Els videojocs i la vida: 'Demà, i demà, i demà', de Gabrielle Zevin

Campanet“La gent juga als jocs pels personatges, no per la tecnologia”, diu la Sadie al Sam ja al tram final de Demà, i demà, i demà. És una frase que s’ha de llegir com una declaració de principis creatius tant de la protagonista com de l’autora de la novel·la, Gabrielle Zevin (Nova York, 1977). Zevin recorre a la Sadie per dir que la gent llegeix novel·les pels personatges –per la història, pel drama humà–, no per les provatures tècniques ni la sofisticació formal, i que ella ha escrit la seva novel·la tenint present tot això. La jugada li ha sortit bé: Demà, i demà, i demà, que ens ha arribat en català gràcies al bon ofici del traductor Ernest Riera Arbussà, s’ha convertit en una mena de fenomen mundial. La crítica l’ha elogiada i els lectors, a més de llegir-la prou massivament, la celebren amb complicitat i calidesa.

Tots sabem que és molt difícil, quasi impossible, preveure un èxit abans d’escriure’l i de publicar-lo, però sovint no costa tant entendre per què segons quins llibres agraden i funcionen. Demà, i demà, i demà té un grapat d’ingredients que, quan es combinen bé, poden garantir una certa popularitat: una complexitat assequible, amb una estructura que no és en tot moment previsible i lineal, però que només té unes poques giragonses fàcils de seguir; un fons agredolç d’humanitat en què la tendresa s’imposa sempre a la mala fe; una ferida existencial neta, sense la infecció del nihilisme ni del sarcasme; un afany explícit per estar al costat correcte de la història en termes ètics i ideològics –la manera com Zevin aborda les qüestions de classe, de gènere i de raça és extremadament curosa, entre la pedagogia íntima i l’estratègia sociocultural–; una vaga familiaritat amb altres novel·les i autors (Nick Hornby, Michael Chabon), una mica renovats i posats al dia, fins al punt de transmetre una sensació de déjà vu intel·ligent, honest i refinat...

Una novel·la consistent i fluida

No vull dir amb tot això que Zevin hagi prefabricat la seva novel·la, ni encara menys que sigui un producte impersonal confeccionat amb una mescla maquiavèl·lica d’astúcia literària i autoconsciència política. Demà, i demà, i demà és una bona novel·la, consistent i fluida des del punt de vista estilístic, amb diàlegs notables –entre la naturalitat creïble i l’enginy no forçat–, amb una galeria de personatges ben dibuixats –sobretot el trio protagonista: el tímid i traumatitzat i talentós Sam, la vital i vulnerable i llestíssima Sadie, el carismàtic i pràctic Marx– i amb una història, ambientada en el món dels jocs d’ordinador i de consola, que enganxa i arrossega l’atenció durant vint anys de la vida dels seus protagonistes, des de la joventut universitària fins a la quasi quarantena.

Un dels punts forts de la novel·la de Zevin és el retrat tan apassionadament complex que ofereix, tant des del punt de vista creatiu com empresarial, del món dels videojocs i de la seva evolució des dels noranta del segle passat fins ja ben entrat el segle XXI. És un retrat tan ben fet, que no cal tenir un interès gaire viu pel tema, ni encara menys ser un gamer fervorós, per gaudir-lo. I això és així perquè Zevin sap convertir els videojocs –la creativitat, el negoci– en correlat de qualsevol altre ofici, vocació o indústria, i de tot el que ho travessa: èxits i fracassos, fanatisme laboral i sacrificis personals, amor i amistat i rivalitat, relació de la fantasia amb la vida real, implicacions ètiques i sociopolítiques de l’art que fas i de qui ets quan inventes i construeixes mons imaginaris.