“És urgent obrir un procés constituent que plantegi el debat monarquia-república”

Miguel Mora (Madrid, 1964) va treballar durant més de 20 anys a El País, on va formar part de la secció de cultura i va fer de corresponsal a Roma, Lisboa i París. L’any 2015 va fundar amb 13 periodistes més -que com ell venien de diaris de referència europeus- el setmanari digital Ctxt.es ( Contexto ). Ens rep en un pis de Madrid del carrer Príncipe de Vergara, tocant a Chamartín, un espai que recorda les velles redaccions de periodistes, on es feia el periodisme a la Transició. En una atmosfera densa de fum de tabac, aquí fan vell periodisme amb noves eines.

Amb quin objectiu es funda Ctxt?

Primer, per continuar treballant. Vaig marxar d’ El País i no hi havia feina. Vaig intentar seguir a París amb El Periódico, però no va ser possible. A Espanya l’única manera de continuar treballant era muntar un mitjà. Després, el segon objectiu, i no menys important, era continuar treballant en llibertat, que era una cosa complicada.

Per què?

El País havia fet un gir molt gran arran del canvi d’estructura accionarial del diari. Amb un deute de 5.000 milions, els bancs cada vegada tenien més accions i anaven tenint una influència més gran en la línia editorial. Va entrar Antonio Caño, que és un notori representant de la dreta, i el diari es va convertir en un lloc diferent. Era difícil continuar escrivint amb la llibertat que havia tingut durant 22 anys.

Un dels objectius de ‘Ctxt’ és promoure el debat d’idees. El ciberactivista Eli Pariser assegura que internet afavoreix les bombolles de filtres, és a dir, que quan naveguem rebem informació esbiaixada, sense ser-ne conscients, perquè l’algoritme de Facebook o Google ens mostra la informació que encaixa millor amb les nostres idees preconcebudes. Això porta a una polarització de l’opinió púbica. Com ho intenten combatre?

Crec que és molt complicat lluitar-hi. Les grans multinacionals tecnològiques han contribuït a controlar els mitjans i l’opinió pública a través de les xarxes. Nosaltres hem prescindit de Facebook des del principi. Pensàvem que era el lloc on el filtre bombolla es nota més. Vam optar per Twitter i el fem servir com el nostre diari, per comentar l’actualitat. També l’utilitzem per interactuar amb els lectors. Els mitjans sempre han sigut molt verticals i no hi han volgut interactuar.

¿Internet serà la fi dels mitjans com els coneixem ara?

Crec que ja els ha canviat molt. La transformació és molt recent i acaba de començar. Twitter no existia fa set o vuit anys. Facebook ha anat evolucionant, o involucionant, cap a una cosa cada cop més tancada i polaritzada. L’opinió pública canvia a gran velocitat, però em sembla que ara hi ha una opinió pública que abans no existia. Abans es parlava d’opinió pública, però a la gent se l’escoltava quan votava cada quatre anys. Entre un període electoral i l’altre no se l’escoltava, excepte si hi havia manifestacions o mobilitzacions de la societat civil. Ara prenem el pols a l’opinió pública cada dia, sobretot a Twitter.

Twitter és opinió publicada?

És publicada horitzontalment, no verticalment com abans. El gran canvi és l’horitzontalitat. Només cal veure la por que genera Twitter als mitjans tradicionals o als intel·lectuals tradicionals. Tenen por de l’opinió de Twitter, de com desmunta mentides, fake news, o de com en crea, també. Els mitjans hem perdut completament la credibilitat perquè ens hem acostat massa al poder. L’única manera de recuperar-la és tenir contacte sobretot amb els joves, que són els que poden modificar el futur. Els diaris tradicionals que continuen sense entendre que han de sortir a la plaça pública, a Twitter, a tractar amb la gent, ho tenen difícil. Al carrer ja no veus gairebé ningú amb un diari de paper sota el braç, i si veus algú, té més de 60 anys, generalment. Hi ha una bretxa generacional evident, crec que el món ja no es divideix tant en esquerra o dreta com abans, sinó en analògics i digitals. Els diaris tradicionals han quedat en gran part com a analògics. La clau per sobreviure serà que els lectors entenguin que han de pagar per la informació de qualitat.

