L'era de les cancel·lacions: les plataformes són piconadores de sèries?

El sector de l'streaming, que abans semblava estar en expansió infinita, està experimentant una constricció. Fins i tot abans que les vagues de guionistes i actors amenacessin la sortida de noves sèries, HBO Max va optar per una ronda de cancel·lacions com a via per reduir costos i es va desfer del reboot de Gossip girl, Minx (després salvada per Starz) i la pel·lícula Batgirl. Amazon Prime Video ha engegat a rodar produccions com A league of their own i The peripheral. Recentment, Disney+ va cancel·lar, abans d'estrenar-la, l'adaptació de la història de fantasia infantil The Spiderwick chronicles. L'aclamada comèdia sobre Caterina la Gran The Great, de Hulu, ha estat destronada. Una sèrie de cancel·lacions de Netflix de rellevància s'han convertit en motiu de protestes i mems.

Amb tot això ha arribat una nova creença: que les sèries de televisió s'estan cancel·lant a un ritme sense precedents, i ja no pots confiar que n'hi hagi alguna que duri. Un article recent de Cinemablend deia que Netflix "sembla cancel·lar els seus programes originals amb una velocitat i duresa injustificades", amb moltes sèries que només duren "una o dues temporades".

L'era de l'streaming, en realitat, no té res a veure amb els banys de sang de la televisió antiga. Hi va haver un període a la meva vida, i tret que siguis un precoç estudiant de primària, també en la teva vida, en què no només no era inusual que les sèries morissin després de la primera temporada, sinó que era la norma.

La cancel·lació, en aquells dies, no era una valoració decebuda feta després de veure el rendiment d'una temporada completa. Era una execució sumària al carrer. I fins i tot si la sèrie sobrevivia a una primera temporada, el seu eventual final podia no ser el tancament que els seus responsables esperaven. Només era una fosa en negre, i no del tipus artístic del final de Los Soprano. Tenir una sèrie que tingués el final que volia no només no era esperable; era un autèntic esdeveniment. Cheers, Seinfeld, Perdidos: que aquestes sèries emetessin finals plantificats que donaven sentit a les seves històries (o almenys ho intentaven) era prou inusual per merèixer una gran cobertura mediàtica.

Un nínxol petit i intens de fans entregats no era suficient per salvar una sèrie. En aquella època estimar la televisió atrevida i innovadora era apostar per un cavall perdedor. Veies l'estrena d'una sèrie diferent i pensaves: "Sí, això ho cancel·laran". I normalment tenies raó. Freaks and geeks, Es mi vida o Firefly en són alguns exemples.

Per descomptat, a l'era de la televisió convencional, tenies aquestes sèries gratuïtament, si no comptaves la compra del televisor i el temps invertit en veure anuncis que no es poden ometre. Però això volia dir que tenies el nivell de la certesa pel qual havies pagat, i el que no pagaven els ingressos publicitaris no ho tenies.

El suposat canvi de paradigma

Com la televisió per cable abans, l'streaming prometia canviar les normes del joc. En els seus inicis, Netflix i la seva competència tendien a esperar més a l'hora de cancel·lar una sèrie. Com amb tot en la televisió, hi havia motius comercials per això. Funcionaven més com empreses tecnològiques, disposades a sagnar diners per tenir l'avantatge de ser el primer. I com que estaven construint biblioteques de programació original (per ser menys dependents de les adquisicions), estaven motivats per tenir paciència.

Ara aquestes plataformes s'han fet més grans i n'hi ha més. Wall Street insisteix en creixement i rendiments. I això vol dir que la nova era de la televisió ha virat cap a la vella estratègia de l'antic negoci de la televisió: tallar, tallar, tallar.

Però no només Netflix, HBO Max i la resta no han inventat la pràctica de matar sèries, sinó que encara són relativament novells. Un estudi del 2023 de The Wrap assenyalava que Netflix va cancel·lar formalment només un 11% dels seus nous programes, molt per sota de la taxa d'emissió. (L'anàlisi també remarcava que Netflix emet moltes sèries limitades d'una sola temporada que podrien haver estat, eh, menys limitades si més gent les hagués vist.)

Aclarida aquesta queixa, algunes coses són realment diferents avui. Una és que les plataformes de streaming i, fins a cert punt, el cable simplement fan menys episodis de tot, inclosos els seus èxits més importants.

Però potser la diferència més gran avui rau en les expectatives dels espectadors. La promesa implícita de les plataformes de streaming era potenciar els espectadors. Mirarien el que volguessin quan volguessin i tindrien accés a les sèries que la televisió convencional no faria, amb el final que poques vegades proporcionava. La queixa "Netflix/Max/Amazon ho cancel·la tot!" és producte d'un període històric relativament curt de paciència subvencionada. Però no es pot culpar completament els subscriptors per esperar que les coses continuïn així.

Tot i que en els seus inicis l'streaming prometia ser una videoteca interminable, sèries cancel·lades recentment com Westworld o Willow han estat retirades de les seves plataformes i no es poden veure enlloc. No tenir accés a una sèrie cancel·lada tampoc és cap novetat, esclar. En l'era prestreaming, tornar a veure-les només era possible si compraves els VHS o els DVD. Aquest, de nou, era l'acord tàcit. Les sèries arribaven fàcilment, i marxaven fàcilment. Ara que la televisió ha guanyat un estatus similar a altres formes d'art com el cinema i la literatura, pensàvem que tindria una permanència similar, o que l'hauria de tenir.

