Un viatge de 45.000 quilòmetres a l’Àfrica a bord d’un camió de bombers

BarcelonaNovembre del 2020. La família Antillach Pujol de Tarragona compra un camió de bombers en una subhasta alemanya a través d’Internet. Un Mercedes-Benz 1120 totterreny amb doble cabina del 1991 amb 16.000 quilòmetres. “El comprem una mica a cegues, només n’havíem vist quatre fotos, però quan va arribar, es va engegar i la veritat és que havia estat tan ben conservat i mantingut que el mecànic ens va dir que no calia tocar res del motor”, diu Marc Antillach, pare de la família. L’objectiu? Camperitzar-lo i fer un viatge recorrent la Ruta Transsiberiana fins al Sud-est Asiàtic i tornar per la Ruta de la Seda. Però l’esclat de la guerra a Ucraïna i les dificultats per matricular-lo van estroncar els plans d’aquesta família viatgera. “La segona opció va ser fer una ruta per la costa est de l’Àfrica, però companys viatgers no ens ho van recomanar per la dificultat i la falta de seguretat que hi havia a països com Nigèria”, detalla. “Al final ens vam decidir per la costa oest de l’Àfrica i ha resultat una aventura espectacular tot i no ser ni la primera ni la segona opció”, assegura Serena Pujol, la mare de la família.

Octubre del 2022. Comença l’aventura. El Marc, la Serena i les seves filles Xènia i Jordina, de 13 i 15 anys en aquell moment, s’enfilen al Correfoc, el peculiar camió de bombers que van convertir en la que seria casa seva els següents 10 mesos. A partir d’aquí comencen un viatge que els porta fins a Itàlia, Grècia, Turquia, Iran i els Emirats Àrabs, en una primera etapa. Llavors embarquen el Correfoc fins a Kènia, mentre ells hi arriben en avió. A partir d’aquí venen Uganda, Ruanda, Tanzània, Zàmbia, Zimbàbue, Botswana, Namíbia, Sud-àfrica, Lesotho i Swazilàndia. Un total de 45.000 quilòmetres. Una aventura inoblidable.

Experiències de vida

Quan els preguntem pel millor moment, coincideixen. Com a amants de la muntanya, haver pujat el mont Kenya i el Kilimanjaro són experiències inoblidables. “Haver assolit el sostre d’Àfrica i haver-ho fet en família és d’aquells moments que queden gravats per sempre a la retina”, recorda la Serena. “Ens feia respecte, perquè és una ascensió complicada, però va ser una setmana molt màgica, en què també vam tenir l’oportunitat de conviure amb els locals”, afegeix el Marc.

Dins la capsa dels bons records també guarden amb molt d’amor el moment en què van arribar al cap de Bona Esperança i al cap Agulhas, el punt més meridional del continent. “Era significatiu perquè era tancar el viatge i sumàvem una altra meta: havíem estat a Terra del Foc –considerat el punt més meridional d’Amèrica–, al cap Nord –considerat el punt més septentrional d’Europa– i ara a cap Agulhas”, recorda el Marc.

Aquesta capsa de moments memorables també guarda un racó per a les trobades amb els animals. El primer cop que van veure lleons a l’entrada del Serengueti, a Tanzània, “va ser espectacular”, recorda el Marc. O l’estada al Kruguer, a Sud-àfrica. “Tot i ser un dels parcs naturals més comercials de l’Àfrica, també és el lloc on es poden veure més animals. Hi vam estar cinc dies i gairebé cada dia vam veure els big five: el lleó, l’elefant, el rinoceront, l’hipopòtam i el lleopard”, recorda la Serena.

També hi va haver moments complicats, tot i que en cap ocasió van patir per les seves vides ni es van sentir especialment insegurs. “No ens ha passat res. Som molt prudents, no anem als llocs que poden ser perillosos i no conduïm de nit”, explica la Serena com a recomanacions de seguretat que van seguir al llarg de tot el viatge.

