Teresa Baró: "Podem veure la veritat als peus"

Fa més de deu anys que Teresa Baró va publicar La gran guia del lenguaje no verbal. Durant aquest temps hi ha hagut el boom de les xarxes, s’han multiplicat les apps per lligar i s’ha normalitzat fer videoconferències a la feina. Per això presenta una reedició del llibre en què dona claus per ser conscient del que diem quan no parlem. 

Ja estic dient coses.

— Tens els braços plegats d’una manera que em fa pensar que estàs còmoda i tens ganes d’escoltar. Les cames, com ens han ensenyat a les dones, creuades. Els homes no ho fan perquè en principi no han de tapar res indecent. 

Quina part de la nostra comunicació és no verbal?

— Albert Mehrabian va dir que el 7% era la paraula, el 38% la veu i el 55% llenguatge no verbal. Però ell mateix ho va matisar després.  

És més important el que mostrem que el que diem.

— Sobretot quan hi ha contradicció, perquè predomina la conducta no verbal a la paraula, i es genera desconfiança. 

On veiem si és veritat?

— Als peus, per exemple. Estem entrenats per dominar l'expressió de la cara, però a mesura que anem baixant no som conscients de com ens hem de comportar. M’hi he fixat sovint. 

Què ha vist?

— Quan parlem en públic o en situacions de tensió, els peus van a la seva i no tenim ni idea del que fan. 

Com haurien d’estar?

— Si estem relaxats, haurien d’estar separats i recolzats a terra. Quan els tanquem una mica per davant és un acte de protecció. 

Què és el més important a la cara?

— Les dues parts que es mouen, els ulls i la boca. O, més aviat, la mirada i el somriure, que són dues de les vies més importants de la comunicació humana.

Tots els somriures estan bé?

— No, poden ser inoportuns i, per exemple, mostrar docilitat quan has de mostrar fermesa. O somriures tensos mentre es parla en públic. O somriures de cortesia que es nota que són falsos. 

La veu és molt important

— Margaret Thatcher va haver de fer classes de veu per tenir-la més greu. La veu amb autoritat és la dels homes. En canvi, les veus femenines es consideren més dolces i amables. Els robots, les Alexes i la tecnologia en general utilitzen veus femenines per semblar més dòcils i servicials. 

Com ha transformat la tecnologia la comunicació no verbal?

— En la velocitat. En les parelles hi havia un ritual de seducció i ara es fa de manera més ràpida. Un altre canvi és l’abundància. 

Què vol dir?

— Abans hi havia més sensació d’escassetat, d’haver-te d’esforçar. Ara des d’un mòbil pots fer la tria de qui t’agrada. I si no et convenç pots fer ghosting, sense cap risc per a tu. Fa que ens acostumem a una lleugeresa en aquests tipus de relacions. 

Els joves estan perdent la capacitat de relacionar-se?

— Cada cop tenen més dificultats en les relacions cara a cara. Escriuen amb menys paraules. Les emocions s’expressen amb gifs, que tenen pocs matisos. Les habilitats no verbals les aprenem imitant uns models i socialitzant. Si no les practiquem amb els companys de classe, tenim menys hores d’entrenament. 

Què és la seducció?

— Transmetre a l’altra persona que t'interessa i que la valores. Això intervé en molts àmbits, també en el professional. Però la seducció amb interès sexual té uns moviments diferents. 

Quins?

— En la seducció tradicional les noies fan gestos de docilitat, de timidesa. Per exemple, mirar, establir contacte visual i, després, abaixar la mirada. Sense adoptar un rol actiu perquè han de ser discretes. Això ha canviat moltíssim, tot i que les dones assumeixen el risc de ser criticades. I avui hi ha molts altres rituals de seducció perquè també hi ha moltes maneres de relacionar-se. I, per tant, també ha canviat la comunicació no verbal. 

Tots ens donem un valor a nosaltres mateixos.

— I en funció d’això mesurem quines possibilitats tenim i si ens arrisquem o no. Té a veure amb el físic, amb el nivell intel·lectual o amb la classe social. També projectem si volem agradar o no, en funció de com ens hem arreglat. 

Arreglar-se… Sembla que tinguem alguna cosa espatllada.

— Hauríem de trobar una altra paraula. Però està bé arreglar-te a la teva manera i en funció del que vols aconseguir. Et dona opcions d’encaixar on vols encaixar. I projectar bellesa fa que la gent confiï en tu, està molt estudiat. 

Hem de ser nosaltres mateixos?

— Això de ser tu mateix és un parany. ¿Vol dir ser un salvatge com si no ens haguessin educat? Tots hem passat per un procés de socialització. 

Què es troba a la feina?

— Dones professionals, brillantíssimes, preparadíssimes, que perden oportunitats perquè algú altre s’ha sabut vendre més bé. 

Què els diu?

— Que han de dedicar un temps cada setmana a pensar com ho faran per ser visibles dins de l'empresa i fora. Això passa per atrevir-se a parlar i també per aparèixer a les xarxes, de la manera com elles decideixin. Ens han explicat que treballant i sent discretes arriba la recompensa, i no sempre és veritat. Han de dedicar temps a la seva autopromoció. 

A partir dels 40, tenim la cara que mereixem?

— Això diuen els experts en morfopsicologia. Amb la base de l’herència genètica ja l’hem modelat amb el reflex de la nostra manera de ser. I és aventurat, però en part hi estic d’acord… Perquè de vegades veig persones molt amargades, persones grans, que tenen una cara i penso "Potser has fet aquesta cara tota la vida".