Ultracrepidians i altres bèsties tòxiques

He après una paraula que no coneixia, ultracrepidià, que es refereix a una persona que dona la seva opinió sense saber ben bé del que està parlant. Els ultracrepidians corregeixen a qui sap més sobre un tema i menystenen els valors dels altres per poder destacar. La causa d'aquest "cunyadisme" és un biaix cognitiu conegut com a efecte Dunning-Kruger, segons el qual les persones que tenen menys coneixements i capacitats tendeixen a sobreestimar aquests mateixos coneixements i capacitats. El resultat és que els ultracrepidians no només donen la seva opinió a qui no la demana, sinó que els agrada fer passar els altres com uns ignorants i imposar la pròpia percepció com l'única realitat possible.

En un article anterior, ja vaig parlar dels biaixos cognitius i la crítica literària, i hi he tornat a pensar per la recent publicació de la primera novel·la de l'Ofèlia Carbonell, Fusta i resina (editada per Grup 62, dins d'una col·lecció dirigida per Juliana Canet i amb coberta il·lustrada pel gran Martí Melcion). Com de vegades passa en el món literari d'aquest nostre petit país i, en concret, a Can Tuiter (la Marbella dels opinaires de pa sucat amb oli), la publicació no ha estat exempta de polèmica.

L'Ofèlia Carbonell, per a qui no la conegui, és historiadora de l'art i graduada en interpretació musical en l'especialitat de violoncel al Conservatori Superior del Liceu, és una de les integrants del podcast Gent de merda de Ràdio Primavera Sound i escriu des de fa temps en mitjans com Núvol i l'ARA, entre d'altres. Doncs bé, tot i el seu currículum, hi ha hagut gent que l'ha descrit com una "tertuliana" i "famosa" que no hauria d'escriure llibres.

Em pregunto què ens fa ser dignes d'anomenar-nos o no escriptors. ¿Haver publicat un llibre, dos, tres? ¿Vendre molt? ¿No vendre gaire, però agradar a qui tu vols agradar? ¿És escriptor qui escriu articles però no ha publicat mai? I, encara més, ¿qui reparteix aquest carnet? ¿Som nosaltres mateixos, que ens hem de sentir escriptors, o són els altres qui ens han de validar? En el meu cas, no m'he sentit amb seguretat suficient per anomenar-me escriptora fins fa dos dies, però entre la síndrome de la impostora i l'ultracrepidià segur que hi podem trobar un punt mitjà.

Mentrestant, què fem amb els "ultracrepidians colloneros"? La meva opció preferida és el silenci i la distància. Només ens hauria d'importar el que pensen les persones significatives, és a dir, les que ens ajuden a créixer i a millorar, amb una crítica constructiva. I, si ens fan molta ràbia, sempre els podem insultar amb els amics, amb insults com més políticament incorrectes, millor. Matarem dos ocells d'un tret: no els donarem veu ni poder, i guanyarem temps per seguir escrivint.