Vida dins i fora de la cova

El lector no sortirà indemne de la lectura d’aquest llibre. Les paraules l’interpel·laran, o el provocaran, tot burxant-li els ulls; miraran de rosegar-li la mà que gira els fulls (en surten uns quants, de mamífers rosegadors, per cert, com el coipú). Laia M. Llobera practica una poesia d’idees: n’hi ha moltes, i són punyents. I les va situant, com figures en una instal·lació artística –el pretext de l’art contemporani forma part de la matèria del llibre–, dins els límits de tensió d’uns quants referents simbòlics.

El símbol principal és el de la cova: el nucli a partir del qual es desenrotlla la intenció del llibre. Àlex Matas Pons, en el pròleg, es refereix a “la consciència de la nostra fragilitat”, que la pandèmia va contribuir a agusar. I anota, encara, que “la veu de les Altres plagues s’erigeix contra aquesta intempèrie i desafia el risc de l’emmudiment”. La cova és refugi, però també presó. La poeta juga admirablement amb els conceptes: el buit i el que és ple, el dins i el fora. La cova en què ens encauem, però també el forat, el gorg, l’avenc, la gruta o el túnel dels quals no sempre és fàcil de sortir. Més enllà d’aquests espais, o d’aquestes instàncies, el buit que hi ha pertot. Però també l’interior: “Tens un buit que t’escura la pell per dins, com l’alerta d’un / peix molsa. I sents, tu sents perfectament, els líquens / crustacis que l’habiten com la lepra”.

Laia M. Llobera practica una poesia lliure de forma –libèrrima, de fet–, que sembla que apel·li constantment a les infinites possibilitats del discurs poètic. Aquestes, al seu torn, es corresponen amb les infinites possibilitats del fenomen de la vida. Costa assentar-se en cap: “Existim, com fugen les guineus”. El vers és magnífic, tan suggeridorament equívoc, desbordant de sentit. I existim com la guineu que fuig perquè hi ha el senyal de terme –i el termini– de la mort: “Tries pinyols d’oliva amb els ditets mentre mires / la panxa / prenyada / recança / la mort”. Els ditets i la mort –la mort de mà implacable, escanyadora.

Un altre vers resum molt bé aquest ventall de possibilitats de la vida, les opcions inexhauribles: “Continuem conreant la vida que ens colga”. Les plantes que apareixen en aquesta poesia més aviat ens atemoreixen, com l’aspidistra d’Orwell. Per exemple, les del poema Tots els canvis, en què fulgura una idea molt potent: “Mentre reses, escric, perquè ens cal un ritual i només tenim conceptes”. O, dins la cova simbòlica, unes altres plantes que ens fan pensar en els bonsais monstruosos de l’habitació de Proust. Amb el concurs d’un fil d’aigua, l’escriptor francès hi endevinava boscos espessos: “Entra un rajolí d’aigua que es fa riu, ens fa gruta i mulla el / tros de cel, cantó fresc de la cova humida”. Emily Dickinson considerava que l’esperança era una cosa amb plomes que es posava a l’ànima. La nostra poeta escriu: “Quan pregunto si tens por, contestes que la innocència és una / garsa de galtes enormes i a tu et fan pànic els ocells”.

Aquest llibre sacseja la consciència del lector. Com si l’autora recerqués un ritual salvífic, quan els conceptes no poden sinó emborratxar i encegar.