La vida més enllà dels 60 anys: "No em vull jubilar. No crec en la jubilació"

BarcelonaMés que vellesa, "oportunitat". Ho diu Irene Lebrusán, doctora en sociologia. Les persones grans que arriben a aquesta etapa viuen els últims anys de la seva vida amb determinació. Falcats per una resiliència inusual, solen emprendre nous projectes i superen els reptes que se’ls presenten. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), actualment l’esperança de vida als 65 anys és superior als 21 anys, davant els 15 que hi havia el 1975. També hi arriben més persones: el 2020 el 21% de la població tenia 65 anys o més, mentre que el 2001 només el 16%.

Malgrat els prejudicis i estereotips que encara perduren, l’ancianitat d’ara no és la mateixa que la d’abans: la gent gran dista molt de l’anomenada vellesa passiva perquè no s’hi reconeix. No s’aparta de la societat pensant que han contribuït amb tot el que havien d'aportar-hi. Les generacions actuals de persones longeves, de fet, ja van ser molt reivindicatives en la seva joventut i adultesa. "Van participar d’una manera cabdal en el desenvolupament del tipus de societat que tenim", remarca Lebrusán, investigadora del Centre Internacional sobre l’Envelliment (Cenie). I encara són així. "És el que es coneix com a revolució silenciosa respecte als rols que hi havia instaurats anys enrere", emfatitza aquesta experta. Entre aquestes identitats fortes apareixen noves formes d’entendre i ocupar el temps, amb creativitat, gaudint-lo a través d’activitats i de seguir integrats dins la comunitat. Una ancianitat amb contingut. "Una forma de donar més vida als anys i no més anys a la vida", afirma Lebrusán, professora a la Universitat Autònoma de Madrid.

És la vellura dels nous temps, una bellesa que cadascuna de les persones que hem entrevistat en el següent reportatge mostren davant els desafiaments i les situacions de la vida, tot i aquesta edat més tardana. 

Sílvia Alcántara (80 anys): "No havia pensat mai a ser escriptora"

A Sílvia Alcántara li agradava molt el teatre. En l’adolescència, somniava en ser actriu. Per això se’n va anar a l’institut del Teatre de Terrassa. Va acabar, però, treballant en una oficina a Terrassa, després va obrir una botiga de comestibles i va estar uns anys a l’oficina d’informació de l’Ateneu Barcelonès. Des de fa 15 anys, recorre el país amb la seva novel·la Olor de colònia (Edicions de 1984), de la qual s'han venut més de 60.000 exemplars.

Alcántara, que va créixer a la colònia tèxtil Vidal, al Berguedà, va beure dels seus records a l'hora d’escriure aquest relat, publicat quan tenia 65 anys i dotat d’un "parlar natural, sense estridències i on s’explica en detall l’atmosfera de les situacions", tal com descriu la mateixa autora. Després d’aquesta obra, que mostra la vida d’una colònia tèxtil al Berguedà i les relacions socials enverinades i dèspotes que s’hi donen als anys 50 –i de la qual fins i tot se’n va fer una sèrie a televisió–, n’han vingut quatre més. L’última, Cèlia Palau (Edicions de 1984), personatge que rescata, precisament, d’Olorde colònia. "No havia pensat mai a ser escriptora", confessa Alcántara, als 80 anys. "Tot i que el 31 d’octubre del 2002 va ser el meu últim dia a la feina, encara no m’he jubilat", admet.

A part d’escriure, imparteix des de fa anys classes a més de 60 alumnes adults a Terrassa. "Els ensenyo iniciació a l’escriptura literària. Venen i aprenen. És una meravella. El que tenen a dins ho transformen en literatura. Jo dono, però també rebo molt. Ells són els meus mestres", afirma aquesta escriptora, que pensant-se que tindria temps durant la jubilació s’havia comprat un fil perlé per fer una vànova de ganxet i encara l’ha de començar. Per a ella, "escriure és vida" i l’escriptura l’ha "salvat". "Perquè em venen ganes de viure i fer coses. Una sensació que es va multiplicant i s’encomana. La gent que ve i t’escolta també surt amb més energia", descriu Alcántara, creadora de l’associació Un Munt de Mots, que un dia al mes es reuneix per escriure, parlar i corregir textos. "Tinc la sensació que m’he reinventat", comenta aquesta escriptora, a qui, a la dècada dels anys 80, quan va aprendre català al Consorci per a la Normalització Lingüística, va ser quan se li va despertar la "vena creadora".

