Literatura
Suplements16/11/2023

Tsitsi Dangarembga: "Em va sorprendre que l'estat fos capaç d'agredir dues dones de mitjana edat com nosaltres"

Escriptora i cineasta

BarcelonaZimbàbue, el país on viu i escriu Tsitsi Dangarembga (Mutoko, 1959), no existia com a tal quan era una nena. Va ser el 1965, que va tenir lloc la declaració unilateral d'independència de Rhodèsia, i aquella terra, fins llavors sota control britànic, va començar un llarg camí cap a l'emancipació que va culminar el 1980 amb la creació d'un nou estat. Quatre dècades després, Zimbàbue arrossega problemes tan greus com la corrupció governamental i l'increment de l'atur i el consum de drogues entre els joves. Dangarembga va debutar com a escriptora el 1989 amb Neguit permanent, una novel·la que ressegueix el trànsit de la infantesa a l'adolescència per part d'una jove, la Tambudzai, que vol estudiar costi el que costi per deixar enrere la vida lligada a la terra. La història íntima i familiar de la noia ha estat traduïda al català per Aurora Ballester i publicada a L'Agulla Daurada, i l'autora ha rebut recentment el premi Veu Lliure del PEN "pel seu compromís amb els valors del feminisme i de la lluita anticolonial".

Des que va debutar amb Neguit permanent, ha deixat passar més d'una dècada entre cada novel·la. L'última, This mournable body (Aquest cos trist, 2018), és la més desencantada de totes. Per què?

— És la que transcorre més a prop del present, a la dècada dels 90, i és el moment en què es van començar a fer evidents els símptomes de la decadència de Zimbàbue. La independència no va suposar que la majoria de gent deixés de ser pobra, que accedís a l'educació i que adquirís una consciència social.

Trenta anys després, fins i tot algú com vostè, una escriptora i cineasta reconeguda, ha tingut problemes amb la justícia del seu país.

— Hem anat a pitjor. Vaig participar en una manifestació anticorrupció amb una amiga, Julie Barnes, el juliol del 2020, i ens van arrestar. Em va sorprendre que l'estat fos capaç d'agredir dues dones de mitjana edat com nosaltres per reclamar un país millor. El judici ha durat tres anys.

Cargando
No hay anuncios

I quin va ser el resultat?

— Vam ser declarades culpables. Però vam apel·lar, i el 8 de maig el Tribunal Suprem ens va donar la raó. Ara torno a ser una ciutadana lliure. Ha estat un procés difícil, durant el qual he hagut de deixar penjada la vida que portava.

L'únic que va poder fer va ser reunir els seus articles, Black and female [Dona i negra, 2022], que són una evolució del pensament feminista que ja trobem a Neguit permanent, protagonitzada per una nena, la Tambudzai, que ha de lluitar per poder anar a l'escola.

— Ser una nena en una societat tradicional com la dels anys 50 i 60 implicava que no podies decidir res. Et limitaves a fer el que et demanaven.

El seu germà gran, en Nhamo, és l'escollit per la família per estudiar.

— El germà té el privilegi de ser un noi. La novel·la explora la situació de desigualtat a dins de la mateixa família.

Cargando
No hay anuncios

La primera frase del llibre és impressionant: "No em va saber greu quan es va morir el meu germà", escriu la Tambudzai en primera persona.

— La Tambudzai té molt clar que vol estudiar, i farà el que sigui per aconseguir-ho. Els privilegis que té el germà li provoquen molta angoixa.

Els pares són pagesos i viuen de la terra. És el seu tiet qui dirigeix l'escola de la missió on estudiaran els fills. En el seu cas, eren els pares, els que eren mestres, oi?

— Sí. La novel·la no és autobiogràfica, però sí que mostra la realitat d'una part de la meva família. Al meu país era habitual ajudar els parents llunyans que tenien problemes econòmics. Aquells anys, el 85% de la població negra vivia en zones rurals. Ara aquest percentatge ha baixat fins al 60%.

Cargando
No hay anuncios

Parla dels últims anys del colonialisme i del procés d'independència de Zimbàbue des del punt de vista d'una família humil.

— Anar a l'escola t'acostava als colonitzadors, al meu país, perquè els mestres sovint eren capellans, i els capellans eren de la religió que li interessava al govern.

Al llibre hi ha un procés de pèrdua de la llengua familiar al mateix temps que l'anglès de l'escolarització guanya terreny.

— Les meves dues llengües són el shona i l'anglès. Vaig viure al Regne Unit fins que vam tornar a Zimbàbue i vaig començar l'escola. Una de les coses que em sorprèn més, encara avui dia, és el gran valor que es dona a l'anglès. Jo penso que com més llengües sàpigues millor podràs conèixer el món. Però l'opinió majoritària és una altra. De fet, el que està passant a Zimbàbue és que hi ha un retrocés molt gran dels parlants de shona, que és la llengua majoritària. Fins i tot a les zones rurals del país la gent parla una barreja de shona i anglès. Hi ha una part de la nostra identitat que s'està perdent.

Vostè va ser de les primeres dones escriptores de Zimbàbue que van publicar.

— Hi havia autores que escrivien llengües locals, però cap en anglès. Vaig escriure la novel·la mentre estudiava Psicologia a la universitat. Quan la vaig acabar, la vaig enviar a l'editorial anglesa que havia publicat Alice Walker [autora d'El color porpra], i el llibre es va passar quatre anys en un soterrani.

Cargando
No hay anuncios

Per què?

— Fins que no vaig visitar l'editorial no s'havien mirat el llibre. Hi ha veus que encara no estem disposats a escoltar. La perseverança és molt important: cal creure que la història que tens per explicar val la pena.

Després de publicar la novel·la i de rebre molt bones crítiques, va trigar molt a escriure. Llavors estudiava cinema a Alemanya. Va acabar dirigint diverses pel·lícules des de Zimbàbue.

— Sempre he defensat que els escriptors puguem treballar des dels nostres països. Això és molt difícil, a l'Àfrica. Hi ha molt pocs llocs on es donin les condicions perquè això passi: només se m'acut Sud-àfrica, Nigèria i Kènia. Si marxem del nostre continent ens costa explicar històries autèntiques de la gent que hi viu. Després d'exportar els nostres cossos i desposseir-nos de la terra, Occident ara vol la nostra creativitat.

Vol escriure sobre el present del seu país?

— Ho estic fent. A Zimbàbue hi ha molts problemes, ara per ara. L'atur entre els joves és molt gran —amb prou feines un 10% tenen un contracte laboral— i això ha fet que creixi el consum de drogues. Hi ha hagut una regressió de l'accés a l'educació entre les noies després de la pandèmia. Han crescut els casaments amb menors, i també ha augmentat la prostitució infantil.

Cargando
No hay anuncios