Els mil·lennials cada cop estan més acostumats a pagar per Spotify, per Netflix, paguen per continguts, però estan disposats a pagar per informació?

Crec que sí. Ho demostra el nostre cas: en un any hem fet 5.000 subscriptors. És un ritme d’uns 400 mensuals.

Però encara en fan falta més...

Amb aquests 5.000, aquest any hem equilibrat el balanç. Amb 10.000 subscriptors podríem créixer, contractar més gent. El model tampoc és de contractar gaire, però podríem pagar millor les col·laboracions. El que és important és que hi ha 5.000 subscriptors a Ctxt, 10.000 socis a Infolibre, 10.000 a Eldiario.es. Hi ha una massa petita i crítica que està pagant per la informació. En el nostre cas, paguen a canvi de res perquè la web és oberta. Ara hem fet una pàgina especial per a subscriptors amb algun contingut exclusiu.

Quin avantatge té ser subscriptor de ‘Ctxt’?

No hi ha cap avantatge més enllà que la gent entengui que el periodisme lliure, si no el financen els lectors, no el farà ningú.

Pagar per ‘Ctxt’ és com una militància...

Sí. El periodisme lliure s’ha convertit en una causa. Una cosa que han de defensar els ciutadans. Abans venia donada. Les empreses eren rendibles, eren prou obertes a diferents públics, es respectava la pluralitat, hi havia diaris de totes les tendències. Els diaris podien rebutjar publicitat. Recordo que a El País Semanal alguns divendres treien quatre pàgines de publicitat perquè no n’hi cabien més. Això els permetia un grau de llibertat que ara no tenen. En un moment en què les capçaleres les controlen els governs, els bancs i els anunciants, han oblidat els lectors, i als lectors els toca recuperar la llibertat de premsa. Els toca apostar perquè continuï existint. Crec que és el missatge que cal donar als lectors. Si no ho paguen ells, ho pagarà Florentino Pérez.

S’entén que cal pagar?

S’està començant a entendre. Soc optimista. La gent ha vist en aquests últims anys com els mitjans pròxims al poder han manipulat.

¿La gent és realment conscient que existeix aquesta manipulació?

Sí.

Però no hi ha canvis de govern...

Que influeixi en el terreny polític és una altra cosa. Hi ha una consciència de la manipulació. Potser no és majoritària, però la gent que pensa i està informada n’és molt conscient.

Desapareixerà el paper?

Desapareixerà a poc a poc. Mentre els anunciants vulguin sortir al paper, i els polítics vulguin rebre el paper al despatx, durarà. Només cal veure la tendència als EUA. S’anirà tancant el paper i internet serà el 90% de trànsit i lectura.

Quants anys li queda al paper?

Ni idea, la veritat. Els joves han perdut el contacte amb el paper i l’haurien de tenir d’alguna manera.

Creu en l’objectivitat?

L’objectivitat no existeix en el periodisme. El periodista sempre pren partit, sempre tria. I el director, encara més.

Però hi ha d’haver professionalitat...

Sí, uns criteris professionals. Contrastar, que estigui ben escrit, ben editat, que les dades estiguin contrastades, que el director no posi algun titular diferent del que diu el redactor. Si es respecta aquesta cadena professional, no hauria de passar res. Però ara no es respecta. Anem a tota velocitat, compta el mateix una peça periodística que un anunci. I els editors han decidit que la informació és seva i no del lector. Com es defensa el periodisme lliure? Sufragant els mitjans que hi estan compromesos i ho demostren. És l’única manera.

¿Està malalta la democràcia a Espanya?