A les tardes, mira de descansar. Llegeix i camina cada dia als vespres. "Faci sol, plogui o nevi. M’ajuda a dormir millor i caminant veig les coses més clares i m’arriba la solució a algun problema que durant el dia no he pogut resoldre", apunta. Des de fa temps, no se separa mai de la seva llibreta de colors, on va prenent notes i, a partir de la qual, planeja noves històries.

Jean Pierre Marty (63 anys) i Pat Vila (59 anys): "Compartim casa nostra i rebem coneixement, amistat i agraïment"

Després de deixar el seu pis de Barcelona i en arribar a la masia El Bosc, de Sant Cebrià de Vallalta, al peu del Montnegre, Pat Vila i Jean Pierre Marty el primer que van pensar –al veure les caixes amuntegades de totes les seves pertinences que el camió de mudances havia dipositat a l’entrada– va ser "Què hem fet?". Era només el preàmbul d’una nova aventura que els ha canviat la vida, en què buscaven "estar allunyats del caos i el soroll de la ciutat", assegura Marty. L’entorn natural i la casa, però, que tant els va encisar, necessitava no només quatre mans per estar a punt. "Feia set anys que no hi vivia ningú de manera estable", recorda Vila, que afegeix que en aquell moment van entendre que aquell espai únicament per a ells dos no tenia sentit.

Per això, van demanar a uns amics que hi anessin un mes d’agost per donar-los un cop de mà. I, després d’ells, van anar-hi escriptors que necessitaven silenci per inspirar-se, estudiants que volien escriure la seva tesi doctoral i, a canvi, per exemple, endreçaven la biblioteca, ajudaven a pintar... Al vespre es feien tertúlies, i fins i tot cuinaven plegats. Aquestes sinergies que van néixer de forma espontània s’han convertit en el projecte d'El Bosc de les Idees, un espai de convivència per donar ales a la creativitat i al coneixement, en què entre tots fan que passin coses. D’una temàtica n’han anat arribant d’altres a partir de suggeriments de persones que hi fan estada i que, alhora, proposen i ho diuen a gent que també s’hi apropa. No és un hotel sinó un lloc d’intercanvi i saviesa. L’última trobada ha estat La poesia no fa por, en què s’han fet gimcanes poètiques i recitals. Mentre tot això se succeeix, amb activitats de caps de setmana ja sigui sobre cuina, colònies d’adults o la creació de relats a partir de fotografies, Marty i Vila segueixen amb les seves tasques pròpies: ell, de 63 anys, és enginyer i elabora dissenys de cuines d’hotels, i ella, que en té 59, s’encarrega, entre altres projectes, de fomentar intercanvis culturals amb Itàlia. "Aquesta manera de viure en comunitat, sense ànim de lucre, ens ha permès conèixer gent diferent i molt interessant", assegura Marty. I Vila afegeix "Tothom t’aporta alguna cosa si li dones temps i espai. Compartim casa nostra i rebem coneixement, amistat i agraïment".  

 Ramon Roca (70 anys): "Es necessita una mica d’estrès i necessitat perquè això et dona vida"

Va començar treballant de dissenyador d’estands i escenaris de forma circumstancial. "I m’hi he dedicat sempre", afirma Ramon Roca, de 70 anys. No ha plegat ni un dia. "I no em vull jubilar. No crec en la jubilació. La gent es pensa que deixar de treballar és deixar de tenir problemes, però, fent-ho així, t’adorms. Es necessita una mica d’estrès i necessitat perquè això et dona vida i t’empeny a seguir", explica. L’edat li proporciona avantatges com ara que es treu la feina de la representació gràfica, de plànols i renderització, que elabora amb l’ordinador, amb "més rapidesa de resposta". "És un dels meus valors actuals", confessa aquest igualadí, que entre els seus últims dissenys compta l’estand de la Generalitat o un altre a Cannes per a Radiotelevisió Espanyola.

Va marxar de Barcelona i Llavaneres, on vivia, perquè tot estava "molt car", i actualment resideix a Sant Llorenç de Morunys, en un entorn més natural. A les tardes, que té més temps, "s’ha embolicat" en una altra tasca que també "necessita dedicació": estudia enginyeria informàtica a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). "Busco coneixement. M’interessa molt l’assignatura de programació, i les matemàtiques ja me les he tret. Altres més d’organització i administratives no m’agraden tant", diu. La majoria dels seus amics jubilats es dediquen a viatjar; ell, en canvi, ocupa les tardes a conèixer més a fons què és la informàtica.

