Viatge a Macondo, l'univers que va inspirar Gabriel García Márquez

AracatacaLes delirants històries de la novel·la Cien años de soledad amb gent que podia volar, morts que ressuscitaven, homes amb 7.600 mètodes per fressar iguanes sense molestar-les o una barca carregada amb damisel·les franceses arribades al lloc a innovar els vells trucs de l'amor, van enlluernar milions de lectors de tot el món fins al punt de convertir el seu autor, Gabriel García Márquez, Gabo, en el gran referent de l'anomenat realisme màgic. 

Fa uns dies es commemoraven quatre dècades des que l’escriptor colombià va rebre el Nobel de literatura per aquest relat que narra les vivències de la família Buendía en un poble imaginari de nom Macondo. Però Macondo és molt més que un lloc concret, és tot el Carib colombià convertit en un fantàstic espai literari que impregna tota la seva bibliografia. 

Viatjant per aquest territori de dones que leviten, àvies sàvies, papallones grogues i pirates que cacen caimans a canonades, es descobreixen platges paradisíaques, ciutats precolombines ocultes a la selva, muntanyes de pics nevats a un pas del mar més càlid del planeta, pantans esquitxats de palafits com en una Venècia tropical i deserts on els indis guajiros regeixen encara les seves vides pels somnis. Són més de mil quilòmetres de costa, des de la joia colonial de Cartagena fins a la regió de La Guajira, fronterera amb Veneçuela. 

La primera etapa del viatge

Cartagena de Indias, la ciutat emmurallada, podria ser la primera etapa d’aquest viatge. És difícil no sentir-se atret per l’encant d’aquesta ciutat colonial, escenari de la novel·la El amor en tiempos del cólera (1985), on García Márquez dona vida a personatges com Florentino Ariza i Fermina Daza per recrear el difícil festeig dels seus propis pares.

Gabo va viure uns quants anys a Cartagena. Aquí va crear també Del amor y otros demonios, una novel·la ambientada a la Cartagena del segle XVIII i que explica els amors impossibles entre un capellà de trenta anys i una marqueseta criolla de dotze a la qual havia d’exorcitzar. Va ser aquí també on Gabo va assabentar-se de l’assassinat per un assumpte d’honor del seu gran amic Cayetano Gentile a la localitat de Sucre. Un nefast succés que l’inspiraria per escriure Crònica d'una mort anunciada (1981), la seva novel·la més llegida després de Cien años de soledad. 

Sucre queda lluny de tot. El viatge des de Cartagena dura unes sis hores fins a Magangué, a la vora del riu Magdalena, i des d'aquí cal remuntar primer el riu La Mojana i endinsar-se després per l'anomenat Caño San Jorge. En aquest lloc recòndit de la subregió de La Mojana, envoltat d'aigua per tot arreu, van viure els pares de Gabo molts anys. L'escriptor acostumava a passar-hi les vacances i alimentar-se de noves històries. A més de Crònica d'una mort anunciada, també La mala hora, El coronel no tiene quien le escriba, Los funerales de la Mama Grande i alguns dels seus contes com En este pueblo no hay ladrones van prendre forma en aquesta peculiar localitat. 

En tot aquest entorn novel·lesc també el riu Magdalena té un paper protagonista. És la gran artèria fluvial de Colòmbia i Gabo hi va navegar diverses vegades per anar a Bogotà i tornar quan era estudiant. Per aquell temps, la capital de Colòmbia quedava lluny del Carib, a dos o tres dies de viatge. En aquesta ruta fluvial, molt a prop de Magangué, hi ha Mompós, un dels pobles més bonics de Colòmbia i que Gabo va considerar un reducte de l'aristocràcia criolla a El general en su laberinto (1989), una novel·la històrica on relata el camí cap a la mort del llibertador llatinoamericà Simón Bolívar als 47 anys després d'un llarg i penós viatge per aquest riu.

El caràcter caribeny de Barranquilla

El Carib és música, color i ritmes sensuals; és també la llum d’un mar càlid i la fusió de tres cultures: africana, indígena i europea. El Carib és, en definitiva, una forma de ser i on més es nota el caràcter caribeny és a Barranquilla, assentada també a la vora del riu Magdalena. No és una ciutat que atregui turisme ni la mateixa a la qual temps enrere arribaven vaixells amb emigrants alemanys, jueus, italians o exiliats espanyols. Tampoc no té ja la mateixa fama de culta i cosmopolita de quan era un referent de tertúlies literàries, en les quals participava la intel·lectualitat colombiana, inclòs un jove García Márquez, i també Don Ramón Vinyes, un republicà exiliat a qui Gabo anomenava afectuosament el savi català. 

