Reportatge
Suplements01/07/2024

Una vida salvatge: Marcos Rodríguez, el nen que va créixer entre llops

La història de l'últim 'enfant sauvage' documentat a Espanya, un viatge des dels boscos de Sierra Morena fins a Galícia

Sara Aminiyan i Guillem Pujol
i Sara Aminiyan i Guillem Pujol

Rante (Ourense)La història de Marcos Rodríguez Pantoja no és una sola, sinó que són diverses i van més enllà de la seva pròpia vida. La més (re)coneguda és la d'un noi que va créixer als boscos de Sierra Morena, al sud d'Espanya, durant aproximadament dotze anys, envoltat de llops i d'altres animals salvatges. Rodríguez és un dels raríssims casos dels anomenats feral child, concepte que defineix aquells nens i nenes que, desemparats i aïllats de tota cura i amor patern i matern, són acollits i criats per un altre ésser viu... no humà.

Aquesta és sens dubte la història vertebral de la vida de Rodríguez, o almenys la seva història envers el món. Encara que no és l’única a explicar, ja que tampoc no era l'única de què el mateix Rodríguez volia parlar-nos durant els dos dies que vam estar al petit llogaret de Rante, a la província d'Ourense (Galícia). "Jo he tingut tres vides: una amb el meu pare, una altra a Sierra Morena –que és la més bonica del món, amb les bestioles– i després l'última, que ha estat amb les persones humanes".

L'interès pels "nens salvatges" es pot rastrejar des de la llegenda de Ròmul i Rem, fundadors de Roma, que, segons la mitologia, van ser alletats i criats per una lloba. No obstant això, la popularització dels casos de nens salvatges tant a la literatura com a la ciència va començar a prendre més forma durant els segles XVIII i XIX. Un dels casos més emblemàtics és el de Víctor d'Aveyron, un nen salvatge trobat a França a finals del segle XVIII. El metge Jean Marc Gaspard Itard va estudiar el seu cas, i va ser qui va intentar educar-lo i socialitzar-lo –dues paraules tan comunes com problemàtiques–. El prestigiós director francès François Truffaut va convertir la seva història en una de les obres mestres de la Nouvelle Vague sota el títol L’enfant sauvage.

La idea dels feral children s'ha presentat, sovint, des del punt de vista de la romantizació de la vida natural en contraposició amb la voràgine urbana, sovint malalta i sense sentit, que expulsa la ciutat. De fet, al nostre protagonista li va passar exactament això: "Allà em sentia feliç, molt feliç". Però aquesta història, lluny de l'estereotip bucòlic, és plena d’arestes i clarobscurs. "La meva madrastra no és que fos dolenta, no; era dolentíssima. Amb cinc anys tenia tot el dia les costelles vermelles de les estomacades amb la vara d'olivera. Quan plovia em feia dormir fora de casa. I el pare tampoc no feia res."

El seu cas va obtenir una certa popularitat després que el director de cinema Gerardo Olivares portés la vida de Rodríguez a la pantalla gran amb el film Entre llops (2010), encara que ell no va quedar del tot satisfet amb el resultat. "Em vaig guardar moltes coses", diu ressentit. Dies després mitjans nacionals i internacionals feien cua a les portes de casa seva. Per morbositat, interès o curiositat, tothom volia sentir com havia sigut la vida d’algú que havia crescut entre llops i amb llops.

Cargando
No hay anuncios

Tanmateix, la seva opinió sobre la fama que l’acompanya des de llavors és ambivalent. Es mostra content perquè el cridin d’escoles per fer xerrades sobre com viuen i es comporten els animals, perquè "almenys paguen alguna cosa", explica.

Ho diu amb certa rancúnia. Són moltes les vegades que s'ha sentit manipulat per molta gent que se li ha apropat al llarg de la tercera etapa de la seva vida, amb les persones humanes.