En el fons, l’interessa saber manipular els llenguatges de la intel·ligència artificial i els codis matemàtics per ser ell qui controli les dinàmiques pròpies de la programació. Roca, que de jove va estudiar arquitectura i matemàtiques –tot i que no va acabar cap d’aquests estudis–, no entén com alguns dels seus amics, que també estudien, "s’embranquen a fer graus en què, tot i que aparentment són més fàcils, com el d’història, es necessita molta més memòria". Té clar que la manera d’avançar en els estudis i a aquesta edat és "agafar-s’ho tranquil·lament" i "al teu ritme". Igual que amb el grup de música de jazz-fusió, en què en Ramon toca la guitarra. Sense pressions, assagen un dia a la setmana i, principalment, quan tenen una actuació. On no arriben, però, l’experiència aquí també és un grau.

 Maria Victòria García (84 anys):  "Les dones encara estan molt cosificades i assumeixen més càrrega emocional"

No li agrada la tecnologia. Diu que es posa nerviosa perquè, quan ho intenta, les coses no li surten a la primera. No li passa el mateix amb el teatre. "És diferent", assegura la tarragonina Maria Victòria García, de 84 anys, amb un somriure encomanadís. A la vida, no ho ha tingut fàcil: ha superat dos càncers, una hepatitis i el rebuig temporal per part d’un grup de famílies perquè posava massa deures als alumnes. Era mestra, d’aquelles que deixen empremta (però per bé): amb els anys, aquestes mateixes famílies que es queixaven fins i tot van voler fer-li una manifestació perquè esperés a jubilar-se. "Vaig trobar els alumnes molt malament i els vaig deixar força bé", ironitza.

Tot i que li agradava molt la seva professió, ella és dona de teatre i, després de jubilar-se, ara fa 24 anys, va decidir donar més vida a aquest art que cultiva des de petita. "L’any 52, en plena dictadura, vaig recitar en català el poema La Negra al Teatre Metropol de Tarragona. El jurat em va donar el segon premi", recorda. Una agenda la posa al dia del que ha de fer, principalment, en el col·lectiu Dones Vives, que lidera. Amb elles, han representat Les pastoretes van a Betlem –una versió de l’espectacle teatral que havia creat per als seus alumnes–, també reciten poemes, escriuen, fan excursions i viatges (l'últim a Toledo), celebren aniversaris i el naixement dels nets.

Defensora dels drets i de l’empoderament de les dones, García, que va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona, és membre del Consell de Dones de Barcelona i de l’Institut Català de les Dones. "Tot i que s’ha millorat respecte anys enrere, les dones encara estan molt cosificades i assumeixen més càrrega emocional que els homes". A més, és voluntària del projecte d’acció comunitària Radars, també fa tallers al centre cívic del seu barri de les Corts i dona conferències –l’última sobre les dones a les presons–. "Si puc arribar a tot, hi arribo", assevera mentre envia –en comunió amb la tecnologia– vídeos humorístics a les seves amigues, en què ella protagonitza personatges variats. Els va començar a fer durant la pandèmia i encara en grava a les nits quan no pot dormir. En alguns interpreta la Paca i la Lola; en un altre fa una paròdia de Franco... i així fins a 36 vídeos diferents. "Comunicar és la meva passió", assegura García. "El dia que em vaig jubilar vaig pensar quantes coses més puc fer. Mentre visqui he de viure. I viure és això", admet.

 Beatriz Sotela (62 anys): "Em meravella el món, la bellesa de les races, les cultures..."

"Estimo la Garrotxa i els qui hi viuen. Es nota que han passat temps difícils i, per això, miren de mantenir-se reservats amb les seves coses. Tinc molts bons amics aquí i arreu del món. M’encanta la gent", descriu Beatriz Sotela, que es va passar 32 anys volant a 40.000 peus d’altura. Nascuda a Costa Rica, aquesta exhostessa de vol, que guarda infinitat de cartes "bellíssimes" de passatgers que lloaven el bon servei i l’atenció que ella oferia a bord, va jubilar-se "no per cansada" sinó perquè, després de 40 anys treballant per a companyies com Iberia o American Airlines i aterrar en llocs com Alemanya, París, Roma, Londres, Nova York, Hawaii o Pensilvània, volia una altra cosa: pintar. Durant els vols més llargs, s’emportava el material i dibuixava la tripulació en el temps de descans; dibuixos que, després, els regalava.