Està bastant en hores baixes, perquè totes les institucions han quedat desacreditades. De la monarquia cap avall, totes estan desacreditades. I això és gravíssim. S’ha provocat una concentració de poder en molt poques mans, i no hi ha hagut ni debat ni dissidència. S’ha considerat que els que venien a canviar-ho, bàsicament Podem, eren la pesta. L’enemic públic número u, chavistes, etc.

I el periodisme?

El periodisme ha estat molt malalt. Els periodistes ens vam encegar per la bona vida, els bons sous, i no vam estar atents al que feien els editors amb els diaris. Vam permetre coses com que donessin els continguts gratis la nit abans de fer-los pagar al quiosc o que ens posessin la crònica d’un corresponsal magnífic al costat d’un anunci encobert de xampú. No vam controlar el procés de transformació digital. L’hem patit, no l’hem controlat. I renunciant a controlar-lo, hem perdut amb molta raó el favor del públic. Ara estem en el procés d’intentar tornar a ser creïbles i fiables. Als diaris tradicionals hi ha grans periodistes, però si vas a la web, et trobes una gran firma al costat de publicitat i contingut patrocinat.

¿Vostès tenen vetat el contingut patrocinat. Com es finança ‘Ctxt’?

Els subscriptors aporten el 55% del pressupost. Un 15% és la publicitat, uns 50.000 euros. La resta són diversos camins. Curiosament, tot i que no admetem contingut patrocinat, tenim un acord amb l’Obra Social de La Caixa.

Per què?

Perquè és un ingrés que necessitem. El que fem és dir-ho en portada. No hi ha trampa, és el que hi ha, és on van les notícies que fem de temes socials. No és el mateix el contingut patrocinat d’un xampú que una notícia social.

No és una contradicció?

Sí. Però si deixes clar al lector que és un contingut finançat, és l’única manera sana de fer-ho. Sobretot és sa veure què hem publicat sobre La Caixa aquest any.

Vostès asseguren que estan “orgullosos d’arribar els últims a les últimes notícies”. No fan informació diària ni d’última hora.

Per una qüestió de recursos, no podíem fer un diari, havia de ser un setmanari. I per una qüestió de filosofia editorial vam renunciar a lluitar per la immediatesa. Com a corresponsal havia viscut la transformació dels corresponsals en periodistes d’agències. Et demanaven una cosa per treure-la a la web en un quart d’hora. Em va semblar que era desvirtuar la feina de corresponsal, al qual pagues molts diners perquè et doni contingut amb valor afegit, no el mateix que un teletip. La immediatesa no porta enlloc i, a més, tots els que arriben a la vegada ho fan amb els mateixos errors. No hi ha temps per contrastar. Els diaris semblen televisions d’informació 24 hores. Necessitem més anàlisi, més periodisme fet lentament i no curses que no porten enlloc. La notícia està totalment desacreditada ara mateix.

Vostès volen anticipar els grans temes que marcaran l’agenda informativa...

Sí, a Espanya seguirem amb el tema de Catalunya per sempre. Això està dissenyat perquè segueixi. És el gran contenidor on s’oblida tota la resta. Quan apareixen les banderes, tota la resta queda tapat.

Li ha anat bé al PP això?

Molt bé. Molt. Al PP, al PDECat, a ERC i a Cs.

Però el PDECat i ERC tenen gent a la presó. El PP, no.

Els independentistes van ser molt sapastres i ingenus. Quan vaig veure el discurs del rei després de l’1-O vaig pensar que acabaria malament. Va ser terrorífic. I, per tant, molt popular a Espanya.

¿S’explica pel republicanisme amagat que hi ha a la dreta i a l’extrema dreta?

Va ser el discurs d’un home que veu en perill el seu lloc de treball. La dreta espanyola sempre ha sigut menys monàrquica que el PSOE, per exemple. El partit monàrquic espanyol, sens dubte, és el PSOE. Aznar tenia unes relacions pèssimes amb el rei. En el fons, la dreta té una visió entre autoritària i republicana, perquè no vol intermediaris, considera que és un decorat amb el qual s’ha de conviure. Però, en qualsevol cas, el discurs va ser pur PP i Cs. Semblava que al darrere hi havia Soraya Sáenz de Santamaría i Albert Rivera.