Com quan ens assenyala el llibre que va escriure l'antropòleg Gabriel Janer, que va dedicar la seva tesi doctoral a estudiar el seu cas. Durant més de dos anys, Rodríguez era el seu objecte d’estudi, però l'autor no el va avisar i es va haver de comprar el llibre ell mateix, matisa enfadat. Ell no pot llegir-ho –no sap llegir–, però ens vol mostrar alguns dels seus dibuixos: "Aquí estava esbroncant la meva serp, perquè es va menjar un ocell i gairebé s'ennuega". Com ens explicarà després, tant la serp com la guineu, que va acollir quan aquesta era un cadell, van formar part de la seva inseparable banda. Afegeix, també, que de saber escriure li hagués agradat ser ell, i no un altre, qui expliqués la seva història.

Rodríguez ens rep al Bar O Campo, l'únic del poble, i guarnit amb el que sembla ser el seu outfit oficial per a entrevistes. Anirem directament a casa seva, on passarem la tarda xerrant. Quan narra alguna de les seves experiències durant la seva vida a la muntanya, ho fa amb una mirada neutra. Acostumat a les preguntes de tots els curiosos que volen entendre l’alteritat, recita de memòria —com un bon estudiant que es prepara per a l'examen– algunes de les seves estampes vitals. La següent és una estampa –i no una de qualsevol– que, fins i tot recitada de memòria i amb una certa desgana, no deixa ningú indiferent. El moment en què la seva mare lloba el va "adoptar":

—Resulta que un bon dia em vaig trobar uns cadells de llop i em vaig ficar a la cova a jugar amb ells, totalment, i al cap d'una estona em vaig adormir. Quan va arribar la mare lloba em va donar un cop al cul i em va despertar. Jo em vaig anar arrossegant per sortir de la cova, però no vaig poder perquè el mascle era a l'entrada amb un cérvol mort per alimentar els seus cadells i em va ensenyar les dents, així que vaig tirar cap enrere i em vaig resguardar contra una roca, totalment. Va entrar el mascle amb el cérvol, i la lloba va començar a tallar trossets per donar-los als seus fills, totalment.

Rodríguez recorda i continua explicant sense pausa:

Cargando
No hay anuncios

—Però jo tenia molta gana i llavors un dels cadells va venir a menjar-se la carn al meu costat i jo n'hi vaig agafar un tros. Aleshores el cadell es va posar a bramar i va venir la mare lloba i li vaig tornar la carn, totalment. Jo em vaig posar a plorar perquè tenia molta gana. Aleshores ella va tallar un tros de carn i me'l va llançar a prop meu, però jo no volia anar a buscar-lo perquè tenia por. Però la mare lloba me l'apropava cada vegada més i vaig entendre que me’l podia menjar. Vaig agafar el tros i me'l vaig ficar a la boca. La lloba se’m va acostar, i allà vaig pensar "Se'm menja", totalment. Però no. Va treure la llengua i em va llepar la sang que tenia a la cara i va fregar el seu cap contra la meva cara. Llavors jo em vaig llançar al seu coll i la vaig abraçar, totalment.

En aquest moment interromp uns instants la narració, aixeca els ulls i tira endavant:

—Llavors vaig sentir alguna cosa que no havia sentit mai, un amor que no sé descriure, un amor de mare –Rodríguez no es va mudar amb la família de llops a la seva cova, però van anar desenvolupant un vincle que duraria al voltant de dotze anys–. Ella primer em portava la carn i me la deixava en una roca. Quan veia que l'havia agafat, feia mitja volta i marxava tranquil·la. Quan em vaig fer més gran anava amb tots de cacera.

