"Sempre volíem fer l'amor amb la finestra oberta"

BarcelonaJaume Pérez Montaner (l'Alfàs del Pi, 1938) reconeix que va arribar tard a la poesia de Vicent Andrés Estellés (1924-1993) i d'una manera curiosa: a través d'una traducció al portuguès publicada a São Paulo el 1969. No va ser fins a la dècada següent que es va adonar, mentre donava classes al Lewis & Clark College de Portland, als Estats Units, de la força dels versos de l'autor de Burjassot. "Hi havia dos poetes interessats a fer una antologia d'autors en llengua espanyola a l'anglès, i jo els vaig suggerir que també incloguessin autors que escrivien en català, com ara Espriu, Riba i Estellés –recorda ara Pérez Montaner–. Em va sorprendre que Estellés els interessés més que Espriu. Deien que tenia la virtut d'escriure com es parla, i que tot i que tractava sovint les seves vivències més íntimes, la distància no importava: a 5.000 quilòmetres de distància, els versos que escrivia els emocionaven igual".

Dècades després de topar-hi per primera vegada, Pérez Montaner, poeta i assagista –aquesta primavera publica nou llibre, Abans del vers, a Edicions del Buc–, va tornar a llegir tota la poesia de l'autor de Coral romput abans del centenari del seu naixement per preparar l'antologia Una tendresa oculta, primera panoràmica de tota l'obra estellesiana que inclou més de 200 poemes i que publica 3i4. "He rellegit i meditat sobre les més de 4.000 pàgines de poemes que va deixar per treure'n aquest volum que no arriba a les 500 –admet–. És una antologia al meu gust que no deixa de banda els poemes que la gent ha fet tan seus, com ara Els amants". Inclòs a Llibre de meravelles (Estel, 1971), acaba amb un dístic molt recordat: "No hi havia a València dos amants com nosaltres, / car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs".

"Llibre de meravelles és el gran cant a la València destrossada durant la postguerra i el franquisme", recorda Pérez Montaner, que considera aquest poemari com un dels "més colpidors" de l'obra de Vicent Andrés Estellés. Abans d'aquest destaca Donzell amarg (Óssa Menor, 1958), que inclou el Primer llibre de les èglogues. "Aquestes èglogues van trencar amb la poesia que es feia en aquells moments, tant en castellà com en català –assegura–. Estellés s'atreveix a parodiar un tipus de poesia imbricat en la tradició amb exemples canònics com Virgili i Garcilaso". Els diàlegs entre personatges de noms classicitzants com Nemorós i Bel·lisa deriven sovint cap a una sensualitat explícita. "S'obrin els sexes com si fossen ostres / per la perla de la virginitat. / El món va a la catàstrofe, Bel·lisa. / Dits bruts de nicotina de tabac / ros, separen les cuixes de Friné".

Una misèria exuberant

Un altre llibre important en la prolífica producció del poeta va ser La clau que obri tots els panys (Diputació de València, 1971), on es pot llegir "el majestuós i impressionant Coral romput, un poema amb pocs rivals a escala europea, i que a més és plenament representable pel ritme i el dramatisme present en molts dels versos". L'antologia inclou dos dels tres cants del poema. Jaume Pérez Montaner hi recorda que Coral romput és un "testimoniatge directe de la vida del seu temps", la València de mitjans de la dècada dels 50 en què el text va ser escrit, "una època en la qual la misèria, la fam, el fred, els drames i les tragèdies de la vida quotidiana, sempre oblidats per les històries oficials, assoleixen un clar protagonisme amb una visió descarnada en molts moments, però sempre tendra i exuberant, amb un vessament verbal inconfusible i pràcticament seu de manera gairebé exclusiva, aquell «vòmit de llengua» que –segons Joan Fuster– caracteritza en bona part la poesia d'Estellés".

L'antòleg destaca encara dos llibres més que van suposar "una ruptura": Horacianes (3i4, 1974) i Hamburg (Edicions 62, 1974). "Al primer construeix un món literari en què aboleix la cronologia i les distàncies geogràfiques, en què l'Antiga Roma conviu amb València i Burjassot", resumeix. Entre els poemes inclosos d'Horacianes hi ha el XLII, que comença així: "M'he estimat molt la vida, / no com a plenitud, cosa total, / sinó, posem per cas, com m'agrada la taula, ara un pessic d'aquesta salsa, / oh, i aquest ravenet, aquest all tendre, / què dieu d'aquest lluç, / és sorprenent el fet d'una cirera".

"Estellés es feia seves aquelles paraules de Terenci: «soc humà, res humà m'és aliè» –fa memòria Jaume Pérez Montaner–. Als seus poemes hi conviuen, sempre en un to proper, la sensualitat, el sexe i fins i tot l'escatologia". Un altre dels poemes emblemàtics de l'autor, en aquest cas inclòs a Antibes (Edicions 62, 1976), és Amb la dignitat amarga dels pobres, on es pot llegir: "Com olia la flor del taronger / com olia a la matinada /sempre volíem fer l'amor amb la finestra oberta". "Encara que els lectors de poesia siguin minoritaris, Estellés va aconseguir arribar a un públic més ampli, tant a través dels seus llibres com dels recitals –explica l'antòleg d'Una tendresa oculta–. Sabia com transmetre als altres l'emoció dels seus versos, que no només eren emotius, sinó molt bons".