La vida de Joan Fuster contada a un nen del veïnat

BarcelonaCom a resultat de l’Any Joan Fuster (que es va cloure el passat desembre), la Institució Alfons el Magnànim i d’altres organismes públics valencians han donat a conèixer una majúscula biografia de l’escriptor de Sueca, Joan Fuster. D'un temps, d'un país. Es tracta d’un volum molt bellament editat, amb un gran aparell gràfic i un meritori treball bibliogràfic. El resultat, però, és desigual.

L’obra té dos autors, Salvador Ortells i Francesc Pérez Moragon. Ortells s’ha ocupat dels primers 40 anys de vida de l’assagista, entre el seu naixement, l’any 1922 i el punt d’inflexió biobibliogràfica que s’esdevé l’any 1962. Es tracta de les millors pàgines del volum. Ortells corona exitosament la difícil aproximació a la infància, l’adolescència i la primera etapa de la carrera literària del biografiat. Com la resta dels llibres al·lusius, però, passa de puntetes per la seua intimitat, més enllà d’evocar “certes pulsions covades en la intimitat del silenci” i d’explicitar que el destinatari gramatical del cicle poètic “Criatura dolcíssima” hi revela necessàriament una “relació homoeròtica”. Algun dia sabrem quina importància va tindre la condició d’homosexual de Fuster, mastegada en la duríssima postguerra, en la seua identitat literària i intel·lectual (vegeu L’única passió noble, Onada Edicions). Però aquest dia encara no ha arribat. Com a resultat d’això, tota aproximació biogràfica resta obligatòriament insuficient.

La segona part del llibre comença amb els esdeveniments del 1962. Aquesta va ser la data en què Fuster passa a ser un autor polèmic i, literalment, perseguit. La seua taxativa identificació dels valencians com a “catalans” (d’acord amb el pensament d’arrel romàntic que ja va formular Fernando Pessoa: “Aminha pátria é a língua portuguesa”) va excitar fins a l’exasperació els sectors més espanyolistes de la societat valenciana. L’odi subsegüent es va transformar en explosius durant l’accidentada Transició a la democràcia. No cal menystindre, però, el paper de la Goma 2. Si Fuster fora un escriptor jove actual, sense bombes passaria completament desapercebut... Tal és el paper que reservem a hores d’ara a la clarividència i l’excel·lència en gèneres que no siguen la novel·la.

Aquesta segona part és obra de Francesc Pérez Moragon. El text resultant és més dispers i desllavassat que el d’Ortells. Crec sincerament que Moragon no era l’home indicat per a aquesta empresa. La seua honestedat i exigència estan fora de tot dubte, però està massa implicat emocionalment i biogràficament en la peripècia fusteriana per conduir el relat amb un mínim d’equanimitat i de savoir faire.

El cervell de Fuster –realment fora de sèrie– va enlluernar de tal manera tants dels seus seguidors que els ha inhabilitat per a entendre mínimament el paper que el de Sueca ocupa en la història de la nostra literatura. Probablement passaran anys fins que puguem fer-nos-en càrrec amb un mínim de distància. Mentrimentres, queda el diagnòstic amb què el va avaluar Josep Iborra al seu Diari: “Una gran intel·ligència al servei d’una merda de país”. Sic!