Un vi per fer-se petons amb la boca plena de peixos vius

“Saps d’on vinc, de Finca Garbet”, em diu. I m’ho diu perquè sap que la considero una de les finques més boniques del món. “Hi he estat amb l’Enric Soler, que potser el coneixes”, afegeix, sempre amb el seu to amable, però murri. Somric, perquè no el conec, l’Enric Soler, però sé qui és: un grandíssim viticultor, que fa vins al Penedès que m’encanten, com Improvisació.

És el Delfí Sanahuja, qui m’explica això, abans de posar-se a parlar del seu vi d’avui. Es diu Obsequi (i com m’agrada que els noms catalans, de finques, d’històries, de persones, viatgin pel món a través de les etiquetes dels vins) perquè és el vi que s’ofereix a personalitats il·lustres que van a cantar al Festival de Peralada o a visitar el castell. És al mercat des de fa un any. “Sempre intentem donar-los alguna cosa curiosa, i el cupatge d’aquest vi no l’havíem fet mai”, explica en Delfí.

Vegem-lo, el cupatge. És un seixanta per cent de garnatxa blanca i un quaranta de sauvignon blanc. La garnatxa és una varietat autòctona, mediterrània, o sigui que hi trobarem el fonoll, la pera... En canvi, el sauvignon blanc és floral i herbal. “M’agrada dir “herbal”, més que no pas “herbàcia”, fa en Delfí. I trobo que és un matís extraordinari, perquè “herbal” és elogi, i “herbaci”, no sempre. És un vi creat per al centenari de Peralada, que resumeix, d’alguna manera, l’evolució dels vins que fan. Un vi que equilibra la part greixosa i la part fresca, que té flors i joventut, que omple la boca, que té un gust llarg. Els vins que tenen gust llarg (després del glop, el record) són com els petons. Cortázar (com us plaurà) diu a Rayuela: “Ens fèiem petons com si tinguéssim la boca plena de peixos vius”.

Una ampolla amb mil vides

Un vi així, esclar, es pot maridar amb peix, i tant, i amb pasta, i tant. Però també és un obsequi per als primers plats, com les amanides “guarnides” que es fan a l’estiu. Amanides amb fruita, fresca o seca. I hi ha una altra cosa que val la pena explicar, d’aquest vi. Si es miren l’ampolla veuran que té un disseny molt i molt bonic. El vidre és rugós. I això és per una raó. Totes les ampolles son reciclades. Una ampolla llisa, quan té un cop, només que s’hagi escarbotat lleugerament, s’ha de tornar a posar al forn, perquè això que en diem “el mercat” no l’accepta. Però totes aquestes ampolles, que van a un motllo rugós, es poden fer servir més d’una vegada. La càpsula tampoc és de “complex”, que se’n diu, perquè el plàstic triga moltes vides a descompondre’s, és de paper i deixa el tap despullat, per dalt. Ha sortit al mercat, per cert, amb la seva parella: l’Amfitrió negre.

Com que ara, qui més qui menys, ja està preparant veremes, li demano al Delfí com anirà la collita de Garbet, la icona del celler. “La collita anirà bé, com que ens han plogut gairebé 600 litres i ben ploguts... La vinya no pateix i controlem el míldiu”. Somriu i afegeix: “Va, i et diré una cosa...”. Jo també somric perquè és a punt de donar-me això que en diem “una exclusiva”, i ja sabem que al món —tan divertit i boig– del periodisme gastronòmic, n’hi ha alguns que posarien els fills a Wallapop, per tenir-ne una. “A Garbet plantarem raïm blanc, per fer un blanc de Garbet, d’alta gamma”, fa. Quin raïm? S’ho està pensant. Garnatxa blanca i roja, potser. I com que es tracta d’explicar coses del futur, ja barrina el futur Ex-Ex, que serà el 15. Ara, al mercat hi ha el 14, que és una garnatxa negra que enamora. Quin experiment excepcional serà, l’Ex-Ex 15? Pensin en algun tipus de vi que en Delfí no hagi fet mai, en tota la vida dels Ex-Ex. No el diu “per si de cas no surt bé”. Però és impossible, això.