Com venjar-se d'un rei mort
BarcelonaTenim la sort de viure en una civilització que honora els difunts, encara que en alguns tanatoris del país situen el taüt arrambat a una paret, com si fos un escudeller, i no de cara a l’altar o l’equivalent, que és el més digne: ja ho corregiran. I no parlem dels recordatoris, que fan més pena de la que haurien de fer.
Però hi ha hagut cultures en què els morts principals són tractats d’una manera verament excepcional. Llegim això que segueix a l’Encyclopediana de Panckoucke (París, 1791, llibre de gran actualitat), ple de curiositats de primer ordre. Quan moria un rei dels tàtars, li treien les entranyes i enceraven el cos, per dins i per fora, per evitar-ne la corrupció; llavors el posaven tot nu damunt un carro i el conduïen per tots els territoris vinculats al seu regnat. A cada província per on passava el cos, els súbdits del rei sotmetien les seves despulles a tota mena d’ultratges per venjar-se de les que ells havien sofert del difunt.
Uns li tallaven les orelles, d’altres el nas, d’altres els cabells, d’altres li picaven el front, d’altres li feien ferides als braços, d’altres li clavaven fletxes a les mans. Els que no havien estat rebuts en audiència, li tallaven les orelles perquè no els havia escoltat. Els que criticaven la seva afecció al luxe i els perfums, li tallaven el nas perquè el rei no flairés més les aromes amb què s’afaitava. Els que es planyien del seu mal govern li trencaven el front d'on havien sortit ordres tiràniques. Els que havien estat víctimes d’impostos abusius li obrien les mans –que portava amb els dits serrats– perquè fos més liberal a l’altra vida. Quan tothom s’havia esbravat d’aquesta manera, el tornaven a portar a la seu del regne, el cremaven i, de passada, cremaven la més bella de les seves amants, el seu escuder, un palafrener i uns quants cavalls: tot a la pira.
Si havia estat un bon monarca i ningú no en tenia queixa, aixecaven un túmul al mig del camp i ficaven el cos en un dipòsit molt gran, de manera que hi cabessin ell i tota l’acompanyada que hem esmentat, afegint-hi cinquanta cortesans i servidors prèviament escanyats i, a més, tots els ornaments i objectes de valor que havien estat de la reialesa. Així s’adonarà el lector que les civilitzacions són molt variades. De fet, els rituals fúnebres de moltes cultures indígenes mal dites “primitives” –són del millor que queda al món– presenten uns costums menys esfereïdors, però també del tot aliens a les nostres pràctiques, que són les que són: no són més “civilitzades”, són diferents.