Joc i necessitat

Rodríguez fins i tot va aconseguir dominar el foc. Joc i necessitat, aquests eren els dos mètodes d'aprenentatge. Jugant amb unes pedres va aconseguir fer flama i, amb aquesta, la tranquil·litat i el caliu a la llar. Jugant amb unes plantes va aprendre a reproduir el so dels ocells. Però per necessitat va aprendre a pescar i conservar la carn: "Jo penjava la carn d'un pal a la cova, però venia una mosca negra, la feia malbé i me l’havia de menjar amb cucs blancs i em feia mal la panxa. Fins que un dia, mentre estava en una cascada i queia aigua a dojo vaig veure que hi havia una petita cova, em vaig posar a la gatzoneta a menjar i així vaig veure que els bitxos negres no podien passar. A partir d'aquell moment vaig començar a guardar la carn i el peix allà i ja no em va fer més mal la panxa."

Cargando
No hay anuncios

Quan li preguntem pels sentiments dels animals que l’envoltaven, ens mira estranyat, gairebé sorprès: "Hi havia dies que jugàvem tots. Corríem i jugàvem igual que fan els nens aquí. Ells pateixen també quan tenen una ferida o ploren quan els passa alguna cosa. Somien i a vegades tenen malsons com nosaltres."

Rodríguez va viure als boscos de Sierra Morena durant aproximadament dotze anys. Tenia uns dinou anys i l’estat espanyol estava marcat per la dictadura franquista. La Guàrdia Civil va irrompre a la zona on vivia, va matar a punta d’escopeta alguns llops i es va endur Rodríguez a la força. Era un salvatge, una bestiola estranya que calia reconduir mitjançant les dues principals institucions de l’època: l'exèrcit i l'Església.

El primer que van fer va ser enviar-lo al barber i fer d'aquest xaval un noi d'aspecte "normal". Quan va veure que un home se li acostava per darrere amb una navalla va intentar fugir. No entenia res. Després se li va acostar un agent de policia amb un senyor panxut, de bigoti frondós i un puro a la boca. "El guàrdia em va dir «Aquest és el teu pare». I jo vaig contestar «Aquest és el teu pare». I ell em va tornar a dir «No, el teu». I jo «No, el teu»". Rodríguez sabia imitar els sons perfectament, però no entenia el sentit de les paraules.

–Què va passar aleshores amb el seu pare? —li preguntem.

–Ho saps tu? —va respondre Rodríguez.

Cargando
No hay anuncios

—...

—Doncs jo tampoc. Aquesta va ser l'última vegada que el vaig veure.

D’ara endavant comença la tercera part de la seva vida. La més llarga i difícil, caracteritzada per un denominador comú que acompanya moltes de les seves històries: l'engany i la decepció. I de la mà d’episodis de pobresa. "He patit fam aquí, no a la serra". Enganys i aixecades de camisa, com quan va estar vivint a Mallorca treballant com a transportista de medicaments. Fins que la policia li va confessar que allò que transportava no era medicina, sinó haixix. O quan va descobrir que li pagaven molt menys del que valia la seva feina, perquè encara no entenia que un bitllet pogués valer més que tres monedes.

Una de les coses que Rodríguez sempre recorda quan va a fer xerrades a les aules "és la sort de tenir una família, un pare i una mare que els estimin". Tanmateix, quan ens explica la història de com va conèixer el seu germà, evidencia que no és exactament una família (almenys no en el sentit tradicional del terme) el que troba a faltar.

—Com es va sentir en aquell moment? Significava alguna cosa per a vostè tenir un germà?

—No, perquè... la sang no val res, no val per a res. És l’afecte amb la persona el què necessitem, totalment.

Cargando
No hay anuncios

Un afecte que no ha pogut trobar amb les persones humanes. Gairebé seixanta anys després que fos despullat del bosc, la sensació d'aïllament i de no acabar d'encaixar entre els seus iguals no ha deixat de turmentar-lo, encara que la seva opinió respecte a les persones ha evolucionat lleugerament amb el pas dels anys: "Amb el temps m'he adonat que no totes les persones són dolentes; també hi ha persones bones. Passa igual amb els animals. Totalment".