Què li va semblar el discurs de la nit de Nadal?

Va ser un altre discurs oblidable, que semblava escrit per Urdaci, Aznar o Soraya. És un exercici molt sa comparar-lo amb el que va fer la reina Isabel d’Anglaterra, sense cap indici d’ingerència política. Felip VI va parlar de la corrupció i de la pobresa com si fossin fenòmens atmosfèrics, mers accidents sense responsables, i, de fet, les va citar just abans del terrorisme jihadista, en una associació d’idees estranya, però significativa. Respecte a Catalunya, va utilitzar un altre to, una mica més conciliador, però l’apel·lació a la concòrdia no amaga que el monarca segueix al capdavant de l’“ ¡A por ellos, oe! ” La seva sensibilitat democràtica ve embolicada amb la bandera, cosa lògica, potser, perquè veu perillar el seu lloc de treball. Però sembla difícil que un rei regni llargament situant-se contra una part dels espanyols. La Constitució fa aigües i és urgent obrir un procés constituent que plantegi el debat monarquia-república. Si no es fa, Felip VI serà un cap de l’Estat sense legitimitat i en crisi permanent.

Espanya està preparada per a aquest debat?

I tant. Qualsevol país està preparat per a un debat de la forma d’estat que l’ha de governar.

Hi havia un consens al 78 que era impertorbable. La monarquia era un tabú.

Cal no oblidar que vam pactar amb els criminals i els vam indultar. A partir d’aquí, tot és una espiral de silenci. Tots aquests consensos estan generacionalment trencats. Hi ha la barrera dels 55 anys, que divideix el país.

El rei Felip està tenint un paper diferent del del seu pare a la Transició.

Durant el 23-F el rei Joan Carles I va unir els espanyols, mentre que Felip VI els ha dividit. Però en certa manera s’ha guanyat un espai que no tenia. Ha guanyat una legió de seguidors que probablement pensaven que la institució estava molt desacreditada per culpa del pare, i no hi tenien gran interès. Això li ha servit per recuperar suport popular. A Catalunya no crec que aparegui més, però a la resta del país serà molt celebrat. En el seu discurs traspua que la monarquia és intocable, no es pot modificar, és així per sempre. El que hi ha al darrere del combat a Catalunya és la reformulació política de PP i Cs de recentralització, de treure poder a les autonomies, d’acabar amb l’autogovern. Tot això passa en un país arruïnat, gairebé fallit, intervingut per les institucions europees. És bonic perquè la retòrica és molt pujada de to i la capacitat de maniobra molt petita. I han robat milers de milions mentrestant. Estem posant el focus en tonteries quan el que és important ens passa davant dels nassos i amagat sota les banderes. En el saqueig s’han endut milers de milions de les arques públiques. Les multinacionals segueixen sense pagar impostos, els bancs segueixen sense pagar impostos, el cost de la crisi el paguen els ciutadans. Tot això és important i batega sota tota aquesta retòrica patriòtica.

Com valora els resultats del 21-D?

El 21-D va ser una mena de segona volta del referèndum prohibit. I el resultat deixa les coses com estaven: el PP i el PSC segueixen sent irrellevants, Podem no existeix en la polarització identitària, i Cs capitalitza la nova onada del “ Yo soy español ” per convertir-se en la força més votada sense esperances reals de poder governar, excepte que ERC i Convergència se suïcidin anul·lant-se mútuament. Esperem que imperi el seny i s’iniciï una etapa de diàleg. Els independentistes o presumptes independentistes han d’entendre que no hi haurà República sense suport internacional, i els unionistes i presumptes constitucionalistes han de tornar a la política i abandonar la subcontractació dels fiscals i dels jutges, que és la millor manera d’eternitzar el problema català, que és en realitat el problema espanyol.