Sí, costa diners reals (en pagaments de drets –residuals– i de llicències, per exemple) mantenir una sèrie antiga disponible en streaming. És possible que els espectadors no siguin conscients del cost. Però són conscients que paguen 10 dòlars al mes i més (i més i més...) per servei. És raonable que es preguntin què reben a canvi.

A les plataformes de streaming els agrada presentar-se com a disruptors i innovadors. Les cancel·lacions, en canvi, és una recreació de les pràctiques més antigues de la televisió, encara que amb un gir. La televisió sempre ha trobat maneres de trencar-nos el cor. La diferència ara és que ha trobat noves maneres de fer-nos pagar pel privilegi.

Copyright The New York Times

Cinc sèries cancel·lades abans d'hora

Alejandra Palés

Tenir el favor de la crítica i dels fans no és garantia de res. Si no que l'hi preguntin a David Fincher, que va veure com Netflix deixava interrompuda Mindhunter, malgrat tenir una gran legió de fans. La sèrie, que seguia la feina de dos agents de l'FBI que intentaven entendre com funcionaven les ments dels psicòpates per establir patrons de conducta, va tenir dues temporades i els seguidors n'esperaven una de tercera que mai va arribar. En una entrevista amb Forbes, Fincher va reconèixer que els motius de la cancel·lació eren econòmics. "Estic molt orgullós de les dues primeres temporades. Però és una sèrie molt cara i, en opinió de Netflix, no atraiem prou audiència per justificar la inversió", explicava.

La comèdia ambientada en el món de la música clàssica de Nova York pot presumir d'haver aguantat quatre temporades, molt més que altres sèries nascudes en l'era de l'streaming. Així i tot, la ficció protagonitzada per Gael García Bernal i Lola Kirke no va poder tenir el final que esperava perquè Amazon li va donar el passaport abans d'hora. La cancel·lació de Mozart in the jungle va marcar un intent de canvi d'estratègia de la plataforma, que volia deixar enrere l'etiqueta de ser la llar de les produccions indies i apostar-ho tot per grans projectes blockbuster amb la finalitat de trobar el nou Joc de trons. La responsable del canvi de rumb del servei va ser Jennifer Salke, que va guillotinar Mozart in the jungle poques setmanes després d'assumir la direcció de la plataforma.

Una de les cancel·lacions que van fer córrer més rius de tinta és la de The OA, sèrie de ciència-ficció amb un grapat de fans devots i ben considerada pels crítics. Després de dues temporades, Netflix va decidir que ja n'havia tingut prou i va abaixar la persiana de la sèrie. Això va provocar que els fans comencessin una recollida de signatures a Change.org per demanar que algú la salvés, cosa que mai ha passat. Els creadors, Brit Marling i Zal Batmanglij, no van tenir cap problema per deixar clar a xarxes la gran decepció que sentien. "El Zal [Batmanglij] i jo estem profundament tristos per no poder acabar la nostra història. Quan vam saber la notícia em vaig fer un fart de plorar", explicava Marling, que defensava que la seva sèrie era una ficció lliure de prejudicis.

La premissa de GLOW era tan surrealista que funcionava: un grup de dones que entren a treballar en un programa de lluita lliure que els permet trobar-se a elles mateixes. Per la seva temàtica, amb un discurs marcadament feminista i un repartiment íntegrament femení, es podia considerar que era una comèdia de nínxol, un epítet que equival a poca massa d'espectadors. L'agost del 2019, Netflix va anunciar que donava llum verda a la quarta i última temporada de la sèrie, però l'esclat de la pandèmia va fer que la plataforma s'ho repensés i l'octubre del 2020 tancava la porta a un retorn. "És la pena més gran de tota la meva carrera. Però sempre recordaré GLOW com un dels grans projectes de la meva vida. Em va encantar treballar-hi, segurament és el projecte on més he gaudit", lamentava Alison Brie, protagonista de la sèrie temps després que s'anunciés la cancel·lació. El seu company de repartiment, el còmic Marc Maron, fins i tot va demanar a Netflix que els deixessin fer un final en format de pel·lícula, però la plataforma va fer cas omís del suggeriment.

El creador Bryan Fuller coneix molt bé l'amarga experiència de la cancel·lació. Moltes de les seves sèries, amb més o menys temporades, han estat guillotinades abans de poder tenir el final que ell volia. El cas més conegut és Hannibal, la seva versió del doctor caníbal que es va fer famós amb El silenci dels anyells. El 2015 la cadena NBC va decidir cancel·lar-la a causa de les males dades d'audiència. Tot i que en un principi es va rumorejar que Amazon recuperaria la sèrie, finalment el projecte va quedar als llimbs. La següent sèrie de Fuller, American gods, va ser cancel·lada després de la tercera temporada i nombrosos problemes, com el canvi constant de showrunners. En el currículum del creador hi ha una altra sèrie convertida en ficció de culte per una mort prematura: Pushing daisies.