Edgar Massegú: "Viatjo amb una maleta amb 25 quilos de tangues"

Púbol (Baix Empordà)Arriba pedalant sobre una bicicleta de reduïdes dimensions i em convida a passar la porta que ens condueix a una altra dimensió. Som en terreny desconegut per al gran públic. Però en una finca plena d’històries extravagants que han alimentat tota mena de llegendes a la zona i que aviat podreu llegir al Comarques Gironines. Una piscina de boles de colors ens dona la benvinguda i passem ràpidament un fossar fins al pati d’un castell contemporani. És l’antiga casa del que va ser el primer secretari de Salvador Dalí, John Peter Moore. Amant dels luxes, l’hedonisme i els excessos –a la finca encara hi ha les gàbies on tancava linxs–, el capità Moore va arribar a tenir la millor col·lecció privada d’olis de Dalí, que li va generar importants beneficis. Però va acabar la seva trajectòria embolicat en acusacions de falsificacions i robatoris.

Tenint en compte tota aquesta història, que retrata en part la vida excessiva i més fosca del geni empordanès, Edgar Massegú ha museïtzat l’exterior i l’interior del que ara han passat a anomenar el Kastell de Púbol. Si bé al nucli antic d’aquest poble, que obre les portes de la plana empordanesa des del Gironès, s’hi erigeix el Castell de Gala Dalí, és a la muntanyeta de la Bruguera de Púbol, tocant a Cassà de Pelràs, on acaba de néixer l’Associació Cultural el Kastell, que vol promoure la regeneració de la terra i de l’art amb residències d’artistes, tallers i visites culturals. Té de referent el Konvent de Berga i, més a prop, la Brava de la Bisbal d’Empordà. Iniciatives autogestionades i privades que busquen, sobretot, ser llocs de trobada i reflexió artística.

El passat paperer

M’hauria agradat dir-vos el lloc i la data de naixement de Massegú. Però quan intento rascar sobre el seu passat juga a despistar. “No sé gaire bé d’on soc –deixa anar–. Però tinc una suposició personal meva: abans de néixer ja era empordanès”. Ara bé, tot i la seva joventut no pot deixar de banda l’hemeroteca. Ni el seu vincle amb Sarrià de Ter (Gironès), poble de tradició paperera, on fins fa molt poc oferia visites guiades a la casa de poble que va museïtzar a partir de la pandèmia. Tampoc pot obviar els 25 anys tocant la bateria, la trajectòria amb el grup PulpoPop –d’accents ja de per si molt surrealistes–, la fundació de l’Escola de Música de Sarrià de Ter i el nou projecte de Sarriart, a les antigues oficines de la Torraspapel, on també ha museïtzat l’espai. Però el seu vincle seriós amb l’art va començar no fa ni quatre anys: “Durant el covid, la gent em donava coses i vaig començar a crear a dins de casa. No volia que s’acabés la pandèmia”.

El salt a Nova York

El que era casa seva a Sarrià de Ter va convertir-se en la seva obra, que és molt prolífica. I per les condicions del confinament va decidir fer servir tot el que tenia a l’abast, a partir de materials reciclats. Ara és el que distingeix la seva tasca creativa. És un artista de la sostenibilitat. Ha fet intervencions artístiques de gran format al desert a Tunísia, escortat per militars per ser zona jihadista. Ha creat túnels de llum i música en grans festivals a Catalunya. I un mural de 20 metres quadrats a partir de tangues a la població més al nord d’Islàndia. “Viatjo amb una maleta amb 25 quilos de tangues que m’han donat. De moment mai m’han parat”, diu. Fa poc ha tornat de Nova York, on va picar a la porta com a artista i hi va fer una reconstrucció de les Torres Bessones in situ amb material reutilitzat: tangues que li van donar en diferents locals de la gran ciutat. Té una escultura germana de la de Nova York a la pèrgola del jardí japonès del Kastell, on estudia “el punt òptim de dilatació del tanga” de cara a una gran intervenció artística que té prevista per a una ciutat catalana.

El Kastell

Al Kastell de la Bruguera de Púbol es poden visitar moltes de les obres que fins fa poc eren a la casa de Sarrià de Ter, d’on havia de marxar perquè els propietaris la venien. “Interactuen i dialoguen amb l’espai i la seva història”, assenyala. L’edifici està fet amb tot de materials nobles i encara alberga sales que poden traslladar a les festes eròtiques que s’hi van fer. Hi ha “la llar de foc dels penis”, i l’escultura que ha col·locat dalt de la torre, dedicada a la Guerra Civil, i que va estar exposada al búnquer antiaeri de Girona. La va fer amb material vell que li va donar un jardiner. L’obra surt a la llum i dialoga amb la bellesa de la buguenvíl·lea que inunda les finestres. “Vull llançar la reflexió que feia Duchamp: al final, qui és l’autor? L’art és simplement canviar d’espai”.

La Bruguera

Massegú exposa al Kastell, però actualment és artista resident a la finca de just el costat. És la casa rural sostenible La Bruguera de Púbol, on també ha intervingut a les habitacions. La casa també té passat artístic: va ser construïda entre el 1978 i el 1981 per Francesc d’Assís Casademont, Le Vieux, pintor i amic de Dalí, que en va fer el seu taller. El 2015 Michelle Wilson i Mike Duff van comprar la casa, que han convertit en un centre de retirs ecològics i creatius. Wilson, que també és artista, hi ha establert el seu taller i actualment té una obra al Museu de l'Empordà, a Figueres, sobre el masclisme i el feminisme.

I des de fa molt poc que Massegú n’és “el tercer artista resident”. Convençut, com defensava Joseph Beuys, que l’artista ha de barrejar vida i obra com una mateixa cosa. “Jo no ho sé destriar”, admet. Burxa en “artistes sagrats catalans dels quals caldria fer certa reparació beuyana”. Alhora, lamenta que a casa es doni poca projecció als artistes vius i que rebin “més propostes interessants de Madrid, tot i ser independentistes”. Ara vol arrelar a la muntanya de la Bruguera de Púbol i centrar-se en la seva obra, més enllà de museïtzacions i intervencions. Té clar, de moment, el fil a seguir tot i renegar dels orígens: obres cobertes de pasta de paper.