el petit tenia sis mesos, van començar a intentar-ho tant amb trossos com amb purés “i no hi havia manera”, recorda. “Ho vomitava absolutament tot, i a més, d’una forma molt bèstia”. Després, es quedava esgotat, “molt ensopit”. Tot anava acompanyat, tanmateix, “de zero interès pel menjar a taula”. Ho van intentar amb diferents culleres i totes li feien angúnia, amb un biberó amb els forats més grans i res. “Inclús l’àvia va entrar en l’equació, preparant-li ella els àpats i coses saboroses com brou, i tampoc”, explica. La situació es va allargar fins que el Fèlix va tenir gairebé nou mesos, moment fins al qual només volia fer pit. “Si li donàvem biberó –de llet materna o de diverses marques de fórmula que vam provar– el rebutjava, així que o bé el pare o bé l’àvia me l’havien de portar allà on jo estigués perquè fes pit”, recorda Bonilla. Era quelcom que els angoixava i els estressava, perquè, a més, comptaven amb el precedent del Leo, el fill gran, que “sempre havia estat molt golafre i els hi havia posat molt fàcil”.

Hi havia alguna cosa a escala madurativa que feia que el Fèlix rebutgés el menjar, perquè, a més, també patia diarrees. Òbviament, no van trigar a consultar amb el pediatre, que els va recomanar donar-li temps, “va insistir que no tots els nens van al mateix ritme i que no passava res”. I de sobte, vora els 9 mesos, la cosa va canviar i el petit va començar a tolerar els aliments. “Li agradava (i li agrada) especialment la carn i el peix”, apunta Bonilla, qui reconeix que la sortida de les dents també va afavorir el canvi. “Ara, el Fèlix fa una alimentació complementària mixta, amb triturats (sobretot entre setmana, per a més comoditat) i amb trossos i ho gaudeix tot per igual”, celebra Bonilla, per a qui la lliçó de tot plegat és que “cada criatura requereix els seus tempos i que tot acaba arribant”.

Nous corrents alimentaris

Abans, quan s’introduïen els aliments complementaris, el que més s’estilava entre pares, mares i àvies que tenien cura dels nets eren els triturats. Ara, hi ha una nova corrent, emmarcada en la criança respectuosa, que aposta pels trossos i el Baby Led Weaning, que no és res més que permetre que la criatura mengi allò que vulgui i la quantitat que desitgi d’entre el que li oferim. Serra destaca que la decisió de triar un estil o un altre “dependrà de les famílies i de les criatures, prioritzant allò que els faci sentir còmodes i segurs”. Hi haurà famílies molt decidides a oferir-los el menjar a trossos i d’altres més conservadores –o porugues– que comencin amb els triturats i a poc a poc facin concessions pel que fa a textures i forma dels aliments.

Tot i que la tendència actual sigui oferir trossos des del començament, la nutricionista maternoinfantil Nuria Moreno afirma que començar pels triturats no és res dolent. L’important, assenyala, és fer la transició no més tard dels nou mesos “per aprofitar la finestra d’oportunitat de les criatures”. També perquè l’OMS aconsella que als deu mesos tots els nadons ja mengin sòlids. A més, fer la transició a temps afavoreix que “acceptin millor les textures i les arcades siguin menys molestes perquè el reflex d’extrusió se situa al mig de la llengua”. De retruc, ens assegurarem consolidar l'alimentació complementària abans dels 12 mesos, “quan comença una etapa de selectivitat alimentària, inapetència, més demanda de llet i més despertars nocturns”, afegeix Moreno. Per facilitar-ho, Moreno suggereix “integrar la criatura a taula des del primer moment, cosa que farà que vegi allò que mengem i com ho agafem, com usem els coberts o fins i tot com fem servir el got per beure”. Cal tenir en compte que els infants aprenen per imitació i amb estímuls repetitius, per la qual cosa, conclou: "Si, per exemple, volem que mengin fruita i verdura, han de veure que nosaltres també en mengem".