Als 62 anys es va jubilar i des d’aleshores, a part de pintar –passió que se li va despertar quan tenia dos anys; la seva àvia li feia de mestra–, Sotela dona classes de pintura a un grup d’amants del dibuix, i fa poc fins i tot ha inaugurat una exposició a la capella de Santa Anna d’Argelaguer. Entre les seves creacions a l’oli dels llocs on ha estat, hi ha una noia refugiada procedent de Zàmbia, un altre refugiat d’Uganda, un apatxe de Colorado, una dona de Vietnam que sembra arròs o uns monjos del Tibet... Tots tenen en comú la mirada: sembla real. Traspuen emocions i pensaments. "Capturo l’essència de la persona".

"Em meravella el món, la bellesa de les races, les cultures... Ara bé, si algú no em cau bé, no puc pintar-lo", ironitza. Aquesta viatgera, que va venir a la Garrotxa per primera vegada per fer-hi una estada amb un grup de meditació i un temps després hi va tornar per quedar-s’hi, no oblida, malgrat el pas dels anys, ni el cel ni les altures. En els pròxims mesos, té previst viatjar a l'Índia. "No infleu mai una armilla salvavides dins d’un avió, mantingueu el cinturó cordat durant el vol i escolteu atentament les indicacions de les assistents de vol. Els avions són molt segurs i nosaltres –recalca– hem fet intensos entrenaments per poder evacuar un avió de més de 300 passatgers en només 90 segons". Quan veu passar un avió pel cel, ja no li cauen llàgrimes d’enyorança, però encara el saluda i els desitja a tots un vol plaent i sense perills.  

 Pedro Valle (60 anys): "Tot i que el meu cos em recorda la malaltia, el treball pels altres m’ajuda a no pensar-hi tant"

A la feina, mentre treballava de protèsic dental, Pedro Valle va relliscar i, al caure a terra, es va fer una fissura al coll del fèmur. Després de quatre mesos de recuperació, quan va arribar el moment de deixar les crosses, no va poder caminar. "Tenia inestabilitat. El meu cos no em sostenia. Les cames no m’aguantaven", recorda. A la mútua, li van fer diverses proves i, en una d’elles, va arribar l’aproximació al diagnòstic. "No et vull espantar –em va dir la metgessa–, però ves a veure un neuròleg", detalla Valle, de 60 anys. La prova que li havien fet per comprovar la connectivitat que tenia el cervell amb la resta del cos havia donat zero. "Es van pensar que l’ordinador s’havia espatllat. Fins i tot van canviar els elèctrodes i van repetir el test, però res: el sistema nerviós de les extremitats no enviava retorn al cervell", concreta. Passar d’agafar estructures metàl·liques per recobrir-les de capes de ceràmica i construir de forma artesanal peces dentàries –un treball que exercia, amb passió, des de feia 40 anys– a dedicar-se a entitats sense ànim de lucre ha sigut un canvi.

Amb una malaltia genètica minoritària anomenada Charcot-Marie-Tooth, que està latent i es manifesta, precisament, només quan hi ha un traumatisme, Valle confessa que abans no tenia agenda i ara, en canvi, "en té una, i molt plena". Porta la secció de xarxes socials a l’associació de Donants de Sang; també forma part de l’entitat Donem Girona, dedicada al foment de la donació d’òrgans; a més, fa tallers de tecnologia de mòbil i tauletes a la gent gran del casal de Bescanó i el casal de Sant Gregori i, a part, forma part de CiberVoluntarios (una xarxa de voluntaris tecnològics), on també dona classes. "Tot i que el meu cos em recorda la malaltia, amb rampes i caigudes, el treball pels altres m’ajuda a no pensar-hi tant", assegura.

Mentre pugui continuarà fent tot això, que no només l’ocupa sinó que també li omple l’ànima: reunions i activitats per aconseguir més donacions de sang; ensenyar a les persones grans, per exemple, com demanar cita al metge a través del mòbil, o organitzar exposicions sobre òrgans per incrementar les xifres de donants de cor, còrnia o ronyó, entre altres. "M’agrada més l’actitud que tinc ara a la vida que no pas la d’abans", afirma. Un dia a dia que compagina –amb el permís de la malaltia– amb l’afició de fer paelles valencianes, d’on és originàriament Valle. "Abans cuinava molt poc; ara, de tot. M’invento receptes".