"Quan veig que tot m'atabala, inspiro"

Caldes de MontbuiInspiren i expiren. Posen les mans a la panxa i al pit per notar el moviment de l’aire, tal com els ha indicat el psicòleg. L’objectiu és que aquestes sis participants del grup de cuidadores aprenguin a relaxar-se, a estar tranquil·les cada cop que la càrrega de les cures a un familiar dependent les supera. Les dones seuen en rotllana, i algunes deixen la bossa a prop, potser per tenir el mocador a mà. Hi haurà llàgrimes per la pena o la ràbia pròpia, i per l’emoció de la companya. 

Encara que tenen edats diferents, cuiden els pares o la parella, presenten un quadre d’angoixa vital i de soledat. "Jo quan veig que tot m’atabala... [inspira]", diu una de les dones que atenen la mare a casa. Una altra que cuida la seva sogra nonagenària confessa que per descarregar-se emocionalment, i perquè ni el marit ni els fills la vegin plorar, baixa a casa d’un veí de 82 anys que viu sol i li fa la feina de casa. "És el meu moment, allà ploro tranquil·la", diu davant de l’aprovació de les altres.

Totes han demanat no ser identificades perquè no volen haver de "donar explicacions" de què fan en un grup d’ajuda en un poble petit on tothom es coneix i, tanmateix, celebren que es mostri com se senten. El grup es reuneix cada divendres guiat per Santi Palomo, referent de benestar emocional i comunitari de l'Equip d'Atenció Primària (EAP) de Caldes de Montbui, que les saluda i els pregunta com ha anat la setmana i, un cop ha començat la dinàmica, condueix les dones a parlar de sentiments perquè, afirma, és essencial que "assumeixin la ira i la tristesa per poder entendre què els passa i, a partir d’aquí, demanar ajuda". En cap cas el grup és una teràpia psicològica, sinó que s'hi fa una feina grupal.

Demanar ajudes

El que els passa a les cuidadores –l’únic home del grup avui no ha vingut– és un còctel de sentiments que les envaeix i les enfonsa en un pou fosc del qual no saben com sortir. Sovint perquè no tenen amb qui compartir-los, no se senten acompanyades pels familiars o, senzillament, han decidit que poden amb tota la càrrega de les cures. Han arribat al grup per derivacions de professionals del CAP, però el consell mèdic no sempre funciona i a una d’elles la van haver de convèncer els seus fills perquè hi anés. Una altra, en canvi, va ser ella mateixa qui va demanar on podia trobar ajuda perquè es va veure totalment sobrepassada per la seva situació.

Una de les dones relata el dolor que sent quan la seva mare, de 90 anys, li deixa anar comentaris feridors, segurament provocats per una demència incipient però que la dona no acaba de digerir. "M’estimaria més haver-li de netejar els pixats abans que sentir-me tractada així", diu. 

"De què serveix sentir ira, por o tristesa?", pregunta Palomo quan la conversa va per una direcció que no vol. "A mi només per fer-me mal", diu una cuidadora que té la mare amb Alzheimer. Aquests sentiments no sempre són del tot negatius, diu el professional, ja que "entrar en contacte amb les emocions ajuda a suportar les situacions". El problema és que la tristesa es cronifiqui i transmuti en una depressió. A una de les dones l’espanta aquest escenari i comenta que, quan se sent tocada, "s’activa a fer coses" per allunyar-se dels mals pensaments.

Mocadors i emoció

En aquest moment ja s’han sentit diverses vegades les cremalleres de les bosses de mà i el frec del plàstic dels mocadors de paper. Al principi ploren discretament, com diuen que ho fan a casa per evitar "preocupar als altres", però amb la confiança de parlar cara a cara de situacions que totes coneixen bé es deixen anar. "Doncs a mi la meva mare em té fregida i jo estic molt enfadada, no ho puc evitar", diu una cuidadora.

En l’intercanvi d’experiències, una de les participants admet que la seva ira "surt amb molta rapidesa". Tanta que molts cops no la pot controlar. "Acabes avergonyida de tu mateixa i després et fas ràbia i et sents culpable per actuar com ho has fet", diu.

La soledat també ha aparegut en la conversa en forma de ràbia i impotència per no poder comptar amb l’ajuda del marit, els germans o els fills. "Jo que he fet tant pels meus pares sé que els meus fills no ho faran per mi", lamenta. Per a una altra dona, en canvi, la cura del seu marit és només seva, i no fa cas dels fills que "l’obliguen" a buscar-se distraccions. "Soc jo que no ho vull, no em ve de gust", respon. Encara està assumint que el seu marit està als inicis d’una demència, perquè ara per ara l’home es val per ell mateix.

Per això també li costa assistir a les sessions del grup, i perquè potser, com diu Palomo, "vol evitar avançar-se" al que vindrà en un futur, quan la malaltia del marit avanci. Entre totes arriben a la conclusió que potser no cal i que és millor viure el dia a dia, com una manera de trencar el binomi d'expectatives i frustració.