“Viatjar en bicicleta obre els cors de les persones”

BarcelonaDe Catalunya a Nova Zelanda en bicicleta a trams, part d’Europa, Centreamèrica i, ara, el Canadà i els Estats Units. L’Edu i la Muntsa, una parella de Sant Hilari Sacalm, fa sis anys que recorren el món en bicicleta. Des de llavors, la seva vida es divideix com un curs escolar, però al revés: de setembre a maig viatgen ininterrompudament i de juny a agost tornen a Catalunya per treballar.

Pol Tarrés, ciclista professional, va fer el seu primer viatge en bicicleta el 2018. Aquest esportista de Cabrils havia competit amb la selecció espanyola de trial molts anys. “Em vaig adonar que no es podia viure del trial quan em va sortir l’oportunitat de fer un viatge cicloturístic amb una marca de bicicletes i vaig veure que d’això sí que podia viure”, explica Tarrés.

Miren Miquel s’ha llançat a emprendre una gran aventura aquest any: juntament amb un soci ha fundat una empresa d’organització de viatges cicloturístics. “Ens encanta la bici i vam veure que tenia molt potencial, les empreses que ho fan estan creixent i nosaltres creiem que hi ha moltes coses a millorar”, explica la cofundadora de N+1 Cycling Tours.

Més cicloturistes

Al preguntar a tots tres testimonis sobre aquest tipus de turisme tots coincideixen i són contundents: “És un tipus de turisme a l’alça”. “En aquest temps hem notat que als llocs més famosos trobem més gent pedalant”, considera la parella de Sant Hilari Sacalm. “Cada cop hi ha més gent que vol fer unes vacances diferents i s’anima a fer bikepacking”, explica Tarrés. Així és com es coneix fora d’aquí el cicloturisme, sobretot els viatges en què el ciclista també porta l’equipatge a la bici. A la Muntsa i a l’Edu els agrada diferenciar cicloturista de viatger en bicicleta: “El cicloturista és aquesta persona que tria un lloc bonic on hi ha una ruta molt marcada com les muntanyes del Pamir, les carreteres de Nova Zelanda o les muntanyes Rocalloses, al Canadà, agafa un transport per arribar-hi i, un cop allà, fa la ruta sense haver de pensar gaire. En canvi, el viatger és aquell que quan s’acaba aquest lloc bonic segueix pedalant fins a arribar a un altre lloc interessant i fa servir la bici per enllaçar aquests indrets més turístics”, explica l’Edu. I afegeix la Muntsa: “Quan fem aquests enllaços no trobem tanta gent que viatgi en bici; en canvi, sí que cada vegada veiem més cicloturistes”. En aquest sentit, el Pol també coincideix: “Sí que és veritat que faig viatges amb rutes molt marcades com el que vaig fer a Còrsega resseguint la ruta GT20 o trobo altres ciclistes, però també m’agrada agafar el mapa i dissenyar una ruta a països com Jordània o el Marroc, que són espectaculars però amb poques rutes marcades”.

En canvi, la Miren treballa per a un altre tipus de públic: “El nostre client objectiu té entre 50 i 60 anys, té un poder adquisitiu mitjà-alt i li agrada tenir-ho tot muntat per gaudir al màxim de la ruta sense haver-se de preocupar on dormirà ni on menjarà”. I afegeix que creu que és un turisme que va a l’alça perquè “fins fa uns anys el ciclisme només es considerava entrenament i competició. Ara és una moda: hi ha bicicletes espectaculars, roba xula, es fa més per oci que per competir i es vol gaudir de viatjar en bici”. També considera que està més estès a Europa i, de fet, el grup que a l’octubre farà el primer viatge llarg que han organitzat com a empresa a Portugal, una ruta de 7 dies entre Porto i Lisboa, són un grup de 25 clients estrangers.

El fet d’explorar noves maneres de viatjar també és, per a la parella de Sant Hilari, un altre motiu que ha fet créixer el cicloturisme. “Les persones sempre volem anar més enllà”, apunten la Muntsa i l’Edu. “Fa uns anys, quan es va començar a viatjar, agafar un avió i anar a una capital europea ja era extraordinari, però ara això ho fa tothom”, explica la Muntsa. “Ara hi ha persones que volen fer coses diferents i no anar als llocs més turístics dels països. Amb la bici encara trobes aquesta essència que s’ha perdut amb el turisme de masses. Jo que he provat altres formes de viatjar, mai m’han obert tant les portes com anant amb bici”, explica l’Edu.

Superar un repte

El fet de marcar-se un objectiu i haver-lo de complir o de voler-se superar en cada viatge també fa que sigui una manera de viatjar que enganxa. El Pol, com a esportista, sovint munta les rutes amb aquesta idea: “M’agrada la competició i sempre intento posar-me un repte: al Japó vam fer 1.000 km en 10 dies, vam creuar l’illa del mig d’est a oest i tornar; i a Madeira vam fer la volta a l’illa en 4 dies, un repte dur perquè és un lloc amb molt desnivell”, posa com a exemples.

La Miren també considera que als seus clients els agrada superar reptes: “Són amateurs, però els agrada complir objectius de quilòmetres diaris o fer trams de rutes reconegudes, perquè els agrada sentir-se com els professionals”. Per això, un dels objectius de l’empresa de la Miren és oferir viatges cicloturístics que passin per les zones on hi ha esdeveniments ciclistes rellevants com el Tour de França, la Vuelta a Espanya o el Giro d’Itàlia: “Fer un dels ports per on passa la cursa i llavors esperar que passin els participants és una cosa que ens han demanat els clients”, detalla.

Velocitat de descoberta ideal

El que més agrada de viatjar en bicicleta és la velocitat. “Creiem que és el ritme de visita ideal per poder moure’s ni tan ràpid com amb el cotxe, que no et permet veure prou, ni tan lent com a peu, que no et permet avançar tan de pressa”, explica la Miren. “Ens agrada la velocitat perquè tens temps de veure bé els paisatges, però tampoc és tan lent com perquè se’t faci eterna una recta o un territori”, considera l’Edu. “És un mitjà de transport que et permet anar tan a poc a poc com vulguis per conèixer els llocs, la gent, la gastronomia i a la vegada et permet fer tirades llargues i distàncies grans”, afegeix el Pol. Entre altres virtuts del cicloturisme, els viatgers consideren que és molt satisfactori perquè permet fer turisme i esport a la vegada i perquè ajuda a connectar més amb la gent. “Aquesta amabilitat que reps és fantàstica”, explica l’Edu. “Com que fas un esforç tan gran els deixa tan bocabadats que fa que et rebin més bé. Nosaltres diem que obrim els cors de les persones”, detalla la Muntsa. Per acabar, també diuen que és una forma de turisme sostenible. “Sostenible per al medi ambient i també com a turisme”, puntualitza l’Edu, que afegeix que amb la seva manera de viatjar fan que “no s’apugin els preus i no massifiquem els llocs de les ciutats més turístiques perquè no participem del turisme de masses”. De totes maneres, l’Edu i la Muntsa tenen una controvèrsia interior: “Per una banda, som conscients que és molt millor viatjar així que fer-ho en avió, però sabem que com més n’hi hagi, més es perdrà aquesta amabilitat perquè s’anirà normalitzant i ja no serà una cosa extraordinària que sorprendrà la gent. De vegades ens fa por que es perdi la màgia”.