"De la meva mare m'ha quedat la curiositat per la vida i la recerca de l’aventura"

BarcelonaViggo Mortensen (Watertown, Nova York, 1958), el rei Aragorn d’El senyor dels anells, va aprendre a estimar el cinema amb la seva mare, que des dels tres anys el portava sovint a veure pel·lícules i, en acabar, sempre comentava amb el fill què li havia cridat més l’atenció o la manera en què estava narrada. En aquelles converses es va gestar una necessitat que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en la prioritat de Mortensen: explicar les seves pròpies històries, i no només les dels altres. És el que fa a Hasta el fin del mundo, el seu segon treball com a director, que acaba d’estrenar-se, i on ell és productor, director, coprotagonista i fins i tot firma la banda sonora. Una versatilitat que no és nova: fa anys que la paraula actor va quedar curta per descriure Mortensen, que també és fotògraf, pintor, escriu poesia, enregistra música i té una petita editorial especialitzada en llibres d’art i poesia, Perceval Press.

Hasta el fin del mundo és un drama sòlid en forma de western d’alè clàssic i sensibilitat moderna, sobretot en el tractament de la dona protagonista: una venedora de flors (la Vicky Krieps d’El fil invisible) entossudida a viure i estimar en els seus propis termes, independent i lliure, que marxa de San Francisco amb un home en qui sembla haver trobat una ànima bessona. El paper masculí havia de ser per a un actor suec a qui Mortensen no vol anomenar per no fer-se mala sang, ja que el va deixar tirat poc abans de començar el rodatge. Al final, el director va haver d’interpretar ell mateix el personatge, tot i estar pensat per a un actor més jove. Tant és: als 65 anys, Mortensen conserva el físic robust i la mirada neta d’un home 10 o 15 anys més jove, i la química amb Krieps flueix amb naturalitat i emoció.

L’entrevista és breu, però Mortensen respon sense presses. Les preguntes són en català, que entén perfectament; ell prefereix respondre en castellà ("Així serà més ràpid", es disculpa), tot i que en algun moment s’hi llança i respon en un català esforçat però correcte, rumiant les paraules i tornant al castellà quan s’encalla. El català és la llengua de la seva parella des de fa uns 15 anys, Ariadna Gil, i de la seva família política. De fet, l’actor no només té una relació fluida amb la llengua, sinó amb la cultura catalana. Com va explicar a l’ARA el 2020, fa uns anys es va afiliar a Òmnium motivat pel seu interès per la història, la cultura i la llengua catalanes. "Jo he viscut en molts llocs i m’agrada viatjar mentalment i físicament. La vida és curta i jo vull aprendre tot el que pugui”, assegurava. Fill d’un home danès i una nord-americana que el 1960 van marxar a l’Argentina per criar bestiar, Mortensen està acostumat als canvis i a la multiculturalitat.

Hi ha un moment molt bonic de la pel·lícula en què, abans de morir, el personatge de Vicky Krieps diu que una part dels dos viurà sempre en el seu fill. Què viu, en vostè, de la seva mare, a qui ha dedicat la pel·lícula?

— La curiositat per la vida, les ganes d’aprendre coses noves i d’anar constantment a la recerca de l’aventura. De vegades tinc menys paciència que ella per aprendre i solucionar coses.

El western és una presència constant a la seva carrera. Des de westerns més o menys clàssics com Arma jove 2 (1990) o Appaloosa (2008), fins a westerns que no ho semblen, però en el fons ho són, com Hidalgo (2004), Lluny dels homes o les seves pel·lícules amb Lisandro Alonso. Fins i tot Aragorn té alguna cosa de personatge de western. Què significa per a vostè aquest gènere i per què ha volgut dirigir un western?

— Bé, cal dir que la gran majoria de pel·lícules d’aquest gènere, com passa en tots els gèneres, són dolentes: maldestres, poc originals, mal concebudes, dirigides, actuades i fotografiades. Tanmateix, algunes tenen una profunditat a l’altura de la millor poesia que ha creat l’ésser humà. Jo, com a fill de la meva generació, de petit veia sèries de western a la televisió i també en el cinema. Això era normal als anys 60, però avui dia un nen ja no veu westerns a menys que els seus pares siguin cinèfils. Els nens admiren altres figures, altres herois; però jo de petit volia ser un gaucho, un cowboy, o fins i tot un indi lakota, tot i el meu aspecte de nen escandinau, però és que la ment del nen és lliure. No obstant, quan escrivia la història no pensava en ella com a western, sinó com una història sobre una nena que es fa dona i que és molt independent i lliure, com la meva mare: aventurera, tossuda... I vaig pensar que seria un bon contrast posar una dona així en el segle XIX, en un lloc on la frontera no estava tancada. Una societat bruta i salvatge, sense lleis, dominada per un grapat d’homes poderosos, cobdiciosos, violents i corruptes.

