La vida secreta (i amenaçada) de les abelles

BarcelonaNo viu en un rusc, ni fabrica mel ni li agrada la vida en comunitat. Prefereix anar a la seva, instal·lar-se entre canyes buides o forats de fusta morta i ben a prop del seu menjar preferit, el nèctar de les flors d’ametllers, pomeres o cirerers, i entre festí i festí, contribuir que els camps tinguin una bona collita. La rutina d’aquesta abella solitària, l’Osmia cornuta, no és com la de les que ens han ensenyat a imaginar ni el seu aspecte acaba de lligar amb el patró que identifica aquests pol·linitzadors, però és que el retrat robot d’una abella no encaixa amb la majoria dels centenars d’espècies silvestres que poblen Catalunya sense que gairebé les coneguem.

Fer una llista amb un grapat de tipus d’ocells que poden observar-se al país pot ser relativament fàcil fins i tot per als ulls menys entrenats. En canvi, fer-la de tipus d’abelles és gairebé missió impossible. “Són el grup de pol·linitzadors més important, més ric, però també més desconegut”, ens adverteix l’expert investigador del CREAF Jordi Bosch. Es calcula que a tot Espanya hi ha més d’un miler d’espècies diferents d’abelles i abellots, un 70% més de varietat que no pas d’ocells i quatre cops més que el ventall de papallones identificades. A Catalunya, el catàleg d’abelles està per fer, però Bosch assegura que, com a mínim, podem parlar de 600 espècies diferents.

N’hi ha de més grans, de petites, d’esveltes i llarguerudes i d’altres que semblen de peluix. Algunes mantenen les franges grogues i negres ben definides, però d’altres són totalment monocolors. A diferència de l’abella de la mel (Apis mellifera), que és la més estudiada i la més abundant pel que fa a poblacions perquè està orientada a la producció d’apicultura, els centenars d’espècies silvestres viuen en forats excavats a sota terra, rellogades en nius aliens o en cavitats que troben entre canyes, roques o troncs. Al 90% els agrada la soledat i aprofiten la seva curta vida (n’hi ha que tenen una esperança de vida com a adultes de 20 dies!) per buscar un lloc on fer el niu, dipositar les larves i abastir-lo amb el nèctar i el pol·len suficients per garantir la supervivència de la pròxima generació quan elles ja no hi siguin.

Això sí, pel camí d’aquest cicle, les seves recurrents visites a desenes de flors asseguren una funció bàsica per als ecosistemes naturals: la pol·linització. Si hi ha flors als marges dels camins a la primavera i fruits abundants als camps és, en bona part, gràcies a la seva tasca silenciosa.

L’amenaça dels monocultius

Aquest equilibri natural, allunyat dels focus, sobreviu amb penes i treballs a les múltiples amenaces que ronden els pol·linitzadors (abelles però també papallones, escarabats o mosquits) arreu del món. Sense dades encara a casa nostra, la intuïció dels experts observadors és que a les abelles les coses no els van bé: les poblacions decreixen i així es posa en risc la riquesa i la continuïtat dels paisatges naturals. A Europa, el 37% de les espècies d’abelles estan en declivi i el futur d’un 9% es considera ja amenaçat. De la resta, simplement, no se’n sap l’evolució. A Alemanya, es calcula que prop de la meitat estan perdent població i al Regne Unit es parla d’un terç en risc.

Però què les mata? Es podria resumir que aquests petits però primordials insectes pol·linitzadors no s'escapen de les trampes que els han posat els éssers humans que en depenen. “Entre les causes del declivi, hi ha el canvi d’usos del sòl les últimes dècades, la transformació en conreus o zones urbanes, així com la intensificació agrícola cap a un model de grans monocultius que es gestionen amb plaguicides molt agressius”, resumeix Bosch. Tot aquest “còctel” nociu altera hàbitats i flors, fa desaparèixer herbes silvestres (les mal anomenades males herbes) i marges de camins i camps que són “molt bons per a les abelles”. “Sense prou flors, no troben aliment disponible i les poblacions no poden prosperar”, afegeix l’investigador.

El canvi climàtic també és una amenaça que comença a incidir en molts fronts en les poblacions d’abelles. Si la calor arriba abans, el període de vol d’aquestes espècies s’altera i pot descoordinar-se del temps en què el seu aliment ja està disponible. “Si no troben la planta que volen o el lloc on fer el niu, no hi haurà població la propera temporada”, conclou Bosch. A més, l’actual període de sequera també és perjudicial perquè afecta les plantes, que produeixen menys flors i, per tant, menys nèctar, cosa que provoca escassedat alimentària a les poblacions de pol·linitzadors.

Les abelles de la mel en cap cas s'escapen de totes les amenaces que ronden les seves parentes silvestres. Simplement, “tenen l’avantatge que hi ha un apicultor que vetlla per la seva supervivència”, admet Bosch, tot i recalcar que l’apicultura també capeja “dificultats”. Les últimes dècades, el nombre de ruscs a Catalunya ha crescut fins a situar-se en els 122.000 el 2020. Tot i que el 70% de les comunitats estan orientades a la producció de mel, un 23% dels ruscs combinen aquesta activitat amb la de pol·linitzar conreus.

