Els vestits, un termòmetre de la decència (sobretot femenina)
En les últimes setmanes, estem vivint una campanya brutal contra la reina Letícia que, a més d’insinuar una hipotètica infertilitat i de qüestionar la maternitat biològica de les infantes, té com a eix vertebrador, per sobre de tot, haver estat infidel al rei Felip. Més enllà d’entrar en el debat sobre la veracitat d’aquesta informació i d’intentar comprendre el perquè d'aquesta allau d’acusacions, vull centrar-me en les afirmacions de la periodista Pilar Eyre, la qual ha detectat un impacte de tot plegat en la seva manera de vestir.
Segons Eyre, la reina hauria deixat de banda l’espectacularitat habitual dels seus vestits, per adoptar un perfil més baix i discret. Sense anar més lluny, a la passada Pasqua Militar va aparèixer de negre, amb una faldilla llarga i una capa que ocultaven totalment la seva silueta. Una estètica clarament diferenciada de la del 2023, amb un vestit vermell llarg i ajustat. La pregunta és: com ha d’afrontar estilísticament la reina el seu presumpte adulteri? Aquesta pregunta pot sorprendre’ns, ja que, aparentment, no hi ha una manera de vestir concreta quan una persona és adúltera (un concepte ja de per si caduc i antiquat)… O sí?
La indumentària és un fenomen de gran utilitat per classificar i jerarquitzar la societat. Al llarg de la història, s’ha emprat per evidenciar qüestions com la classe, el poder, la raça, l’edat, el gènere i també per visibilitzar en públic el grau d’honorabilitat de les dones, íntimament relacionada amb la sexualitat. Per això, sovint s’ha legislat la seva indumentària en espais públics, en funció de la seva conducta sexual.
Un exemple el tenim a l’Antiga Roma, quan prostitutes i adúlteres lluïen la toga muliebris. Tal com afirmà el poeta Marcial: “Regales vestits porpra i violeta a una adúltera manifesta? Vols donar-li el regal que mereix? Envia-li una toga.” El cert és que les togues únicament les podien dur els ciutadans homes i, quan una dona era acusada d’adulteri, se li canviava l’estola –que la distingia com a matrona– per una toga curta i fosca. El motiu era que el seu comportament sexual era considerat masculí i, per això, havia de lluir públicament una peça pròpia de l’home.
A l’Edat Mitjana, les ratlles servien per marcar estèticament traïdors, botxins, leprosos, servents cobdiciosos i, com ja deveu intuir, prostitutes i adúlteres. Un tret estètic que condemnava les persones que les duien al rebuig social. Tot i que arran de la Revolució Francesa les ratlles van acabar per ser acceptades, un cert prejudici ha resistit fins ben entrat el segle XX, tal com es pot comprovar en les robes ratllades dels presos.
L’ús de la cotilla també ha donat informació sobre la categoria moral de les dones, ja que no portar-ne o dur-la poc cenyida, comportava que et llegissin públicament com a prostituta o adúltera. En canvi, dur-la ben ajustada fins al punt de causar-te greus perjudicis de salut, significava que eres capaç de mantenir el teu cos i les passions sota control.
Desconeixem si el canvi de vestimenta de la reina ha estat fruit d’una decisió personal com a acte de contrició o dels seus assessors, per tal de donar una imatge de penediment públic. Però el que està clar és que no hi ha constància al llarg de la història de lleis d’indumentària per a homes adúlters, així com tampoc s’ha apreciat cap variació en la manera de vestir del rei emèrit, després d’afirmar-se que va arribar a tenir 5.000 amants.