Com diu, el western és un gènere de fronteres obertes. I també ho són els personatges que interpreten vostè i Vicky Krieps, que venen d’altres països i no tenen l’anglès com a llengua pròpia. Vostè també és un cúmul de cultures: nascut a Nova York, té orígens danesos, va créixer a l’Argentina i viu a Espanya. Com d’important és aquesta barreja d’orígens i identitats per a vostè?

— Penso que era important mostrar la diversitat cultural de la societat nord-americana de fa 150 anys. Hi havia una diversitat de races, cultures i llengües... Tret dels indígenes, la població venia de tot arreu. És inusual que els personatges principals no siguin anglosaxons i que la dona sigui la protagonista, però els codis visuals, el vocabulari, els objectes i els paisatges són els del western clàssic. I pots imaginar un personatge com la Vivienne, una dona capaç de viure amb llibertat, però només si tens la sort de treballar amb una actriu com Vicky Krieps. Ella té una bellesa singular, una manera d’expressar-se que sembla d’una altra època, tant el seu exterior com el que té a dins. I és capaç de transmetre la seva força interior a qualsevol personatge.

Arran de l’èxit d’El senyor dels anells va començar a poder triar els seus papers i ha tingut una carrera molt lliure amb pel·lícules molt diferents i grans directors.

— De vegades m’equivoco, ho sé. Però m’agrada buscar històries diferents que em facin aprendre, que m’espantin una mica. La vida és curta, la preparació d’un actor molt llarga. Encara és més llarga si ets un director: trobar els diners, preparar el projecte, trobar els actors, l’equip, rodar, muntar, vendre la pel·lícula, promocionar-la a tot arreu... És un recorregut d’anys. I més val fer una cosa que t’importa, i no fer-ho només per diners o perquè sí. Ara, si se t’acaben els diners, t’has de buscar la vida. Però jo intento esperar tot el que puc fins que trobo una història que em desafia. I per això trio una pel·lícula i no una altra. I per explicar una història, el punt de partida no és conceptual ni ideològic, simplement faig les pel·lícules que m’agradaria veure.

Hasta el fin del mundo és una història que parla de la violència contra les dones...

— Parla de les dones i de la ciutadania. Al final, en aquesta història que expliquem n'hi ha uns pocs que dominen i la resta s’han d’aguantar, tot i que saben que hi ha corrupció, i que es castiga gent innocent.

Ho comento perquè la violència contra les dones del film, poc habitual als westerns, sembla un eco de les notícies sobre abusos que estan sortint a la llum últimament, sobretot en la seva professió. Què en pensa, d’aquests casos?

— Jo crec que l’arrel dels problemes és, d’una banda, la por a l’altre o l’altra, el desig de dominar allò que no entens, o que no vols entendre. I sobretot, la falta d’interès en adaptar-se a l’altre, o no tenir la ment oberta a canviar d’opinió. Cal interessar-se en el que pensen els altres. Aquesta és una història sobre una dona inusual, d’un coratge i una decència extraordinària, però alhora quotidiana. També és una història d’amor d’una parella d’iguals, una relació de confiança en què no es menteixen i el perdó és molt més important que la venjança. Cal perdonar l’altre i perdonar-se un mateix, perquè tots cometem errors. Si la gent ho fes més... I no només en el nostre negoci, també a la política: "Demano disculpes. El meu partit potser no hi estarà d’acord, però l’altre dia vaig dir una cosa del meu rival que no era veritat". Una cosa així, que no diran mai, ens faria progressar molt com a societat. I d’això tracta la pel·lícula també. Sé que es pot comparar amb el que passa avui dia a la societat, i és interessant escoltar diverses opinions, per exemple en entrevistes com aquesta o en col·loquis, però no era la meva intenció.

He de preguntar-li pel que està passant en el cinema argentí aquests últims mesos, que viu una situació gravíssima de bloqueig des de l’arribada al poder de Javier Milei.

— Era previsible que passaria això, ens ho temíem tots. Milei és un pallasso, però té al darrere forces poderoses amb interessos econòmics que volen mantenir-se al poder. Milei i la seva gent són com una versió B de Trump i els republicans. I a una persona com a Milei li encanta veure les seves víctimes plorant, patint, queixant-se... En aquest país hi ha gent igual. A la Comunitat de Madrid, on jo visc, passa el mateix. És el que hi ha. I pel que fa al cinema argentí, sense subsidis la indústria s’està acabant, però la gent té una gran resistència i són molt enginyosos. Trobaran la manera de seguir fent cinema. Potser fins i tot jo tinc la sort de rodar a l’Argentina. Res millor per donar suport al cinema argentí que fer cinema argentí. I això passarà li agradi o no a Milei. De fet, estic convençut que en aquesta època sortiran pel·lícules argentines molt interessants.