Vincle prenatal: comunicar-se abans del part

Que la relació amb un fill es comenci a forjar quan neix –no pas abans– no està escrit enlloc. La gestant, la seva parella i altres persones poden prendre-hi contacte, dialogar-hi; només cal una mica d’interès i una certa traça. Dues professionals en donen algunes claus; sobretot, als qui us hi trobeu.

"El vincle maternofetal existeix i ja en tenim molta evidència. Les conductes de salut i benestar influeixen en aquesta relació, així com és conegut que l’estat emocional de la mare en l’embaràs tindrà unes repercussions en la relació amb el nounat", apunta la llevadora Alba Pallisé, vocal de l’Associació Catalana de Llevadores, que treballa a l’atenció primària i assisteix parts a casa. I afegeix: "S’ha estudiat com la meditació en la mare és capaç de relaxar el nadó; s’han observat canvis en la freqüència cardíaca fetal o com l’estrès i l’ansietat provoquen alteracions en el desenvolupament fetal que es traslladen al període postnatal. Això s’explica per l’augment de cortisol i catecolamines, que tenen un impacte en l’oxigenació fetal".

La psicòloga perinatal Guida Rubio sosté que hi ha comunicació fetus-gestant: "Si partim de la idea que comunicar-se és relacionar-se, podem dir clarament que sí, ja que mare gestant i bebè estan en contínua relació". I explica: "Sabem, per exemple, que s'hi estableix una interacció molecular des de la concepció, essencial per tal que l’embaràs vagi endavant. També tenim evidències de l’intercanvi cel·lular que es produeix entre mare i bebè, i viceversa, al llarg dels nou mesos, i de què podem trobar presència en el cos de la mare anys després (microquimerisme). Sabem, també, que el fetus té la capacitat de respondre als estímuls externs (la llum, els sons, les ones de les ecografies...), i que, per exemple, reconeix i discrimina la veu de la mare davant de la d’altres persones externes a partir del quart o cinquè mes. I tenim, també, l’evidència aportada pel camp de l’epigenètica que ens ensenya que res del que succeeix a la mare (alimentació, hàbits, estats d’ànim...) és aliè al nadó i al seu desenvolupament, ja que en programen la biologia".

La comunicació gestant-fetus és bidireccional. Alba Pallisé ho explica: "El vincle apareix des que es crea la nova vida. Els canvis físics i psicològics preparen ambdues persones per establir aquest vincle mare-nadó ja des de l’inici de l’embaràs. Aquest llaç emocional es crea encara que el bebè no arribi a néixer viu". Guida Rubio destaca els "senyals moleculars que seran essencials per garantir que l’embaràs vagi endavant": "L’endometri ha d’emetre uns senyals que l’embrió ha de rebre i interpretar correctament, i viceversa, per tal de garantir la supervivència del fetus i el seu desenvolupament. I, a partir d’aquí, la interacció va en augment: el bebè rep de la mare nutrients, hormones lligades al seu estat d’ànim, estímuls de diferent tipus... i la mare també rep cèl·lules i estímuls del bebè".

Estímuls que la transformen. "Es produeixen en el cervell de la dona –detalla Rubio– tot un seguit de canvis que la preparen per al seu nou rol. Un procés similar a la poda neuronal que té lloc durant l’adolescència, destinada a afavorir aquelles capacitats essencials per a la cura del bebè". Alhora, ell va coneixent el món de fora: "A mesura que la gestació avança, és capaç de percebre estímuls atenuats de l’exterior (llum, carícies, veus...) i, encara més important, a través de la mare i de les seves reaccions emocionals, és capaç de construir-se una idea del món que l’envolta i preparar-se per habitar-hi".

Més enllà de la mare

No només la mare gestant, però, es pot relacionar amb el bebè nonat: "Amb el pare o altres persones i éssers vius presents en l’etapa prenatal –revela Pallisé– també es formen vincles abans del naixement. Aquestes figures també cuiden i, per tant, estableixen afecció amb el nadó, que els sent i s’hi relaciona des de la panxa. Ja tenim, també, estudis que avaluen el vincle en l’embaràs i la relació paternofilial un cop nascut el nadó". Rubio subratlla que "la parella i altres membres del sistema familiar també participen en aquest procés de relació, tant de manera directa (a través d’estímuls auditius o tàctils) com indirecta (a través de la relació amb la mare gestant)".

Cal tenir clar, doncs, que el vincle entre la criatura i els progenitors –absolut i evident en la mare– comença abans del naixement: "El vincle és molt més que lligam, és l'essència de la vida, i ens reproduïm com a espècie gràcies a la presència d’aquesta relació", indica la llevadora. La psicòloga perinatal assenyala: "L’embaràs és l’etapa que serveix de base per construir el lligam que unirà la mare o el pare amb el seu nadó. Durant la gestació, el vincle maternofetal sol iniciar-se com un instint natural que serveix per protegir i cuidar el nou ésser, i que es manifesta a través de conductes, pensaments i emocions que promouen la interacció amb el bebè i la seva protecció".

Mare i fill estan tan lligats des del primer minut que la vida de la primera durant la gestació incidirà de ple en el segon, tal com detalla Alba Pallisé: "La dieta saludable i l'exercici físic tenen un impacte positiu en l’ADN del bebè, canvis químics que determinen l’activitat dels gens. Però a la inversa també existeix: la violència viscuda en l’embaràs (física i emocional) pot afectar el coeficient intel·lectual de les criatures. És per això que les llevadores passem enquestes de salut mental i cribratges per detectar la violència de gènere als tres trimestres de l’embaràs, quan visitem les mares". Guida Rubio exposa que la comunicació o relació de la gestant amb el fetus "es basa, principalment, en l’intercanvi de substàncies entre tots dos a través de la placenta, que té un paper essencial en aquest procés comunicatiu". "Més endavant, a mesura que la gestació avança, els estímuls físics com el tacte i l’oïda també seran un gran canal d’interacció entre mare i bebè".

Una bona salut mental és clau

La salut mental durant l’embaràs –tant la de la mare com la del pare– també determina la futura vida extrauterina del fill. "En mares amb alts nivells de cortisol durant l’embaràs, podem observar nadons en hiperalerta (dormen menys, ploren més, més ansiosos...), i també s’observa, a llarg termini, més presència de dèficit d’atenció i hiperactivitat i menys coeficient intel·lectual en aquests infants quan són més grans. Però això no vol dir –matisa Rubio– que les emocions més desagradables o l’estrès s’hagin d’evitar: el bebè necessita experimentar tot el ventall de sensacions i emocions amb què es trobarà; l’important és que no es cronifiquin. I també és a través d’aquesta relació prenatal des d’on s’elaborarà l’estil d’aferrament entre la mare i el nadó, component essencial per al desenvolupament de l’ésser humà". Nou mesos crucials: no una mera espera.

I l’efecte de la pandèmia invisible: "Sabem –remarca Pallisé– que la depressió materna s’associa a un risc més alt de part prematur i baix pes al néixer, amb totes les implicacions de desenvolupament que comporta. Però, com es diu en un estudi del Centre for Health Equity Studies suec: «La depressió paterna també afecta la qualitat de l’esperma, té efectes epigenètics en l’ADN del bebè i pot afectar la funció de la placenta. Tanmateix, el risc sembla reduir-se quan la depressió és recurrent, i això indica, potser, que el tractament de la depressió pot reduir el risc de naixement prematur»".

Conclusions exprés, especialment per a futurs pares. Primera: no cal esperar fins al naixement per comunicar-se amb el nadó. I segona: la influència dels progenitors en els fills també comença abans.