“Però hem patit per les condicions de les pistes i carreteres”, admet el Marc. Tots dos recorden el moment en què van conduir 200 quilòmetres per una pista gairebé impracticable de Botswana. “Ens agrada buscar llocs remots, però vam escollir anar a l'illa de Kubu, un lloc espectacular, per una pista massa complicada”, reconeix el Marc. “Durant el trajecte hi va haver moments en què els dos ploràvem”, afegeix la Serena. Per sort amb el temps ha quedat com una anècdota: “Vist amb perspectiva, el paisatge era espectacular i passar per allà va ser tota una experiència”.

Un regal per a la família

El que més valoren del viatge és el temps que s’han regalat com a família. “Estar les 24 hores del dia junts durant un munt de mesos ja és una experiència per si sola, però si a més convius en una furgoneta i estàs viatjant l’experiència és molt més intensa”, considera la Serena. “El vincle i la confiança que es crea és únic”, afegeix el Marc. I el fet de viatjar els ha aportat molts aprenentatges. “Aprens a superar molts obstacles que a casa no tens: des de buscar aigua potable fins a enginyar-te-les per cuinar diferent quan als súpers només trobes pollastre”, detalla el Marc.

També els ha aportat molta riquesa cultural, com el dia que van portar unes dones himba que estaven fent autoestop per anar al mercat. I n’hi ha més. “Hem conviscut durant tres dies amb els massais a Kenya o amb els habitants de Turkana, una de les regions més remotes de l’Àfrica, també a Kenya”, recorda el Marc. “Això ens ha permès veure les diferències que hi ha amb la nostra manera de viure”, explica la Serena. “Som molt de comentar aquestes coses i conscienciar les nenes”, diu el Marc. Precisament, per tots aquests aprenentatges, atribueixen al viatge “la maduresa i el saber fer de la Jordina, no habitual per a la seva edat, segons les seves mestres”.

Un curs diferent

La Xènia i la Jordina van seguir estudiant 2n i 4t d’ESO respectivament durant el viatge. Abans de marxar van parlar amb la directora de l’institut i van acordar que començarien el curs i que passarien els dos últims mesos al centre educatiu per fer els exàmens i comprovar que havien assolit els coneixements corresponents. “Cada dia, quan paràvem, es posaven a estudiar una estona a partir de la feina que els enviaven els professors i els companys”, recorda la Serena. “La veritat és que són molt responsables i bones estudiants”, apunta el Marc. D’aquesta manera, elles van viatjar fins al maig i, llavors, aprofitant una visita als avis materns, van tornar a Tarragona a acabar el curs. El Marc i la Serena van seguir viatjant per Namíbia i Botswana sols. “La veritat és que per diferents circumstàncies al final ho vam fer així i va ser una bona experiència per a tots”, explica el Marc. Al juny les noies van tornar a Sud-àfrica amb uns amics dels pares i van acabar de viatjar juliol i agost en família. Tant la Xènia com la Jordina van superar el curs amb nota.

Amistats per sempre

“Les persones que trobes en una aventura així marquen. Nosaltres conservem amics amb qui parlem habitualment”, explica el Marc. “A Zimbàbue vam conèixer el Fanwell, un cap de família a qui vam regalar una de les bateries que portàvem i, des de llavors, té llum. Ens està tan agraït que cada setmana ens escriu i ens expliquem com estem”, explica el Marc. També a Zimbàbue van estar un parell de dies a l’orfenat del Lucien, “un sud-africà que vetlla pel benestar dels infants desemparats del país”, recorda la Serena com un dels llocs que més els ha marcat. O a Namíbia, on van conèixer el Rick, que havia punxat i no tenia gat. “El vam ajudar i ens va dir que quan fóssim a Ciutat del Cap, li truquéssim, que podríem estar-nos a casa seva. I així va ser”, recorda el Marc. “Això de tenir amics arreu del món és molt guai”, sospira.