Unes vacances entre Sally Rooney, Astèrix i d'altres recomanacions

La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

M'han regalat dos llibres per Nadal: l'última novel·la de la jove Sally Rooney, On ets, món bonic? editada per Periscopi, i el nou llibre de Laura Fernández, La señora Potter no es exactamente Santa Claus, publicat per Literatura Random House. Després de desembolicar-los amb molta il·lusió, ara em pregunto: ¿començo per l'escriptora irlandesa que desperta passions –a favor i en contra dels seus llibres– o aposto pel nou llibre de Fernández i el seu exuberant món inventat?

M'he proposat que aquest 2022 tornaré a llegir L'any del pensament màgic, de Joan Didion, després de conèixer la mort d'aquesta gran escriptora i cronista nord-americana. Serà el meu petit i íntim homenatge a l'autora i a aquest llibre que em va colpir i sacsejar en el seu moment. Didion és un referent del Nou Periodisme però és sobretot un referent per a les dones periodistes que hem trobat en la seva obra una gran font d'inspiració i admiració.

M'he entristit amb la noticia de la cancel·lació del concert de Rigoberta Bandini al Palau de la Música. La cita es posposa fins al febrer per precaució i per intentar evitar més contagis d'aquesta nova onada de covid, així que ens resignem a esperar dos mesos per gaudir i ballar amb les cançons de la barcelonina.

He rigut molt llegint als meus fills l’últim llibre de les aventures d’Astèrix i Obèlix firmat per Jean-Yves Ferri i el dibuixant Didier Conrad titulat Astèrix i el Griu (Salvat). En aquesta ocasió els gals viatgen fins a les terres dels Sàrmates per tal d’ajudar a aquest poble a defensar-se d’un atac dels romans. Al llibre, les dones hi tenen un gran protagonisme i, a més, Astèrix encara tota l’aventura –i les baralles– sense poció màgica.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns els pròxims 7 dies.

Rellegiré El bar de las grandes esperanzas (Duomo) pocs dies abans de veure’n l’adaptació cinematogràfica amb George Clooney a la direcció i Ben Affleck de protagonista. La novel·la de J.R. Moehringer (autor del popular bestseller Open, les celebrades memòries d’Andre Agassi) és una d’aquelles obres escrites a cor obert en què l’autor fa un exercici autobiogràfic des de la profunda estima i respecte a què i qui el van fer com és. Una història que va sobre entrar en un bar que és ecosistema de gent amb ganes d’explicar coses i sortir-ne diferent. Sortir-ne millor.

Tornaré a menjar un arròs dels que importen. Descobrir el Diània és una de les millors coses que m’han passat aquest final d’any. Restaurant cooperativa, el regenten dos germans de la Safor instal·lats al cor del barri de Gràcia, on cada dia facturen una paella i un arròs del senyoret extraordinaris. Es recomana que, a part dels entrants i el plat principal, es deixi un raconet per a la coca de llanda per tancar l’àpat. Quan un local està presidit per un disc dels Zoo, que són amics de la casa, res pot sortir malament.

Agafaré el Mondo Sonoro d’alguna botiga de discos amb un gran somriure. L’edició en paper de la històrica revista musical va ser una víctima més de la pandèmia: sense concerts ni vida exterior, no tenia sentit, ni era viable, tenir revista física. Sortosament, aquest gener el Mondo torna al seu format tradicional i gratuït, una molt bona notícia per a un gremi, el del periodisme musical, en vies d’extinció.

Regalaré una de les reedicions més celebrades de la nostra escena subterrània, el 001 de Zeidun. El recordat grup hardcore del Montseny, format per Joan Colomo i altres llegendes autòctones, com Mau Boada (Esperit, Les Aus) i Xavi Garcia (Els Surfing Sirles), torna a l’actualitat després d’una trajectòria tant erràtica com de culte. Escoltat en perspectiva -és de l’any 2000-, són els primers passos d’alguns dels grans genis de la música pop catalana d’avui.