Val la pena, tenir parella?

BarcelonaAquest mateix diari publicava diumenge passat un article amb el títol “Si poguessis tornar enrere, ¿tornaries a escollir la teva parella?” La pregunta és gairebé capciosa, perquè tota unió de dues persones, del sexe que sigui, també tot matrimoni, està subjecte a les lleis més poderoses de l’atzar.

Si el problema es mira des del punt de vista de la lògica, és inversemblant, i perillós, unir-se a una altra persona amb la idea d’establir una relació perdurable, perquè és impossible que tant l’un com l’altra, o l’una i l’altra, o l’un i l’altre, hagin trobat la persona ideal per iniciar una relació, ja que ningú, al món sencer, no ha conegut totes les altres persones que hi viuen.

Habitualment, les parelles es formalitzen per un acte d’enamorament; però aquest acte, com sap tothom i diu el proverbi, és cec: la tensió d’un individu cap a un altre desapareix, generalment, al cap d’un quant temps. Aleshores, l’única manera que es conservi una relació que ha començat sota el signe de la passió és transformar-la amb la pràctica d’altres virtuts: en el millor dels casos, l’amistat i la contínua conversació raonable; en altres casos, la compassió, la pietat, la solidaritat... o la rutina, la prudència i la convenció.

A la història de la literatura hi ha hagut grans defensors del matrimoni, però el mateix nombre de detractors. Òbviament, el més segur que pot fer un ésser és romandre sol tota la vida; però no tothom hi està capacitat i molta gent, les dones especialment, volen tenir un fill –cosa que, de fet, no demana l’existència de cap parella permanent.

Plató s’hi va manifestar en contra en diverses ocasions, perquè considerava l’amor com un enemic arrauxat de la república; Kant, Nietzsche i Kierkegaard no hi creien: Simone de Beauvoir i Sartre van viure junts, però no es consideraven exactament una “parella”, i, de fet, aquella va escriure pestes d’aquest.

Sant Pau, el més antimatrimonial dels cristians, opinava, com més tard els eremites, els estilites sirians i de la Tebaida, i el monacat, que el millor era romandre sol i entomar el que vingués. André Gide va dir un dia: “Les familles, je les hais”: les odiava. De la idea de Flaubert, solter empedreït, ni en parlem. Però tothom fa el que en un moment determinat li sembla bé. Llàstima que els “moments” només siguin el que són.