Virginia Woolf, estimar els llibres

Fa anys que l’obra de Virginia Woolf, de qui enguany celebram el 140è aniversari de naixement, gaudeix d’una salut de ferro dins de la literatura catalana. Aquesta vigorosa fisiologia s’ha esdevingut gràcies als grans treballs seus que han anat publicant diferents segells –des de Viena Edicions fins a Edicions de la Ela Geminada passant per La Temerària Editorial, Club Editor, Cal Carré, Angle Editorial o La Magrana– a cura de cracs de la traducció amb inqüestionables trajectòries talment Marta Pera, Dolors Udina, Xavier Pàmies o Carlota Gurt, entre d’altres. És veritat que, com a autora, Woolf ja forma part, i sense discussió possible, del cànon universal, i així ningú no dubta del valor de la seva escriptura. Tot i això, també és cert que, com a lectora i crítica i pensadora, encara hem d’acabar de situar-la al lloc que reclama. Aquesta funció comença a resoldre el volum Les paraules viuen a l’esperit, els assaigs escollits que ha triat Iris Llop i Dolors Udina, que els ha traduït per a l’exquisida col·lecció de Quid Pro Quo, que també ens ha proporcionat diversos títols que investiguen el fonament literari: Converses seguit de Fer les cartes de Carles Hac Mor i Antoni Clapés; L’home de les tres lletres del darrer Premi Formentor, Pascal Quignard, traduït per Antoni Clapés, o el 'Diccionari d’éssers fantàstics' de Joan A. Oriol Dauder.

En aquestes pàgines, precedides per un acurat pròleg d’Iris Llop, trobam una defensa “del lector comú”, una apologia del plaer de la lectura lluny d’academicismes retòrics, una reflexió sobre la fragilitat del llenguatge, la certesa que la literatura no és cronològica sinó circular, suggeriments per llegir un llibre a partir de la idea que el millor consell és no acceptar-ne cap, la proposta de treballar un text amb l’autor com a còmplice, diverses claus per aprofundir en els llegats textuals que ens han precedit o que la millor manera de llegir és escriure. La traducció de Dolors Udina és, com sempre, impecable.

Ara bé, hem de prendre consciència que Virginia Woolf no era infal·lible, i com a crítica literària pot caure en alguns dels errors que ella mateixa comenta quan parla del repte d’interpretar obres contemporànies. Ella també va saber equivocar-se, i és des d’aquesta certesa que s’entén la valoració que va fer en el seu moment de l’Ulisses de James Joyce: “Ha estat una catàstrofe memorable, una gosadia immensa i un desastre aterridor”. Tot i això, està convençuda, i aquesta és una de les imatges més boniques i emocionants que ens proposa en la gran galeria de recursos expressius que ella mateixa fa servir per il·lustrar els seus pensaments, que estimar els llibres ens permet aconseguir les claus del Paradís.