Les abelles són els pol·linitzadors més eficaços que existeixen a la natura, en part, perquè necessiten visitar molts cops les flors, ja que el seu nèctar i el pol·len alimenten també les seves larves, subratlla l’expert del CREAF. A més, la dieta variada de cada espècie acaba generant unes relacions amb les plantes en què resulta crucial que la diversitat es mantingui: hi ha abelles a les quals els agraden tota mena de flors, però d’altres són més sibarites i només s’acosten (i pol·linitzen) a algunes de molt concretes. Al Parc del Garraf, on s’han identificat unes 132 espècies d’abelles diferents, es calcula que cada espècie visita de mitjana unes quatre o cinc espècies de plantes diferents. Alhora, cada espècie de planta pot rebre de 30 a 40 pol·linitzadors.

Els conreus les necessiten

Rere aquesta tasca diminuta però vital, hi ha molt en joc: prop del 90% de les plantes depenen de la pol·linització per a la seva reproducció sexual i sense aquests insectes, la producció de llavors cauria en picat. A més, en termes productius, els pol·linitzadors fan un servei impagable a l’agricultura i es calcula que el 75% dels conreus en depenen en més o menys mesura. Entre els que més en depenen, hi ha els arbres fruiters (especialment pomes, peres, cireres o ametlles), que representen el 14% de la superfície agrícola a Catalunya, segons recull el primer informe Els pol·linitzadors silvestres a Catalunya, promogut per l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat i fet pel CREAF en col·laboració amb el Museu de Granollers i l’Irta. A més, però, produccions com les de cacau, lleguminoses, hortalisses, conreus industrials com els gira-sols o la colza i cultius de farratges com l’alfals o els camps de cotó també estan lligats en gran part a la pol·linització mitjançant insectes.

No és gens estrany, doncs, que davant la certesa d’un preocupant declivi a escala global d’abelles (i lògiques pèrdues milionàries per a l’agricultura) organismes internacionals hagin estimat ja el valor econòmic d’un procés natural com és la pol·linització. A Europa, es calcula que un 15% de la producció agrícola i gairebé un terç dels beneficis del sector depenen de la pol·linització per insectes. A Catalunya, les primeres xifres situen el valor de la feina d’aquests insectes entre els 290 i els 321 milions d’euros, segons recull l’informe de l’Observatori.

Per mirar de pal·liar la situació, cada cop més productors han començat a introduir als camps poblacions gestionades d’abelles. Amb aquestes intervencions busquen una empenta que asseguri la bona pol·linització dels seus conreus. L’espècia més utilitzada, explica Bosch, continua sent la de la mel, però d’altres de silvestres també estan funcionant. D’experiències n’hi ha tant a petita escala, en camps d’ametllers de Lleida on s’ha introduït la varietat silvestre Osmia cornuta, com en grans corporacions internacionals. Aquesta mateixa setmana el grup Mondelez, fabricant de famoses galetes a Espanya, ha anunciat que començarà a instal·lar “hotels” per a abelles silvestres als seus camps de blat. Més enllà d’aquestes proves, però, el futur de les abelles passa per canvis de model profunds que preservin les poblacions i els seus equilibris dins del medi natural: “La gent passeja pel camp i no és conscient que hi ha abelles; la seva és una tasca no reconeguda, però fonamental”, insisteix Bosch.

Apis mellifera / Abella de la mel

És una espècie gestionada pels humans des de fa segles, i per això és la més abundant a Catalunya i al món. 

Bombus terrestris / Abellot o borinot

Junt amb l’abella de la mel, és una de les poques espècies que fan mel i construeixen el niu amb cera. A Catalunya hi ha 35 espècies d'aquest gènere. A Europa, una quarta part de les espècies de Bombus són vulnerables.

Ceratina cucurbitina

A Catalunya hi ha 10 espècies d'aquest gènere, que construeix el niu amb serradures de la medul·la de la tija dels esbarzers.

Colletes hederae

En anglès, les abelles d'aquest gènere s'anomenen abelles de cel·lofana. La secreció que revesteix el niu el fa impermeable.

Dasypoda cingulata

En anglès, a les abelles d'aquest gènere se les anomena abelles amb pantalons. A Catalunya hi ha nou espècies d'aquest gènere.

Halictus fulvipes

A Catalunya hi ha 12 espècies d'aquest gènere.

Hylaeus variegatus

A diferència de la gran majoria d'altres abelles, les femelles d'Hylaeus variegatus transporten el pol·len dins de l'estómac.

Lasioglossum malachurum

És un gènere amb moltes espècies (un centenar a la península Ibèrica) difícils de distingir a simple vista.

Osmia cornuta o primavera

S'anomena primavera perquè és una de les espècies que vola més aviat després de l'hivern. Hi ha 35 espècies d'aquest gènere a Catalunya.

Sphecodes monilicornis

La femella de Sphecodes monilicornis entra al niu del seu hoste, busca una cel·la, mata l'ou i en diposita un de seu. La larva es menjarà la provisió del seu hoste. Per aquest motiu, aquest tipus d'abelles paràsites s'anomenen abelles cucut.

Systropha grandimargo

Els mascles tenen la punta de les antenes recaragolades en espiral. Això permet distingir-los fàcilment d'altres abelles.

Xylocopa violacea o Abella fustera

És l'abella més gran d'Europa (2-3 cm de llargada). Les antenes de les femelles són totalment negres. Les dels mascles tenen una part de color taronja.

Informació: Jordi Bosch i Anselm Rodrigo / CREAF

Il·lustracions: José Luis Ordóñez / CREAF