Som turistes del món i extraterrestres a casa

En un dels seus aforismes més celebrats, Franz Kafka –de qui enguany es commemoren els cent anys de la seva mort– va deixar escrit que a partir d’un cert punt ja no hi ha retorn. En el nostre cas, ja fa temps que per culpa de la saturació turística les Illes Balears hem superat, i de molt, aquest punt de no retorn. D’això parlen algunes de les més colpidores poètiques recents, per exemple els darrers títols de Maria Antònia Massanet, Pere Perelló i Nomdedéu. Pel que fa a Pau Vadell i Vallbona, es detecta a simple vista que la seva darrera obra, Uralita (LaBreu Edicions, 2024), continua la investigació proposada en l’anterior volum, Cremen desordres (AdiA Edicions, 2023), en una detallada descripció del col·lapse actual. Tanmateix, en aquestes noves i càustiques i tremendes pàgines el to apocalíptic s’amplifica amb ecos lírics i alens paròdics, combinació que poquíssimes vegades havíem pogut llegir. L’autor també ha potenciat, encara més, el discurs crític a través d’un sentit de l’humor exagerat, absurd i demencial a la manera de les cançons de l’enyorat grup de rock nostrat Ossifar, que tanca espiritualment el llibre. A més a més, el to eminentment crepuscular ofereix una emotiva panoràmica de final de cicle, no només pel que fa als nostres territoris sinó també pel que fa a la trajectòria del poeta calongí que va començar a escriure sota la influència de Blai Bonet.

Com si es tractés d’una cançó de Joan Miquel Oliver o d’una pel·lícula de David Cronenberg en què s’invoca al cel que els turistes explotin en un espectacle de combustions espontànies, Uralita presenta solucions salvatges contra la maquinària turística, que aquí es presenta talment un virus, una plaga destructora, un engranatge d’esclavituds entrellaçades. La publicació del llibre coincideix amb la difusió del darrer film d’Hèctor Hernández, Beach House. Curiosament, aquestes dues creacions arriben a conclusions compartides: que ens trobam en una situació de desastre massiu, que calen mesures dràstiques, i que la fi del món ens enganxa dansant Bad Bunny en orgies patètiques.

En efecte, Uralita és un crit furient i furibund que malda per despertar una societat anestesiada per la roda del consum, una societat de consciència adormida, d’aquí el volgut impacte de les imatges, de les metàfores i de les reflexions d’aquesta obra crua i trasbalsadora. Però no podem caure en la nostàlgia dels cassetes que conserven les veus de les padrines i dels padrins que ja no hi són, i és així com, malgrat tot, Pau Vadell i Vallbona –que aquí torna a abandonar l’hermetisme que el caracteritzava per proposar una nova poesia de reflexió social a favor d’un urgent canvi de paradigma– no pot evitar sentir esperança, que sap que és difícil de llegir a través dels signes de la devastació.