La vida al centre de la casa: un atri al cor de la llar li dona llum, aire i singularitat

Els Harquitectes solen dir que la seva "obsessió" –amb aquest terme ho definien a l’ARA– és "la qualitat" i, en concret, "la qualitat de l’experiència, que sigui màxima". Per fer la Casa 1736, una obra que l’equip d’arquitectes de Sabadell va acabar el 2023 al centre de Barcelona, de seguida van entendre que aquesta qualitat s’havia de conquerir des del centre de l’habitatge, des del seu cor, i que seria a partir d’aquest que funcionaria la resta.

Els arquitectes d’aquest estudi, fundat i dirigit per David Lorente, Josep Ricart, Xavier Ros i Roger Tudó, tenien motius ben fonamentats per fer que l’espai central fos el lloc primordial d’aquesta llar destinada a una família d’entre cinc i sis membres. D’una banda, les cases entre mitgeres corren el perill de ser bastant fosques i mal ventilades, si més no al nucli central del seu interior. Així, no només era necessari guanyar especialment en aquest punt la qualitat de vida que donen la llum natural i una bona ventilació, sinó que la parcel·la té l’amplada i la profunditat per poder fer-ho. Per això, després d'enderrocar la casa existent i conservar la façana del carrer com a bé protegit que és, es va optar per construir una casa de planta baixa i dues plantes més, com permet la normativa per a aquest lloc, i que aquests tres nivells estiguin plenament interconnectats per l’espai central, el protagonista de la vida a la casa.

D’altra banda, el mateix fet de tenir els metres suficients, va permetre portar endavant la idea que l’espai central seria un buit, un gran buit de tres alçades que assumiria nombroses funcions essencials per a l’habitatge i també per als seus usuaris. Si moltes cases entre mitgeres situen la zona d’estar al costat de la façana, sovint de la façana posterior per aprofitar la llum del pati o jardí si en tenen, els Harquitectes han situat la sala a la planta baixa d’aquest gran espai central. Així, el cor de la llar serà el lloc més col·lectiu, un lloc que, a més, donarà singularitat a la casa. I també li donarà una certa teatralitat, perquè els quatre pilars que el flanquegen i sobretot l’altura del buit de tres plantes que acaba amb una gran claraboia que deixa veure els canvis de llum del dia, a més de les balconades de cada una de les plantes superiors, confereixen a la zona d’estar i a tot l’habitatge un caràcter escenogràfic d’una grandesa molt particular.

Aquest espai central, a més, recupera una tipologia tan tradicional com és el pati central o l’atri, com a espai descobert al nucli dels edificis i sovint envoltat de pòrtics. De fet, el cas concret de la Casa 1736 també recorda els patis de llum que, a més d’introduir la lluminositat natural a les estances interiors, a més de facilitar la ventilació creuada que d’altra manera l’habitatge no tindria, també fan una funció distribuïdora i de definició de la circulació a la llar. L’atri que han dissenyat els Harquitectes en aquesta casa, al qual al pis més alt se li superposa una mena de claustre, també serveix perquè la calor se’n vagi cap amunt i, en obrir-se la claraboia, surti cap a fora, a més de ser l’espai que organitza la casa.

Si a la planta baixa la sala ocupa el lloc central i s’obre cap a la cuina i el menjador, que estan més en contacte amb el jardí, a les plantes superiors el buit central amb el seu espai de balconada és el lloc de trobada col·lectiva de les habitacions que distribueix. Hi ha, en tot cas, una distribució jeràrquica a la Casa 1736: mentre la sala té una verticalitat de tres altures, els espais també col·lectius tenen més alçada que no els dormitoris, de mida més íntima i que encara es veuen reduïts pels espais complementaris, com els banys, els armaris i altres que queden encaixats dins el gruix més que significatiu dels murs.

I és que més enllà de la singularitat de l’espai, la Casa 1736 és molt especial per la materialitat. Els seus murs construïts amb formigó "pobre" fet a l’obra, amb una mescla de molt poc ciment i una selecció de sorres i graves, responen a una tècnica de compactació similar a la de la tàpia i li donen una contundència, una robustesa que, al mig de la ciutat, permet viure cap a dintre, aïllats acústicament i amb molt bona temperatura.