A Barranquilla, Gabo viuria als anys 50, després de deixar els estudis de dret a Bogotà i orientar la seva vida a la literatura i al periodisme. Aquí escriuria la seva primera novel·la, La hojarasca (1951), on apareix per primer cop esbossat Macondo quan narra el procés de transformació d’un nou poble després de l’arribada d’una empresa bananera a la zona. 

Coneguda Barranquilla, rumb a la ciutat de Santa Marta, el Carib es torna silenciós, màgic. Des de la carretera es veuen, tocant el mar, els cims de la Sierra Nevada de Santa Marta, la muntanya més alta de la terra amb neus perpètues, situada a peu de costa, i hàbitat de diverses comunitats indígenes descendents directes de l’antiga civilització tairona. 

El viatge passa també per la Ciénaga Grande de Santa Marta, una gran reserva ecològica on s'assenten alguns pobles palafítics sobre l'aigua, solcada per piragües de pescadors amb les veles al vent i llançant les xarxes. El Macondo de Cien años de soledad va beure d’aquestes aigües perdudes entre laberints de manglars. La Sierra Nevada i la Ciénaga Grande són dos dels llocs que travessa l'expedició de José Arcadio Buendía. 

L'epicentre de l'univers macondià

A menys d’hora i mitja de Santa Marta, es troba Aracataca, el lloc on va néixer Gabo i on tothom situa l’epicentre del seu univers macondià. Aracataca és avui un poble gran de 56.000 habitants, sol aclaparador, sorollós i alegre, d'amples carrers de sorra i grans cases de teulades de zinc. Encara conserva l'estació de tren, tan present en l’obra de Gabo, i per la qual avui passa tres vegades al dia un interminable comboi de 120 vagons plens de tones de carbó. I també hi ha l'església on van batejar el nen Gabriel, el col·legi on va aprendre a llegir i escriure, la casa del telegrafista on treballava el seu pare i la casa on va néixer, recreada i reconvertida en un humil museu.  

Gabo va viure a Aracataca criat pels seus avis fins als nou anys. L'avi va ser el personatge fonamental de la infància de l'escriptor. Li explicava històries i li ensenyava el món circumdant: les plantacions de banano, els supervivents de la guerra o els efectes de l'explotació bananera amb la matança dels treballadors de la United Fruit Company a mans de l'exèrcit a l'estació ferroviària de la veïna Ciénaga.

Quan va morir l'avi se'n va anar a Barranquilla i no tornaria al seu poble natal fins catorze anys després en companyia de la seva mare per vendre la casa on va viure. El retrobament amb els paisatges i les persones de la seva infantesa va començar a donar forma a Macondo, tot recordant la seva vida amb una germana que menjava terra, una àvia que endevinava el futur i un avi turmentat per l'ombra d'un home que havia hagut de matar en un dol. 

La carretera de la costa condueix també a la regió de La Guajira. El paisatge canvia en aquest territori septentrional de Colòmbia, fronterer amb Veneçuela, per deixar pas a una terra deserta, gairebé sense vegetació. Aquí se situen els orígens de la branca familiar materna de l’escriptor; hi van néixer els seus avis Nicolás i Tranquilina, i també la seva mare, Luisa Santiaga. En aquest lloc desèrtic i enigmàtic, que Gabo retrata com ningú a La increible y triste historia de la cándida Eréndira, hi viuen uns 500.000 indígenes wayú. 

García Márquez sempre va reconèixer la influència que la cultura wayú havia tingut en la seva manera de pensar, començant per la seva pròpia àvia que el va criar i era filla de wayú. Gabo reconeixia igualment a Vivir para contarla, les seves memòries, que a La Guajira hi havia les seves arrels d'escriptor. També aquí hi ha l'essència i l'origen del vallenato, la música popular del Carib colombià que tant agradava a Gabo. “Cien años de soledad no és res més que un vallenato de 400 pàgines”, acostumava a dir.